Guerra informativa i coses del l'entorn

Mentre un diari, el Sport, ja fa els càlculs de la venta de Ronaldinho, l’altre diari, el Mundo Deportivo, parla d’una campanya orquestrada contra Messi i Ronaldinho per ser blanc de totes les culpes dels mals blaugranes.

Aquesta baralla al quiosc és la baralla també d’un club i d’uns aficionats. Uns haguessin venut a Ronaldinho ja fa dos mesos, els altres no paren de justificar i justificar que ens ha fet grans i que li devem alguna cosa més que una sortida per la porta del darrera.

I tots aquests problemes en el món de l’esport es magnifiquen quan la pilota no entra. Ella és la que realment decideix el futur d’un club. Això si, la pilota no pot entrar sola, necessita d’algú que la guiï fins la porteria. Ara mateix a can Barça no estan per la feina, sobre tot fora de casa, on es guanyen les lligues, on el Madrid lluitador treu els punts (victòria a Getafe) i on el Barça del passotisme ni de casualitat (derrota contra un Getafe més aviat discret).

El Barça coneix els seus problemes, però ningú té el valor d’aplicar el tractament. Cada dia veig més clar que això només s’arregla amb bisturí, i que per evolucionar cal renovar-se inclús quan les coses van bé.

Figo, no aprèn.

D’aquesta imatge ja fa molt, César Jiménez ja no juga, després d’aquesta entrada tot va ser un calvari, recaigudes, més lesions. L’entrada de Figo va ser molt dura,
Podíem pensar que va ser mala sort, podíem creure que va ser sense mala intenció, però vist l’entrada de Luis Figo al jugador del CSKA l’últim partit de Champions un pensa que ja no és casualitat. De nou jugador lesionat, de nou una entrada fora de lloc, de nou una entrada del tot evitable. Pot ser aquesta vegada també dirà que era per protegir-se, qui sap pot ser un dia d’aquests jugadors com Messi, De la Penya o Robinho els veiem repartir castanyes a dreta i esquerra per protegir-se, però no ho crec.

PD: Prometo un ritme d’actualització molt més viu que l’últim més. La tempesta ja ha passat.

Ronnie, et toca

Tenia preparat un post per ahir per parlar sobre el tema de Ronnie, titulat “Memòria històrica, la justa”, però ahir vaig anar al camp i em veig obligat a parlar d’altres temes.

Primer el que us comentava, estic una mica fart que com a mesura de comprensió cap a Ronnie en aquests mals moments (digues mal moment o estat de forma nefast i poc comprimís), ens recordin que fa tres anys ens va treure del pou on estàvem ficats, que ens ha fet grans i bla bla bla. M’explico, estic d’acord que el brasiler va ser els fonaments del Barça Campió d’Europa i Lliga però el què no puc acceptar que porti un any i mig sense fotre pal a l’aigua i encara visquem del passat, perquè senyors el brasiler no és un mileurista, i tot i que el seu rendiment ha anat a la baixa el seu contracte ha anat a l’alta. Pot tenir un mal moment ho entenc, no pot tenir sort en els retalls, xuts, etc, però el què si que pot mostrar és una mica més de sacrifici al camp i fora d’ell i més compromís, si si compromís amb l’entitat, el club, els socis, l’afició,etc. . Ahir l’afició del Barça va fer un pas important per la reconciliació corejant el seu nom durant el partit contra el Saragossa, ara et toca a tu Ronnie fer un pas endavant i demostrar ara (a mi el passat a que es refereixen queda massa lluny ja no es pot viure sempre de records) que vols seguir aquí (sense amenaçar amb ofertes d’aquí i d’allà per part del teu germà) però amb implicació.

Per cert, parlant de l’afició, haig de comentar que ahir em va sorprendre gratament, lluny del silenci d’altres ocasions la gent cridava, animava, aplaudia i per sort no va fer l’onada (bien, perquè l’odio). La gent tenia ganes de gresca de portar l’equip endavant, perquè Ronnie, Messi il•lusiona, Messi encara al rival per l’u per u, Iniesta desborda, Yaya és Big Yaya, Abidal no para de pujar i baixar la banda, i Henry, Henry ho intenta si més no. Deco va tornar a estar gegant i això em porta a dir que el soci del Barça és estrany, fa no més de 4 mesos que l’haguéssim venut, jo el primer, i ahir es tornava a corejar el seu nom, sorprenent la memòria de peix d’aquesta afició, bastant culpable d’aquesta esquizofrènia del soci del Barça al qual un dissabte odia un jugador pel dissabte següent venerar-lo, així és el soci.

En fi gran partit de futbol ahir al Camp Nou. Per fi es torna a divisar un futur esperançador.

Xuteu de puntera!

Feia temps que tenia guardat aquest post i tot i que el partit ahir del Barça va anar bé crec que és un bon moment per reivindicar que vull que els jugadors del Barça xutin de puntera!

M’explico, a mi, com a tots suposo, m’agrada el futbol maco, el ‘toque fino’, el ‘tiki-taka’, però també vull que el meu equip marqui gols i últimament veig que al Barça això li costa. El fet és que volen entrar fins la cuina o volen col.locar la pilota a l’escaire amb l’interior, centrar amb l’exterior a cama contraria o simplement passades a la frontal buscant el xut perfecte i jo no paro de cridar des de casa XUTA COLLONS!

Xuteu de qualsevol manera, de puntera, tant me fa però que la pilota vagi dins!! Feu-ho fàcil, no busqueu la passada entre 40 defensors si a l’altre costat tens un company sol, és igual que la passada sigui fàcil, millor!!! Sembla que la simplicitat ja no mola!

Només vull que el meu equip sigui efectiu, que la foti dins encara que sigui de rebot, que les passades arribin a bon port, encara que sigui una passada normal mirant al company, no demano gaire vull un futbol pràctic i senzill, i ja veureu com després es guanyaran més partits.

No van ser els de sempre.

Decepció seria la paraula per definir l’esperit de la gent que aprecien aquest esport. I la veritat no hauria de ser així ja que una plata en altres èpoques seria un bon èxit, però ja se sap ‘Second place is ther first looser’. Podríem parlar de fracàs? Pot ser sí si pensem que la selecció espanyola és l’actual campiona del món i pot ser no si es veu el torneig que s’ha fet.

Sincerament Espanya no va jugar bé i David Blatt va saber com fer jugar els seus jugadors. Pèrdues de pilotes fins ara no vistes, desactivació de la majoria de ‘jugones’ excepte Calderón, desesperació, nerviosisme, excés preocupació de l’arbitratge, inclús pel meu gust poques rotacions. I dic poques rotacions perquè Espanya va jugar els últims dos partits sense moure la banqueta com era habitual, fet estrany en Pepu.

De Russia podem dir que té un bon bloc, capitanejats per Holden, liderats per Kirilenko i reforçats amb homes com Khryapa, però segurament menys potents que Grècia.

Al darrera queda un bon torneig, bones seleccions com les de Lituània, Eslovènia, Grècia, etc., moltes decepcions com Turquía o Itàlia i sobre tot la confirmació que una estrella no fa a un equip guanyador, l’estrella necessita d’estar envoltada d’un bon bloc, sinó el resultat és el d’Alemania (Nowinski) o França (decebedor Parker).

Només esperem que aquests de la FEB no espatllin el bàsquet nacional i a veure si per una vegada són capaços d’aprofitar la bona tirada que té aquest grup, però si us plau només demano que no ho facin com a l’Eurobàsquet a base de toros com a mascotes, ‘somos la ñ’ o ‘pasos dobles’ en els temps mort dels partits.

Ah!! I una altra cosa, deixin que a primera fila es posin els que realment viuen el bàsquet i no tota la ‘calderilla’ de vips que es van veure, perquè no tots animen com Rafa Nadal.

Dinamiten Alemania

Simplement demolidors. Espanya no va fer un bon primer temps, en quan a joc si més no. Però la segona part d’ahir va ser fantàstica. Un dia és Rudy y Gasol, l’altre dia Calderón y Navarro, y sinó Garbajosa posarà les coses al seu lloc. En fi, el rival no sap a qui marcar perquè tothom et pot fer un set. Ni més ni menys ahir Rudy va tenir 2 minuts de gloria amb dos triples i una pilota robada que va acabar en mate Espanta se n’anava en el marcador de 20, tot i això Pepu va posar en pràctica la zona press per robar dos pilotes més. En ell es reflectia la cara de satisfacció d’aquell entrenador que porta ensenyant i estudiant una jugada o una defensa i quan arriba al moment funciona a la perfecció. Crec que ahir Pepu, va quedar més que satisfets dels seus nanos, perquè allò no són jugadors són 4 amics que s’entenen de collons quan estan en una pista. Simplement fantàstic.

Pot semblar que ja estiguem tirant campanes al vol, però no, com deia Camacho, partit a partit, però és que el partit d’ahir la selecció de bàsquet espanyola va demostrar ser gran, molt gran. No oblidem que davant hi havia l’actual subcampiona d’Europa i un Robin Hood abatut.

Per la seva part el MVP de la sèries finals de la NBA, Tony Parker, va fallar dos tirs lliures decisius a falta de 4 segons per la conclusió del partit i el seu equip dos punts avall en el marcador. Poc atent vaig estar a aquest partit però em va semblar que als francesos, Parker inclòs, els va tremolar la mà en l’últim minut i mig.

Avui més, del partit Grècia-Eslovènia sortirà el rival d’Espanya. I Lituània l’altre aspirant a la final se les veurà contra la irregular Croàcia.

Per què el bàsquet és un esport menor ?

Com diria l’amic Eduard el bàsquet és un esport menor (comentari que per cert no comparteixo), però perquè és un esport menor ?

El bàsquet, tot i ser el segon esport més practicat en aquest país, té el tracte de notícia d’esport no secundari, no, sinó d’esport de minories. El diumenge passat en les notícies més vistes en l’estat espanyol, Antena 3 Notícias, van parlar de l’Europeu, que no oblidem es juga a Madrid i on Espanta és la principal aspirant a l’Or i actual campiona del món, al final de tot gairebé per acomiadar els esports. No us penseu pas que la notícia anava sobre els partits, rivals d’Espanya, millors jugades, no!, parlava sobre una espècie de saló de la infància del bàsquet que s’havia fet degut a l’europeu.

Em sembla ni més ni menys que vergonyós. Em sembla bé que es parli del partit de la selecció de futbol, o del Barça i el Madrid, però amb tots els meus respectes que duri més una notícia d’un partit amistós del Osasuna contra el Thoulusse on hi van anar 10 persones,... I si no volen pagar els drets de les imatges, no els paguis però si més no, un esdeveniment que es fa a la capital porta-hi la teva càmera pròpia i graba els 3 o no sé quants minuts dels que tens dret (realment desconec la llei exacte) En fi, si el noticiari més vist d’aquest país tracta així el bàsquet, que esperem, popularitat d’aquest esport? Segur que quan es tracti de destacar el fet que la ‘selección nacional’ és campiona o entrevistar els jugadors del Reial Madrid ja s’espavilaran a remarcar-ho, però quan de moment només parlem d’esport no interessa.

Així anem, una selecció camí de proclamar-se campiona d’Europa i no interessa el suficient. Pot ser és millor seguir així ja que els resultats són molt millors.

Derrota, necessària?

28 partits consecutius sense perdre i la necessitat de perdre per evitar ‘gal•lactitzacions’. La selecció ahir va caure contra Croàcia, un equip irregular però amb talent.

És fàcil dir ara després de la derrota que era necessari que algú cridés l’atenció a aquest fantàstic equip i els hi digués que no serà tot tant fàcil com sembla i que hauran de treballar al màxim per guanyar l’Europeu. Letonia ja havia cridat a files el dimarts, ahir va ser un avís formal, vaja un burofax. Una vegada assabentats els xavals, també seria hora que la premsa se n’adonés que alguns titulars fan més mal que bé.

En fi, ahir la selecció es va trobar amb una situació nova i no parlo dels repartidors de pizzes que hi havia sota la cistella rival, sinó que em refereixo a anar perdent durant el tercer quart de partit. Ahir es van esgotar les idees, no hi havia solucions, el desavantatge en el marcador només va portar precipitació en les accions i mals percentatges de llançament. Els croats, és clar, ho van aprofitar, batalla al darrera i efectivitat al davant, amb un Popovic fantàstic.

Cert que a Espanya li van restar dos tirs lliures, el del tap il.legal de Kasun a l’últim segon però Croacia es va merèixer la victòria, i per contra l’engranatge d’Espanya ahir va fallar. Pot ser va ser el primer dia que es va trobar a faltar a Navarro (sol passar quan hi ha una derrota, recordes els que no hi són) per ser un gran ‘desatascador’.

Però tranquils, que ningú es posi les mans al cap i no creem pànic gratuït, es va perdre i punt. Que serveixi per millorar, aprendre dels errors i fent-se la idea que la selecció es trobarà més partits com el d’ahir perquè és la única manera de guanyar aquest gran equip.

Que lluny queda Angola

Per una persona com jo, de la generació de l’angolazo a les Olimpiades i altres desastres varis de la selecció nacional de bàsquet, que el teu equip sigui favorit en una competició com un Europeu i que ho sigui perquè és l’actual campiona del món és un fet si més no estrany.

Així que amb aquesta sensació em vaig asseure davant del televisor per veure el partit contra Portugal, una gent per cert que no saben jugar a bàsquet més enllà del què és tirar i passar (amb tots els respectes), amb la mala notícia que la ‘Bomba’ Navarro es perdrà com a mínim la primera fase. I dic la primera fase perquè amb una lesió muscular mai se sap (tindrà a veure la lesió muscular amb els mals dies que ha passat Navarro amb la seva que si que no marxa a la NBA?).

Tot i els entrebancs en el camí els homes de Pepu van guanyar el partit de 29 punts amb la bona notícia del retorn de ‘Garbo’ però amb la dificultat de mantenir la intensitat fins al final en un partit que tens guanyat des del minut 14 de partit.

I per acabar m’agradaria fer una crítica a la Sexta, i és el fet d’haver de compartir pantalla amb un partit de futbol. Amb tots els meus respectes i entenc que l’esport nacional és el futbol però jugava la selecció campiona del món en el seu partit inaugural d’un Europeu que a més és juga en el seu propi país, no podem deixar el futbol a banda per un dia ? Un fet que em va fer emprenyar i de valent.

Independentment de l'arbitratge

Independentment de l’arbitratge del qual el Barça es va afavorir, l’equip blaugrana va mostrar una millora substancial pel que fa al joc si el comparem amb el partit del Racing. Però sobre tot van canviar dos coses.

Per una part es va modificar la velocitat d’execució de les accions, rotació de pilota més fluida i més moviment per part dels homes de davant, tot i que segueixen pecant masses vegades pel meu gust de voler entrar pel centre de la defensa rival.

Per l’altra banda va tornar la pressió blaugrana. Ni molt menys al nivell de l’any de la Champions però si que es va veure un Barça que quan perdia la pilota la intentava recuperar immediatament, cert és, que la qualitat tècnica dels bascos no és del millor que ha passat pel Camp Nou i es trepen de sobre la pilota amb massa facilitat, però és d’agrair l’esforç mostrat per alguns jugadors que ja creiem desapareguts.

En fi, el Barça va millorar en el joc, ara haurem d’esperar si es tracta d’un oasi o realment hi ha una continuïtat.

La diferència

La FEB (Federació Espanyol de Bàsquet) està a punt de aconseguir una assegurança per a què Jorge Garbajosa pugui jugar l’Europeu de Madrid amb el vist i plau dels Toronto Raptors.

Alguns us preguntareu a que es deu tanta insistència per aconseguir la participació del jugador dels Raptors, en detriment sempre de Jordi Trias. La resposta és senzilla, en Garbajosa per les seves qualitats físiques i tècniques marca la diferència, és un pivot que tira magníficament, corre contraatacs, pot jugar dins i fora de la pintura i és un jugador dur que no s’arruga, qualitats escasses en jugadors de posicions similars en la resta dels equips. El joc de Garbajosa dona un plus més, si és possible, al joc de l’equip espanyol. El seu estat físic és una incògnita d’acord però la qualitat tècnica segueix allà.

Em sabrà greu que en Jordi Trias, que s’ha fet un lloc a la selecció gràcies al seu treball, sacrifici, constància i sobre tot paciència (amb en Dusko), quedi fora de la convocatòria però en Jordi tindrà més oportunitats segur.

Sentiments i sensacions

Un Gamper marcat per les pèrdues de persones estimades del món del futbol va oferir un homenatge en forma de gols. 5 concretament i tots del Barça, ja que l’Inter amb una falta d’autoestima i orgull important no va ser mai un rival de nivell.

Tot i això l’inici del partit va està ple de sentiments per l’Antonio i per en Nicolau, bon gest el del Barça de sortir amb la samarreta del que va ser i serà el 16 del Sevilla.

Pel què fa al tema del futbol pròpiament com a esport, varies coses. Comencem per una sensació una mica dolç-salat, blanc-negre, és a dir són molt bones les ganes que té Henry sempre de buscar el gol, la jugada, la perfecció, que el faci estrenar-se de manera oficial amb el Barça, ganes d’agradar. Però a la vegada la seva parsimònia en alguns dels seus actes…sortir del fora de joc, aixecar-se després de caure el terra, caminar un minut pel camp com qui s’ha perdut…en posa una mica nerviós. Per altra banda la sensació, tot i el que vaig pensar el primer dia, Touré pot ser gran, molt gran. Tot el contrari que Ronaldinho que segueix sense encarar el 1x1 i es converteix només en un passador de qualitat i un discret xutador de faltes (discret si comparem estadístiques amb Junhinho).

Només una última cosa, la sensació que aquest Barça recuperaria la ‘frescura’ que li falta amb el jovent. Us imagineu una davantera formada per Messi, Bojan i Giovani? Seria elèctrica. Seria com abans.

Silenci.

Malauradament perquè no és ni la primera ni tampoc l’última. Perquè et podria passar a tu o a mi que fem esport. Perquè tenia només 22 anys i a punt de ser pare. I per moltes més coses un record per A.Puerta.

Comença la Lliga 'dels estrellats'

Ha començat la Lliga i de la primer ajornada podem extreure varies conclusions.

La primera que el Barça segueix un marxa per sota del que hauria de ser. Circulació lenta de pilota, a més a més horitzontal al pur estil del handbol del palau. No hi ha profunditat ni rapidesa, la gent que ha de desbordar no ho fa, i les errades defensives en la cobertura fan esgarrifar. Per altra banda crec que hi haurà gent que no entendrà la seva suplència tot i que hagin dit que si, sinó temps al temps.

La segona és que el Madrid té millor equip del què sembla. Els fitxatges de Drenthe i Sneijder sembla que donaran rendiment, tot i això penso que la defensa farà aigua per tot arreu tot i que la substitució del ‘Bello’ Cannavaro per Metzelder va donar algo més de consistència. Per altra banda el Sevilla sembla que segueix al seu ritme, sense importar si juga un, dos o tres partits a la setmana tot el contrari que el València que independentment de l’àrbitre de torn cada setmana el seu joc no passarà a la història com allò anomenat futbol.

La tercera és televisiva. Com les discussions entre ‘contratantes, contratados y primeras partes de contrato’ segueixin així, hi haurà un augment dels divorcis en l’estat espanyol. Entre el PPV, La Sexta, Autonòmiques, Digital + i la Premier League a TV2, el número de partits de futbol a veure el cap de setmana ha augmentat considerablement.


I per últim que els equips que pugen de segona no volen deixar escapar cap punt des del principi. Saben que la permanència a la Lliga de les Estrelles es paga cara i val més fer els deures des del principi que no pas resar a la verge de torn a última hora.

Una il.lusió per molts

Ahir va tenir un fet bastant desconegut pels mortals que estem malalts de futbol durant tot l’any…i és que es va jugar la primera eliminatòria de la UEFA Champions League. La veritat que si hagués estat com els altres anys ni m’hi hagués fixat, però ahir era diferent, ahir jugava el FC Rangers Santacoloma, campió de la Lliga Andorrana i entrenats per Lucendo. El partit va ser contra el Sheriff Tiraspol de Moldavia, amateurs contra professionals i podem dir que el resultat no va ser gaire dolent pels andorrans ja que un 2 a 0 fora de casa li dona encara unes mínimes opcions de remuntar a camp propi.

Us puc dir que jo firmaria per ser un d’aquests jugadors amateurs dels Rangers que pel matí estan servint cafès, fent de fusters o lampistes i a la tarda jugant un partit de Champions. Apa que hi hauria algú que m’aguantaria, em passaria el dia explicant que he jugat una eliminatòria de Champions (com l’Edu i el seu gol davant de Rodri, ex-barça).

En fi simplement volia fer aquest post com a petit homenatge a uns desconeguts del futbol que han fet de la seva afició, hobby o el què sigui per a ells (però no una feina) un somni fet realitat. Esperem que tinguin sort en el partit de tornada i puguin plantar cara al Sheriff.

L'últim que tanqui el llum

No puc evitar desil•lusionar-me quan veig la quantitat desmesurada de jugadors, ja no només espanyols sinó que juguen a Europa o a la nostra Lliga (com el cas de Scola), que marxen cap a la NBA.

Segurament aquesta desil•lusió ve provocada pel mateix sentiment que m’ofereix actualment la NBA, amb la falta d’un referent clar (si més no per a mi) i unes maneres de fer molt diferents a les de Magic, Jordan, Bird i fins i tot del Gordo ‘Barkley’, digueu-me romàntic, però amb això no ho puc evitar.

Sé que és llei de vida i que no tot és per sempre i la gent té dret a jugar on vulgui i guanyar-se la vida com vulgui i més en ‘la millor lliga del món’ però aquest any l’escampada em sembla esgarrifosa. Molts d’aquests jugadors marxen perquè creuen que Europa els queda petita, altres com el cas de Navarro segurament perquè no hi ha un projecte clar en el seu club de tota la vida. I és en aquest punto on vull fer un incís, no ens preguntem perquè marxa el jugador preguntem-nos perquè no es queda!!. No sé si el tema passa per potenciar un Lliga Europea a gran nivell no entre setmana, promocionar més les Lligues Nacionals fora de la Acb, la grega i la italiana, blindar els jugadors, convertir Europa en una Nba, etc. No ho sé. Només veig que cada dia jugadors i més jugadors marxen a jugar una Lliga que a mi ja no em sedueix com ho feia abans.

I que carai jo vull veure jugar els millors jugadors europeus aquí, a Europa.

Una secció a la deriva

El bàsquet del barça s’enfonsa. Entre uns i altres estan aconseguint que una secció històrica del club blaugrana cada vegada vagi a pitjor. Un president que passa del tema, mirant cap un altre costat sense adonar-se dels problemes entre Dusko i Savic, un secretari tècnic que per cert hauria de començar a posar-se les piles per començar a tancar temes abans que comenci la temporada o ens trobarem que l’equip no haurà renovat als que acaben contracte i tampoc disposarà del número mínim de nacionals que exigeix l’Acb.

Navarro marxa, i encara que no ens agradi té tot el dret a fer-ho, és l’espina que porta clavada fa molt de temps i com a crack del bàsquet europeu ho necessita…si més no provar-ho i on millor fer-ho que el costat del seu amic Pau, si pot. Per la seva part el Barça ha intentat tirar de talonari (cosa que porta fent des de que Savic és secretari tècnic) per cobrir la plaça de Navarro amb la de Rudy, però aquest finalment amb un acte que l’honra en tots els sentits ha decidit quedar-se a la Penya (de moment). Això deixa el Barça a esperes del què faci Navarro amb una mà davant i una mà al darrera, però independentment d’això, el Barça hauria de començar a moure’s, deixar clar que vol fer amb Trias, Marc Gasol, etc. fitxar jugadors que cobreixin les carències mostrades per l’equip aquest any.

I si mirem a la banqueta veiem a Dusko, un entrenador que sincerament pot ser ha decebut en alguns moments, en algunes decisions tècniques i tàctiques, però que realment el Barça ja coneixia, no parlem d’un entrenador nou en l’Acb, tot el contrari. Haurem de veure quin equip li queda per aquest any i com el portarà…esperem que els inicis siguin millors que els de l’any passat.

Però una cosa ha de tenir clara la junta d’aquest Barça encegat en el futbol, el públic del Palau està fart de tonteries, i com aquest any la secció de bàsquet porti (que això sembla) el mateix desgovern i desconcert que l’any passat la gent es queixarà, encara més i dubto que una Copa del Rei els calli com aquest any.

PD: Que torni Salvador Alemany!!!

Diga-li complicitat

‘Pepu’ Hernández convoca els mateixos jugadors que van guanyar el Mundial de Japó per l’europeu de bàsquet. Segurament molts pensàvem en diferents noms per anar a l’europeu, jugadors que han fet mèrits suficients per aconseguir en un equip que pot fer història, jugadors que amb el seu treball diari demostraven la seva validesa, jo mateix apostava per en Raúl López. Però ‘Pepu’ ha optat per seguir amb el mateix bloc, inclòs Garbajosa (el qual tinc els meus dubtes que es recuperi), únicament ha modificat els convidats, excepte Trias que repeteix.

I perquè ha repetit Pepu? Doncs penso que per varies raons, una d’elles com a premi, raó discutible pel fet que aquí es busca la victòria d’un equip independentment dels seus jugadors però totalment vàlida si pensem que aquests jugadors van aconseguir un fet impensable pels que vam viure el ‘Angolazo’. L’altre raó vindria donada pel fet que ‘Pepu’ no ha pensat en els mèrits fets pels jugadors individualment durant tota la temporada, sinó que ell ho ha pensat en clau global, és a dir, el paper que cada jugador té en un equip on s’ha creat una complicitat espectacular, un complicitat que porta a cada jugador treballar pels companys i no per aconseguir mèrits propis i junts crear un EQUIP on tots remen cap a la mateixa direcció, i aquesta va ser la manera que l’equip nacional va salvar la baixa importantíssima de Pau a la final del Mundial. Si heu estat entrenadors o jugadors sabreu que aconseguir un bloc on tothom lluita pel mateix i tothom té clar el què ha de fer, aquell equip no serà indestructible però si molt difícil de batre, si a més li sumes qualitat tens uns campions del món. En això és en el que confia ‘Pepu’, vaja ell i molta gent.

Fachampions League

He llegit una notícia avui a la Vanguardia que m’ha deixat perplex, ‘consells’ de com retransmetre un partit de Champions. Aquest document d’unes 150 pàgines no només aconsella com ha de ser la realització de tal esdeveniment esportiu sinó que posa normes bastant estrictes per fer-ho, la finalitat emetre per la televisió simplement les coses ‘bones’ d’un partit de futbol, i ‘treure/censurar’ les imatges no interessants, com ara no poder repetir més d’una vegada una entrada dura, no seguir un jugador expulsat més enllà del terreny de joc, no enfocar en cas d’incidents a la grada, prohibit tallar la retransmissió o informar a l’espectador en cas d’un fet urgent en el món o el país, etc. però això no és tot, pels comentaristes també hi ha la seva ració de ‘censura’ ja que no poden criticar l’arbitratge, han d’enaltir les qualitats d’aquest esport tan ‘noble’ que és el futbol i un sense fi de coses que ja no recordo, això si per a què no se n’oblidin és possible que tinguin algun treballador de la gestora dels drets, l’empresa suïssa Team, que els recordarà que el què han de fer.Al final els demanaran que siguin imparcials al retransmetre un partit. Per cert que en cas de no complir aquesta normativa és possible que el contracte firmat per la cadena en qüestió es vegi afectat!!

En definitiva estic flipant bastant amb aquest ‘codi ètic’ marcat ja que com tots sabem que el futbol és el què és per tot el què l’envolta, les coses bones però també les dolentes, i que discutir de l’àrbitre o de si el rival això o lo altre forma part del joc, aquestes tonteries l’únic que fan es amagar una realitat. Sóc partidari del fair-play i de totes aquestes mandangues però no ens passem, ja no m’agrada el fet que els dos equips en un partit sortint a la vegada…on està la rivalitat? Recordem que això és una competició, uns guanyen i uns perden, uns estaran contents i els altres emprenyats. Així és l’esport de competició.

PD: Al final farem com els nord-americans i donarem les coses amb un delay d'un minutet per si de cas.

Article

Fins aquí.

No ha pogut ser. El Madrid va fer un partit esplèndid, per fi va demostrar ser superior el Barça, amb un gran joc d’equip i un pilar que està en una etapa molt però que molt bona de la seva carrera com és Felipe Reyes, un jugador que segurament és odiat per gran part de les aficions rivals, però segurament totes posarien diners sobre la taula per portar-lo al seu equip.

El Barça entra doncs en un moment de reflexió, mirar enrere i veure què és el què a fallat, no és que sigui una temporada desastrosa tot i que perdre la Lliga a casa contra el Madrid així ho sembli. Segurament té molt de pes no haver estat present a la Final Four, però s’ha quedat campió de copa i arribat a la final de l’Acb. El problema del Barça ha estat la irregularitat palpable setmana rere setmana, els aficionats no han sabut mai quin Barça es trobarien, el Barça seriós, concentrat i de defensa dura o el Barça del desconcert, males decisions i errades de minis. A part l’inici de temporada va fer molt de desgast anímic a l’equip i això s’ha notat.

Per endavant queda la reconstrucció de l’equip amb el més que possible adéu de Rodrigo (esperem que no sigui per la porta del darrera com passa masses vegades pel meu gust al Palau), les renovacions de Trias i Roger, etc. Pel que fa als discutits de l’any com Lackovic i Kasun, jo me’ls quedaria, ha passat només un any i l’adaptació a l’equip ha estat dura pel joc i el cost del seus fitxatges, però crec en una segona oportunitat. Un altre jugador al qual em quedava és Kakiouzis, el grec tot i la seva irregularitat ha tingut un rendiment bastant bo, a part de ser un jugador polivalent, i perquè no, amb la marxa de Rodrigo podria jugar de tres. I per últim recomanar el fitxatge de Pepe Sánchez, gran base que queda lliure, suposo que els seus moviments dependran de qui ocupi la banqueta del Carpena.

PD: Recomano fer una ullada al palmarès durant 10 anys de Rodrigo al Barça.
PD2: Sorprenents declaracions del president del Manresa 'exigint' ajuda econòmica.

Match ball

El Barça avui per guanyar ha de ser rigorós, ha d’estar concentrat tot el partit i fer les coses tal com diu Ivanovic. Sacrifici en defensa i en atac, joc d’equip i no guerres particulars. Que Marconato no es carregui de faltes i que algú acompanyi a Navarro en l’anotació i per suposat no perdre 16 pilotes.

És igual que Reyes faci 20, 25 o 30 punts la qüestió és que la resta de l’equip no faci la feina restant. Aconseguir que Raúl no pugui dirigir, que Hervelle ni Moison agafin rebots ofensius, que Bullock es posi nerviós , etc.

Només que es llimin una mica, una porció de cada un d’aquests detalls el Barça guanyarà el partit. Perquè el Barça només pot anar a molt més, la meva opinió és que el Madrid ja ha anat bastant al límit. Esperem que no sigui massa tard.

PD: Desitjo un arbitratge com el de Madrid, però sabent que avui el Barça és el local.

Oportunitats perdudes.

El Madrid es posa amb un 2-0 a favor en l’eliminatòria de la sèrie final dels Play-off pel títol de l’Acb. Si Dusko abans d’ahir apel•lava a la fe, avui només amb la fe no fem.

El play-off es trasllada al Palau amb la sensació d’haver perdut un parell d’oportunitats per emportar-se si més no un dels partits de Vistalegre (amb un ambient espectacular). Però és clar un equip no pot guanyar un partit amb més de 16 pilotes perdudes (una trentena entre els dos partits) i una quantitat molt semblant de rebots ofensius capturats pel rival. El Barça ha fet les coses bé a Sitges i per això ha perdut els partits perquè duren 40 minuts.

La sensació d’oportunitat perduda ve precisament donada per aquestes dades negatives, ja que tot i així el Barça ha tingut opció a guanyar els dos partits. Però el Barça no es pot permetre dos jugades com les protagonitzades en l’últim minut de partit. Una per posar-se al capdavant en el marcador que acaba amb un tir de Navarro de 5 metres i l’altre defensiva, permetent al ‘comediant i manipulador’ i a la vegada fantàstic Reyes anotar amb tanta facilitat.

El Barça és massa irregular i només amb la concentració (que sembla ser que només li demanava la sèrie contra el Tau) i la ‘practicitat’ en el seu bàsquet el poden tornar a convertir en aspirant al títol.

No pateixo pel Palau, perquè tot i que no hi caben 14.000 persones, ser que estarà present com sempre en les grans ocasions. Però si em preocupa el cop moral que pot suposar tornar de Madrid amb un 2-0 en contra.

Dusko té fe, els jugadors tenen fe, jo tinc fe, tu tens fe?

PD: Si fos Pepu Hernandez,seleccionador nacional, comencaria a pensar que faig amb Raúl López.

70 minuts

Durant 70 minuts el Barça era va ser campió de la Lliga 06/07, 70 minuts per salvar una temporada de galactitzacions, poc comprimís i poca professionalitat, des del president fins a l’últim estament del club.

Una Lliga on el campió ha patit una de les crisis més escandaloses de la seva història, unes eleccions pitjors que el famós recompte de Califòrnia, un president bocamoll, un vestuari amb pudor alcohol, un ‘guapo’ a la grada que ha resultat ser peça clan i un heroi repudiat ahir fins el minut 35 de la segona part, un equip que fins ahir va ser xiulat per la seva afició. Aquest és el campió d’aquesta Lliga, però segurament ha estat l’únic que ha demostrat que tenia ganes de guanyar-la.

En paper mullat queda el 1 a 5 del Barça, massa tard, inútils les lamentacions del partit contra l’Espanyol i del Betis, la Lliga no es va perdre ahir, com va dir el president el Barça no ha perdut la Lliga, no ha aprofitat les 1001 oportunitats que ha tingut.

Pel què fa al partit en concret, la jornada de transistors a Tarragona va ser complerta, per part meva els fronts oberts eren molts. El Barça en directe per un costat, el Madrid a la orella i al cor (les taquicàrdies produïdes per Manolo Lama van ser constants), i perquè no desitjós que el Zaragoza jugués la UEFA (aspiro un dia anar amb el meu pare a una final manya). Entre l’afició tarragonesa et podies trobar de tot, els que són només del Nàstic, els que són del Nàstic però també del Barça i els que més tard sortirien els del Nàstic i merengues que també n’hi havia (poquets però hi eren).


El partit va anar molt bé fins que els imbècils van voler, i quan parlo d’imbècils parlo dels Boixos Nois, “tranquils” quan el Barça era campió, degenerats quan el Madrid va marcar. Realment et preguntes com és que aquesta gent entra als camps i és més com collons aconsegueixen les entrades, ahir la resposta era que els havien deixat accedir sense entrada, segons la seguretat del Nàstic “per evitar problemes”, doncs mira més aviat els van crear. Trista la imatge, de la nacional repartint a qui més capullo i després fent un passadís de seguretat per deixar sortit del meollo afeccionats dels Barça amb nens petits. Molt trist la veritat.


Tot va venir perquè els tarragonins farts dels Boixos van celebrar el gol del Madrid, en part entenc l’actitud de la gent del Nàstic, vas perdent 1 a 5 estàs a segona i a sobre et venen a vacil•lar a casa teva. En fi que la Lliga va dir adéu amb un ambient caldejat (pels de sempre) a Tarragona, inclús els dos últims gols van passar desapercebuts.

Molta feina hauran de fer aquest estiu al Barça per tornar l’equip a la primera línea mundial i seguir amb el cercle virtuós.

PD: Demà ja parlarem del bàsquet i com el Barça va regalar la victòria al Madrid.

Fotos: Meves.

The final countdown

Diumenge estaré allà, a les 21:00 de la nit, el lloc la grada del Nou Estadi de Tarragona, amb l’optimisme que sempre em caracteritza i fins que l’àrbitre no marqui el final del partit creuré que podem guanyar una lliga, una lliga que per cert el Barça es mereix tant o més que els altres. Aquesta idea la vaig reforçar l’altre dia llegint la contra del Mundo Deportivo d’en Xavier Bosch on preguntava això, perquè el Barça no es mereix aquesta lliga? Oi tant que si.

En fi, espero tornar a casa escoltant per la ràdio la celebració d’una altra lliga blaugrana encara que sigui només per a què en Calderón i tots els fanàtics madridistes que porten celebrant la lliga fa 15 dies es mengin les seves paraules i actes.

Diumenge a les 23:00 la resposta.

'Vitorazo'

Tot o res així és com va plantejar el partit ahir el Barça. Sabía que l’eliminació suposava alguna cosa més, suposava anar a la Uleb, un fracàs. Els de Dusko van tornar ser l’equip del tercer partit, seriosos en defensa i inspirats en atac amb molta més coherència que l’últim partit al palau.

Un Navarro estel•lar va aguantar l’equip els 23 minuts que va estar en pista, fins la seva el•liminació, va ser aleshores quan el Barça gaudia de la seva màxima diferència que lluny d’enfonsar-se, l’eli•liminació de Navarro va servir per posar més en tensió els seus companys. El mateix cas que l’el•liminació de Scola al Palau en el quart partit. Dos triples seguits de Roger i Jaka van portar al Barça a un peu i mig de la final.

Aleshores Basile, impressionant tot el partit, va acabar la feina que havia començat Navarro. Inclús Kasun va tenir el seu paper després que Fran només sortis a la pista a fer faltes, va fer les faltes per Marconato, i que bé que va anar, perquè aquest italià tant ‘tosco’ s’està convertint en una peça clau dels de Dusko aquest Play-off. El Tau no va saber reaccionar tot i un parcial de 0-7 l’equip va tirar la tovallola i el públic va acabar cantant : “Boza vete ya”.

De l’altre semifinal només vaig veure 3 minuts, suficients per veure com els àrbitres evitaven que la Penya pogués guanyar el partit, no feia falta. Un tir lliure anul.lat per no sé què i una falta antiesportiva més que rigorosa. Llàstima de veritat la Penya ha donat un plus a la Lliga aquesta temporada i es mereixia la final.

Per acabar pronostico un 3 a 1 favorable al Barça en la final. Aquí queda dit.

PD: He posat una foto antiga de Basile perquè ahir va ser el que havia estat.

Aplaudiments per un gran.

No ho ha enunciat de manera oficial però segurament l’altre dia va ser l’últim partit del gran Dejan Bodiroga. Jugador de dos metres d’alçada amb una tècnica espectacular i mentalitat guanyadora, tot el què es pot esperar d’un basquetbolista jugoslau. Allà on anava donava aquell plus de qualitat que necessita un equip per fer un pas endavant. Amb una manera de jugar bastant peculiar, una mecànica de tir poc estètica, un ritme de diesel, etc. Dejan aconseguia dins la pista fer el què volia, marcar el ritme de partit, anotar, assistir, fer més bons els seus companys d’equip.

No fa falta parlar del seu palmarès tant a nivell de club com a nivell individual, és espectacular. Jugadors com ell és igual on estiguin Barça, Madrid, Phanatinaikos, tots els aficionats el volen al seu equip.

El bàsquet li deu molt a Dejan.

PD1: Aquesta informació molt més ben explicada a El Capità Enciam

PD2: Perquè haig d’escollir entre veure l’eliminatòria del Barça o la de la Penya? Jo sóc del Barça però a mi m’agrada el bàsquet i no entenc perquè fan els dos partits a la mateixa hora. Estic indignat.

Si hi ha vida hi ha esperança

Cap de setmana esportiu d’allò més intens. Tot i els meus compromisos socials que van fer que el dissabte no pogués veure ni el futbol ni el bàsquet tenia informadors de primera mà que això…m’informaven.

Pel que fa al futbol només puc dir que el Barça si perd la Lliga ho farà a consciència i sabent que no són aquests últims partits el que ho ha provocat. Els últims partits només és un reflexa de les ‘dinàmiques’ adquirides pels tres equips en el la segona volta de la Lliga. El Sevilla sembla que li té por a la consecució d’un títol que sembla ser que se li resisteix, això si amb dos penals no xiulats a favor claríssims. El Madrid treu punts de sota les pedres i aixeca partits impossibles perquè s’ho creu i va cap amunt, en canvi el Barça va cap a baix, incapaç de mantenir un marcador a favor. La lliga es decideix diumenge i sincerament fins que l’àrbitre no piti no es podrà dir res, perquè coses més rares s’han vist en el futbol.

En el tema bàsquet ‘una de cal y una de arena’ que diria aquell, Barça i Penya van guanyar els seus primers partits a casa col•locant-se a una victòria de la gran final. Però finalment van perdre la seva avantatge el dissabte i diumenge respectivament. La Penya per dos punts, no puc dir res més, no vaig veure el partit. El Barça per la seva part va viure a estonetes quan els triples ho van permetre i quan van fer el més difícil,posar-se davant després que Dusko busqués la pressió del Palau amb la tècnica, l’equip es va quedar en blanc i l’equip vitorià no ho va desaprofitar. Ens espera uns últims partits a mort. Sincerament aquestes series m’estan enganxant com anys enrera, bàsquet del bo, passions, disgustos i alegries. Què més és pot demanar?

I en temes poliesportius?, només dir que el meu ‘poc amor’ cap a Jorge Lorenzo cada vegada és més gran, no l’aguanto, inclús l’Alonsito és una sant al seu costat. Per cert que Dani Pedrosa comença a ser un quiero i no puedo darrera de Rossi i Stoner aquesta vegada. L’únic estel•lar de veritat, Rafa Nadal, tot i que ser del Madrid un bon tio, capaç de renunciar la seva presència a la caravana per celebrar el títol que li va oferir Calderón.

PD: El Barça ha fet el tonto a la Lliga, però segueixo pensant que a Madrid la seva desmesura mediàtica el portarà a no celebrar el títol.

Tonteries

Discutir a un jugador català de la selecció (segur que si no fos català o basc això no es discutiria) perquè porta les mitgetes doblades d’una manera o una altra em sembla ridícul i d’una tocada de pilotes impressionant. Però si a sobre afegim que des de Madrid estan més pendents que si Xavi ha forçat la targeta per no jugar el següent partit de selecció (pel bé de la pròpia selecció) o si Luis Aragonés donarà descans a Iniesta y Puyol em sembla ja no ridícul sinó lamentable. No sé si el què volen es desviar l’atenció pel mal joc ofert per l’equip o desestabilitzar als jugadors del Barça de qualsevol manera, sense importar com, el perquè, ni quan, ja que això des de Madrid es porta molt últimament.

Això només fa que reforçar la meva cada vegada més augmentada indiferència vers la selecció estatal de futbol. Ja sabeu, perquè ho he explicat en altres ocasions que en temes esportius no tinc res en contra de la selecció estatal tot i que sóc pro-seleccions catalanes, i que tinc gran afinitat amb la selecció estatal d’un esport que ha envoltat la meva vida durant 20 anys com és el bàsquet, però amb el futbol no puc. Aquest centralisme, patriotisme barat i valors garrulencs de la fúria, etc. que envolta la selecció espanyola de futbol em fa marcar una distància vers ella cada vegada més gran fins arribar a no sé on.

Ja vaig buscar una vegada les diferencies entre els dos esports grans d’aquest país, i els fets només fan que reafirmar-ho. El futbol nacional d’Espanya ens el venen des d’uns principis rancis, antiquats i lluny de la realitat, per contra els altres esports ens el venen com realment són esports, des de la modernitat i la realitat, tot i que és cert que no podem baixar la guàrdia ja que la mascota per l’Europeu de Bàsquet és un Toro. És que mai aprendrem!?

Per cert si no en teníem proa amb les discussions de les mitgetes, compte que ara al il.lumintat del COE se li acut fer una lletra per l’himne, argumentant que els altres països els esportistes canten amb orgull i que els postres no poden. No serà que els altres països tenen alguna cosa explicar amb el himne, alguna causa més o menys justa per la qual han lluitat, o per la llibertat (com és el cas de l’himne escocès o gal.lès). En fi una temeritat.

PD: La polèmica serà després veure qui no canta l’himne qui ni es posa la mà el pit, que per cert d’aquestes coses en sabia molt en Raúl, quan sonava l’himne mirava al cel emocionat.

Mi no entender!

No entenc com la Penya va jugar ahir el final de l’eliminatòria de Quarts i ja li toca jugar aquest dijous contra el Madrid.

No entenc el tinglado montat entre els àrbitres, la federació i el comitè ‘suprem’ de reclamacions o com es digui.

No entenc la F1, les ordres d’equip, i que sigui un sport.

No entenc perquè el Celta va fitxar a Hristo per salvar al seu equip del descens.

No entenc a Beckham quan diu que Tom Cruise no es perd un partit del Madrid.

No entenc d’on treu els calés el Madrid.

Que no enteneu vosaltres?

Calendari unifiquè?

No pot ser que en el tram més decisiu de la LFP és pari la competició perquè ‘La Roja’ té partits oficials. No ho entenc de veritat.

Suposo que gran part de la culpa és de la pròpia Federació Espanyola i la LFP, que la Lliga sigui de 20 equips i no puguem reestructurar la quantitat d’equips per culpa d’aquella lliga de 22. Però tot i això em costa creure que sigui impossible pactar un calendari que no destrossi un final de competició..

Aquesta parada no afavoreix a ningú, segurament el més perjudicat pot ser el Madrid ja que la seva carrera cap al títol amb no sé quantes victòries consecutives es frena en sec i el més beneficiat pot ser perquè no el Sevilla, l’equip que ha arribat a les tres competicions on estava lluitant pels títols tot i el volum de partits que això suposa. Jo sóc el primer sorprès i el primer a reconèixer el meu error en aquest mateix blog al preveure una davallada física de l’equip de Juande.

Queden dos jornades i la penúltima es presenta decissiva, Barça-Espanyol, Zaragoza-Madrid i Mallorca-Sevilla. Un Mallorca que per cert es pot erigir com a jutge d’aquesta lliga jugant l’última jornada contra el Madrid.

PD: Estic fart de la premsa madrilenya, del president del Getafe i que la gent s’oblidi del Sevilla en la lliuta pel títol.
PD2: Com bé diu el Marca, la web del Zaragoza posa líder al Barça, que curiós.

Primes i primos.

La lliga dels maletins ja fa setmanes que funciona o diuen que funciona. En una lliga tant igualada i amb poques jornades per endavant qualsevol entrebanc del rival sempre és bo i pot decidir la Lliga, per això ja són molts els rumors que parlen de les primers a tercers als rivals del Barça, Madrid i Sevilla.

La meva opinió és que tota prima per guanyar ha de ser benvinguda i mai rebutjada per un equip, perquè normalment un jugador surt sempre a guanyar, això si amb un suplement pot convertir un partit qualsevol en la final de la Champions. En aquest cas no hi ha reprimenda possible, només una i totalment lícita, la de l’aficionat de l’equip primat que veu que els seus jugadors no han corregut en tota la Lliga però quan tenen un extra es foten com a motos. Perquè aleshores passaríem a parlar d’un professional a parlar d’un manta i un carota!

Vaja que això de les primes a tercers per guanyar es com si a mi em paguessin per escriure al blog, algo que es evident que ja fair sense cobrar.

Per altra banda no se’m passa pel cap com un jugador pot ser capaç de vendre la seva reputació en la seva professió per uns calerons. És un fet lamentable i que diu molt poc, ja no com a futbolista, sinó com a persona. Perquè qui diu que aquest jugador que s’ha deixat comprar per tercers un dia no es deixa comprar per un rival directe del seu equip en una final, una eliminatòria, etc. S’ha de ser molt primo per jugar-te el teu futur com a professional i com a persona.

Trepitjada clau

Quan parlem de trepitjades en el món del futbol ens vénen al cap la trepitjada de Hristo a l’àrbitre Urízar, la de Juanito a Matthaus, la de Simeone a Julen Guerrero o fins i tot a Bilardo cridant “Al enemigo pisarlo, pisarlo!!”. Però ahir va haver-hi un altre trepitjada que va marcar si més no el símbol del partit Atlètic-Barça.

Maniche que estava repartint ‘cerita’ al mig del camp es va llançar al terra a lluitar una bola a Edmilson, aquest després de regatejar va trepitjar de manera involuntària a Maniche a l’alçada de ‘l’espinilla’ i el va lesionar.

En aquell moment l’Atlètic es va quedar amb deu homes durant dos o tres minuts, i el més important sense el ferrallat que mantenia tancada la seva àrea. I com aquell gat que aprofita el descuit de l’amo en deixar-se la porta oberta només un moment per escapolir-se el Barça va aconseguir el seu primer gol, i aconseguir així una fissura al mur que en dos minuts es convertiria en una esquerda i al cinc minuts en un enderrocament

En fi, un petit detall, un nefast Pichu (sense oblidar a Eller) i un Barça oportunista van rebentar el partit abans de la mitra part. Tot i que l’Atlètic ho va posar molt fàcil cal recordar que per marcar s’ha de xutar i estar a l’àrea així que senyors del plus, la sort és per qui la busca, ja que ahir semblava que l’Atlètic s’havia fet els gols en pròpia.

Pel que fa al Madrid, segueix amb les remuntades i els ay ay ay, però segueix guanyant. A veure si hi ha sort i el ay ay ay es converteix en un ‘Fabio la cagamos!’.

PD: Notícia d'última hora, Luís García segueix plorant.

L'ombra es fa més llarga

M’ho deia un amic perico en el missatge “Molt fort que 19 anys després torni a passar el mateix”, tot i que el final va ser el mateix ahir en la forma l’Espanyol va ser diferent que a Leverkussen. Un Espanyol que no va perdre la cara el partit en cap moment, fins l’expulsió injusta de Moisés, aleshores va aguantar tot el que el Sevilla li va tirar, gran Gorka, i gol dramàtic del brasiler Jonhatas a l’últim minut de la pròrroga.

Els penals com tothom diu és una loteria però no tant si tens el cap clar I les cames responen. L’Espanyol havia jugat molt de temps amb 10 homes i el cap no el tenia gens clar. Tothom per poc espanyolista que fos tenia en ment aquell moment de fa 19 anys i això pessa, t’entorbeix el cap i apareix la inseguretat. Els penals no són una loteria, són calma i claredat.

L’Espanyol ahir podia esborrar fantasmes del passat i no ho ha fet tot i l’entrega de tot l’equip en una final que van ressuscitar a l’últim moment per morir de manera agònica però amb orgull.

PD: Lamentar l’estafa que van patir centenars de pericos que es van quedar a terra entre ells l’Òscar.

Foto:El periodico

Present i futur

No és casualitat que en el moment més dolç del bàsquet espanyol siguin escollits pel cinquet ideal de l’ACB tres jugadors nacionals com són Navarro, Rudy i Reyes. Segurament és la confirmació d’un estat de gràcia d’una sèrie de jugadors, la majoria d’ells integrants d’aquell fantàstic equip que va aconseguir el Mundial Junior ja farà uns anyets, molt ben complementats per jugadors més veterans i gent jove, que com s’ha vist decideixen en els seus equips ja siguin ACB o NBA.

També dona gust comprovar que hi ha entrenadors com Aíto que no han dubtat en apostar d’una manera ferma i a la vegada prudent en jugadors joves com Ricky Rubio (escollit jugador revelació de la temporada).De totes maneres aquest tipus d'accions van molt escasses en el nostre bàsquet per no dir que són excepcions. Perquè s’ha de ser conscient viure el present de glòria però també pensar en el futur, ja s’ha dit més d’una vegada en aquest blog s’ha de permetre a jugadors joves poder despuntar, no val donar els 5 minuts de rigor i ja està, s’ha de confiar en ells com es feria amb tots els meus respectes amb un N.A.F., i per exemple el de Trias o Marc Gasol.

Perquè el bàsquet estatal és cosa de tots, des de l’entrenador de l’Escola de Bàsquet fins a Joan Plaza. I una vegada es toca la glòria sempre en vols més. No oblidem aquest estiu Eurobasket, on els favorits son els nostres.

Foto: www.sport.es

Pot ser ja és massa tard.

Pot ser ha arribat l’hora de deixar de parlar de futbol i parlar de la preparació física, de la recuperació d’uns jugadors que en la seva gran majoria pot ser s’han dedicat més a viure del passat que afrontar el present. Uns jugadors, on alguns estan cansats pel ritme de partits i altres per la falta d’entrenaments, no rendeixen el que han de rendir o s’espera que rendeixin.

Pot ser ha arribat l’hora de demanar explicacions a una directiva que tot i que pot ser no s’havien molt bé quin camí agafar, s’havien quin no era el correcte, tot i així s’han equivocat. Promeses incomplertes i tics de galactització. Que tindrà la presidència del Barça que et fa sentir tan poderós.

Pot ser ha arribat l’hora d’assumir que hem regalat un any per culpa d’una gent amb falta d’ambició, motivació esportiva i actitud.

Però pot ser que ja sigui massa tard.

PD: Un equip que s’està jugant la Lliga no li poden fotre un gol perquè ningú ha tapat el servei d’una falta ràpida. Falta de concentració que val una Lliga i un cicle.

Impostors!

Em sento enganyat per aquest Barça!
Enganyat perquè el Getafe no ens pot remuntar un 4 a 0.
Enganyat perquè el Barça d’ahir era el que va guanyar la Copa d’Europa, sense Messi!
Enganyat per una sèrie de jugadors que constantment demanen i no ofereixen res a canvi.
Enganyat per una directiva que s’ha venut als jugadors!
Enganyat per una premsa que hauria d’haver picat abans i no fer tant la pilota!
Enganyat per un equip que juga sense il.lusió ni motivació!
Enganyat per una sèrie de jugadors que malauradament tot i conèixer els perills de l’enfermetat s’han galactitzat.

Michel Cag....perdó, Salgado

Quina culpa té el Barça que el ‘senyor’ Calderón, l’home del nus de corbata raro, hagi demanat que la final de la Copa del Rey es disputi al Santiago Bernabéu. Suposo que Michel Salgado, home grimós, no s’ha plantejat mai aquesta pregunta ja que sinó no faria ressó d’una pancarta mostrada pels ‘Ultra Sur’ en el tot partit contra el Sevilla, on demanaven que la final no es jugués al Bernabéu.

Es veu que ara no els sembla bé, que és una provocació que el Barça jugui allà una final. Que li fa por senyor Salgado la victòria del Barça, la volta d’honor al Bernabéu, que l’afició del Barça destrueixi el camp?. Jo ja he viscut en directe una final al Bernabeu on ha passat tot això, excepte la destrucció del camp, i precisament contra l’altre equip, el simpàtic, de Sevilla. Qui provoca el Barça per tenir opcions a al final (a falta del partit d’avui recordem-ho) d’una competició o vostè amb aquestes declaracions.

Si li sembla bé fem una cosa que el Barça es retiri perquè ells al Bernabéu no volen, no és més, no es mereixen jugar perquè és una provocació, ay! O també poden fer callar la boca del seu president alhora de prometre coses perquè ja se sap que no és molt complidor. I sinó, que cony, una clàusula on digui que si el Barça juga la final no deixen el camp i s’ha acabat.

Això si no els va semblar tant malament quan en l’any del Centenari del Madrid ho tenien tot preparat per fotre la encerrona al Depor i guanyar al Bernabeu la final de Copa. Llàstima que els hi van fotre 0 a 3. Com tampoc els sembla malament utilitzar els camps de la Federació Espanyola per entrenar.

En fir que si no estava prou caldejat l’ambient a Madrid, amb els seus drames arbitrals, eufòria col•lectiva per la Lliga i l’anticatalanisme ja i tirem gasolina per si de cas.

A dos punts!

Segurament tots els culés havíem dipositat molta confiança en que el Madrid punxaria en les dues jornades de Lliga que s’han deixat enrera, al camp del Bilbao i a casa contra el Sevilla. Però res més lluny de la realitat, tot el contrari, no ha sortit perjudicar sinó que ha sortit reforçat com mai dels dos partits.

Per contra el Madrid tenia molta confiança en que el Barça punxés a Anoeta, contra un rival necessitat de punts com l’aire que respirem. Però tampoc va ser així. El Barça sense fer un futbol brillant, tot el contrari, va aconseguir aquesta vegada si, no com el dia del Villareal, materialitzar dos de les sis o set ocasions de les que va disposar.

Actualment les dinàmiques dels dos equips són molt diferents. Un Barça estancat, encomanat als nois de la comarca al mig del camp, a Sant Valdés i a la inspiració dels seus cracks en baixa forma i per darrera un Madrid accelerat, d’arribades letals i uns jugadors que s’han cregut tot el que la premsa ha venut. Dos camins que porten a un mateix destí el títol de lliga, que ara si més que mai sembla cosa de dos. Per part meva segueixo pensant que el Barça guanyarà la Lliga, i que si algú ha de perdre un partit ho farà quan menys s’ho esperi, perquè quan més fàcil sembla el partit més complicacions pot portar. Ja se sap rival petit, menys tensió.

Però una cosa està clara, el Madrid pot anar molt fort, accelerat, amb la moral a tope, però ha passat una altra jornada i el Barça ha augmentat l’avantatge sobre el immediat perseguidor. Abans estava a un punt ara a dos. Siguem positius.

PD: Ronaldinho segueix en baixa forma, desastrós però si més no va fer el paper de crack, dos passades de gol, i per fi Eto’o va marcar en 1 contra 1 contra el porter.

En Becks, la Targeta i la mare que els va parir!

Ja està ja tenen el que volien. Qui no plora no mama. Després d’estar no sé quants mesos amb el villarazo per aquí i per allà, que si penals injustos, favors arbitrals al Barça, etc. El Madrid ha aconseguit que un home, que no fa gaire veia els partits des de la grada i ara és el salvador, pogui jugar tot i la cinquena groga mostrada a Sant Mamés. Ja sé que em direu que al Barça també li fan i coses d’aquestes i si correcte, però no trobo bé que es retiri una targeta que és per perdre temps. No es tracta d’una falta que després de veure la repetició per laTv es veu que no és, No!!. Es tracta d’una targeta per perdre temps, aleshores el què estan fent és treure autoritat a l’àrbitre. El què faltava.

Després d’aquest atac de madriditis ja podem felicitar l’Espanyol per la seva final europea a Glasgow. Comentar la lesió de Deco per part de Giuly, qui sap si no ens ha fet un favor aquest francès. Ja que l’estat de Deco és lamentable sembla un zombie al mig del camp. Però ja se sap no sé si es pitjor el remei que la malaltia anomenada Edmilson o pitjor, Motta. En fi que de nou una jornada de nervis, aquesta però més llargueta que l’anterior ja que el Barça juga dissabte i el Madrid-Sevilla diumenge. El partit de diumenge promet ser un drama.

Per altre banda tot i que algunes televisions intentin amagar-ho avui comenta la Final Four de bàsquet amb dos integrants de l’estat, el Tau i l’Unicaja. Sincerament crec que cap dels dos és el favorit però si n’hi ha un aquest és el Tau, per molt que l’amic Scariolo digui que ells han fet més mèrits que ningú per ser a la final. Suposo que es refereix al marcatge de denúncia per lo penal que li van fer a Navarro durant tota l’eliminatòria contra el Barça. Un Barça que per cert ha perdut la tercera plaça de l’ACB a favor del DKV i això no fa que complicar més la presència dels barcelonistes a la Lliga Europea de l’any que bé.

Molt de tema esportiu aquest cap de setmana. Si senyor. No veurem ni la meitat però ens enterarem de tot segur. Ah! No oblideu que diumenge hi ha motos i si després no podeu fer la migdiada no ho dubteu poseu el teledeporte la Copa Amèrica – Louis Vuiton i ja veureu com en un tres i no res dormint.

Bon cap de setmana.

A tocar!

Tot i que a vegades fan molta però molta ràbia, tot i que són uns ploramiques, tot i que són antibarcelonistes, tot i que són el filial del Madrid a Catalunya, avui és el dia dels pericos.

Un dia per enterrar definitivament el fantasma de Leverkusen, d’oblidar a Clemente, un dia per guanyar un partit que permeti somiar amb coronar-se a Glasgow i tornar acabar el què un dia Soler, N’Kono, Golobart, Zuñiga i el propi Valverde van deixar a mitges.

Però compte avui el partit s’ha d’agafar de cara des del primer moment, no val només plantar l’autobús i esperar, perquè aleshores els canons alemans bombardejaran sense parar, tornarà la inseguretat i els fantasmes del passat.

Avui el dia pot ser blanc i blau!

PD: Post dedicat aquests pericos rabiosos com l’Òscar, en Carles, l’Ori, en Dani M. i el propi cunyat.

This is Anfield

No m’agradaria fer-me passat perquè és un tema que s’ha tocat moltes vegades però ahir l’espectacle viscut a Anfield va ser brutal. Un futbol pot ser em vam veure poc, ja que Zenden segueix sense centrar bé, Drogba estava més sol que la una, Esssien jugant de tot i de res, Masscherano destruint tot el què podia, Lampard desaparescut, etc. però de lluita, entrega i el sentiment per uns colors per part de milers de persones va ser descomunal.

Des del ‘You will never walk alone’, passant pel mític cartell del túnel de vestuaris ‘This is Anfield’, el gol ‘Red’, la curiosa àrea tècnica compartida dels entrenadors, el gol anul.lat, el gegant Crouch , Benítez assentat com ‘Toro Sentado’ sobre la gespa i els penals amb un gran Pepe, no va haver-hi un sol moment en que el públic deixés d’animar, encoratjar i fer-li sentir als jugadors que no podien perdre aquell partit.

Ja ho diuen: This is Anfield.

No t'emprenyis!

Com sempre començo el matí fent un repàs a les coses importants de la vida, el correu, els blogs i la premsa esportiva, i aquesta última part és la que espero amb més ansia últimament.

La premsa de Madrid ha decidit fer de l’equip que volien cremar a l’inici de temporada un equip guanyador que fa millors gols que els de Messi, un equip perjudicat pels àrbitres per així augmentar la èpica, vaja un equip que per ells hauria d’estar ja celebrant a la Cibeles.

La veritat es que volen posar-nos nerviosos amb portades amb la travessa descerebrada de Ramos, comparacions malèfiques amb les lligues de Tenerife, el mejor gol de la Liga després del gol espectacular de Messi, etc. I sincerament al principi ho aconseguien, em fotien de mala llet, m’emprenyava. Però això ja s’ha acabat prefereixo pendre-m’ho a broma perquè la portada d’avui s’ho mereix. El Marca publica a ‘bombo y platillo’ que el Madrid té fitxat a Saviola!! I jo penso, que intenten fer ràbia? Apuntar-se una victòria moral? Aquest és el Madrid que volen per l’any que bé?

Senyors de Madrid facin les campanyes que vulguin, les ‘cofradies’ que els vingui en gana, però si us plau deixin de tocar els collons amb ximpleries i històries, superin el tema de Tenerife, muntin un equip com deu mana i pensin una cosa, que si guanyen aquesta Lliga (cosa que dubto molt) serà perquè el Barça ara mateix l’està embolicant cuidadosament i a punt de posar el llaç per regalar.

La veritat estic frisós quina serà la portada de demà: Lo de Messi fue suerte, Robinho hace un regate estratosférico a Emerson en la ducha.

Res que no sabéssim

Per començar el Madrid amb un trist joc però amb una bona jugada d’equip (no per ser la millor de la lliga) i millor gol (tampoc el millor de la lliga com diuen, només cal recordar el gol de Ronaldinho contra el Villareal al Camp Nou) va guanyar a un València ‘ramplón’ i amb falta de ‘punch’. El Sevilla es va desfer fácil d’un ‘zombie’ com és el Bilbao i el Barça… Ay el Barça! Firma una de les millors primeres parts dels últims partits, bones combinacions, grans triangulacions però malauradament cap gol. Tres ocasions claríssimes per tancar un partit en 45 minuts i la meitat de la Lliga, però no el Barça està decidit en complicar-se la vida… que hi farem ens toca aguantar els de Madrid amb les seves companyes promocionals per aconseguir el títol, fent similituds fins i tot amb Tenerife, i aguantar també els de casa, que collons fa un equip que s’està jugant dos títols en el tram més important de la temporada anant a jugar a Egipte!!! Qui va firmar aquest acord, un il•luminat? Segurament. En fi toca patir i de veritat.

Pel que fa al bàsquet res que no es veies a venir. El Barça des de la seva eliminació de la Lliga Europea havia entrar en un bucle que tots sabíem que acabaria amb una derrota tard o d’hora. Així ha estat. No ha fet falta cap equip gran ni res per l’estil, simplement un equip amb ofici i un Barça que torna a dependre de Navarro en excés. L’avantatge que són mals coneguts amb solucions més que contrastades. Esperem que l’equip torni a rutllar com avanç de l’eliminació. Això si el Barça a perdut una oportunitat per acostar-se al Madrid a la segona plaça, en canvi la Penya, amb un Rudy escollit com a millor Jove de l’Eurolliga, encara veu molt a proa la tercera plaça de la Lliga Regular.

Els números de Ramos i altres

Després de la ressaca del gol de Messi, espotivament parlant de futbol ja poc més a dir, excepte pel diari As. Ahir sortia en portada Sergio Ramos amb una espècie de travessa amb els partits de Barça, València, Sevilla i Madrid. Fins aquí tot correcte, fins i tot el fet que digui que ell creu que el seu equip encara pot guanyar la lliga, però d’aquí a fer els números que va fer ho trobo vergonyós. Dir que el Madrid li treurà 9 punts (més els 5 de distància actuals) al Barça al final de lliga no és confiar en el teu equip es vendre excessiu fum, a veure si s’intoxicarà.

Pel que fa al bàsquet després de la seva eliminació de l’Eurolliga contra un equip que no va voler jugar a bàsquet, però que està justament a la Final Four, el Barça a disposat dos partits que ha resolt amb victòria, però de nou amb aquelles irregularitats en el joc que tan nerviosos posen als socis del palau. Sobre tot ahir, contra el DKV, que collons la Penya, on després de marxar de 20 en el marcador va acabar patint més del compte. Amb la victòria el Barça confirma la tercera plaça a l’Acb, fet que és més important del que sembla.

Finalment comentar que això no para i la roda esportiva segueix avançant amb les lligues europees de futbol més ajustades del que prometien. A Holanda, a falta de dos jornades el Psv, l’Ajax i l’AZ es disputen el títol separats per dos punts. A Anglaterra el ManU s’ha capficat en donar opcions al Chelsea de Mou i a Alemanya el Stuttgart i el Werder van a la caça del Shalke. Els únic que fa temps que dormen tranquils són l’Inter i el Lyon. I com no una altra jornada d’aquest esport menor que diu l’Edu i que Televisió Espanyola incomprensiblement intenta demostrar, el bàsquet.

PD: He vist que avui a Iker també li surten els números però d'una manera més sensata.

Un tros de Diego

Maradona no es una persona cualquiera
es un hombre pegado a una pelota de cuero
tiéne el don celestial
de tratar muy bién al balón
es un gerrero
es un ángel y se le ven las alas herídas
es la biblia junto al calefón
tiene un guante blanco calzado en el pié
del lado del corazón
no me importa en que lío se meta
Maradona es mi amigo
y es una gran persona (el diez)
en el alma guardo la camiseta de boca
que me regaló alguna vez
Diego Armando
estamos esperando que vuelvas
siempre te vamos a querer
por las alegrías que le das al pueblo
y por tu arte también.





PD: Espectaculars també el gol de Xavi i el segon de Messi
PD2: No tenia previst parlar de futbol pq tinc temes pendents però el gol s'ho mereix.

Tot i el futbol avui hi ha bàsquet.

Farà quasi bé dues setmanes que us vaig deixar tirats sense notícies esportives i des d’aleshores han passat, encara que no ho sembli, moltes coses.

Per exemple en el Barça futbolístic es confirma una cosa que ja sabíem i denunciada des d’aquí, Ronaldinho entrena menys que Romàrio, que per cert segueix sense marcar el seu gol mil. Mil són els gols que quasi bé rep la Roma al camp del Manchester però també són els minuts que el Barça es podria haver estat sense marcar a Sarargossa. Lloc on precisament la il•lusió de la Champions agafa força i perquè no dir-ho, la Lliga. Lliga que el Madrid veu cada dia més a prop, la qual cosa fa segons la meva opinió que l’hòstia sigui més gran aquest cap de setmana quan perdin contra el Duo Sacapuntas (Zigic-Munitis). Un equip que a principis de Lliga estava al costat del Nàstic, lloc que ocupa ara el Celta capitanejat ara per ara pel senyor Hristo. En fi moltes coses, moltes, sense oblidar-nos que avui hi ha la UEFA on els equips espanyols tenen les coses de cara, espero que els periquitos no recordin de com estaven en el minut 59 i com van acabar en el 90.

A part de tot això el que a mi m’importa avui és el bàsquet. Avui conclou la Power Round que us anunciava en l’últim post, amb un balanç que dóna peu a la il•lusió i a l’esperança dels aficionats del Palau, que tant han patit aquest any. Segurament no vaig escriure abans per l’emprenyada que suposa perdre de 20 en el primer partit de l’eliminatòria en el Martín Carpena, partit on el Barça va començar bé però es va desinflar degut en gran part per falta d’actitud en defensa, punt de creació del Barça actual, i si falla l’inici adéu tot. En el segon partit va ser diferent. Un palau entregat i un Ivanovic amb la lliçó apressa del primer partit, el resultat victòria de 20 punts dels blaugranes que tornaven el cop als Malaguenys.

Sense temps a respirar el Barça tenia un altre partit important contra el Tau el diumenge. La veritat que vistes les circumstàncies del partit, en mig d’una eliminatòria europea, etc. es podria considerar el partit irrellevant, però no. El Barça necessitava reafirmar-se contra un gran equip i en una pista difícil, demostrar-se a si mateix que eren capaços de donar la talla. El Barça va sortir molt, molt reforçat del Fernando Bruesa, un gran partit per part dels dos equips, amb un Scola i un Navarro espectaculars i un triple final de Lakovic d’infart.

En fi que vist el joc ofert pel Barça, avui sóc bastant optimista.

PD: El Madrid l’any que bé de nou a l’Eurolliga després de la victòria a la ULEB.

Power Round

Comença la Power Round del Barça de bàsquet. Set dies tres partits, dos d’Eurolliga contra l’Unicaja i un de Lliga ACB contra el Tau.

Pel que fa a l’Eurolliga el Barça lluitarà per entrar a una Final Four molt selecte amb tres places quasi bé assignades abans de jugar-se els quarts de final, Tau, Panathinaikos i CSKA són els escollits o els que millor candidatura han presentat. Barça-Unicaja es jugaran la plaça, que al meu parer, és la de convidat.

Crec que l’Unicaja és el millor equip que podia tocar als homes d’Ivanovic, per antecedents i per joc. Els malaguenys han perdut tots els enfrontaments que han disputat contra els blaugrana aquest any, en la Lliga(perdoneu l'error el Barça va perdre en lliga 80-77, no es poden fer els post de memòria,disculpeu) i en la Copa. Però us puc dir del tot segur que l’ambient en el Martín Carpena serà infernal, molt més que en l’eliminatòria de Copa i molt més per suposat que en un partit de Lliga Regular, a més a més els jugadors del Unicaja estan dolguts i ansiosos per tornar la moneda, sobre tot de la Copa. El Barça per la seva part no ha de viure de victòries passades i demostrar que és un equip que ha madurat i ja no és aquell equip irregular i sense identitat, tot el contrari. Tàcticament , entre altres aspectes, s’haurà de tenir en compte el joc interior d’Unicaja amb més quilos a la pintura que no pas el Barça (a falta de Kasun) i que el Barça haurà de combatre amb velocitat. Promet ser una eliminatòria trepidant, sobre tot per la falta d’un clar favorit.

I després de la tempesta que pot produir l’Eurolliga per bé o per mal, el Barça s’haurà de veure les cares amb un Tau que ha tornat agafar el ritme guanyador que havia perdut per diferents circumstàncies. Una prova de foc per demostrar com el dia del Panathinaikos (tot i que aquell dia era de sucre pel fet que els grecs ja estaven classificats) que aquest equip pot fer front als grans conjunts que actualment dominen a Europa.

Una setmana gran de bàsquet on el Barça té més a guanyar que no pas perdre i més si recordem l’inici de temporada realitzat. La il•lusió a tornat a Palau, fins i tot la pancarta “Laporta volem solucions” fa setmanes que ha desaparegut.

PD: Nota important, el Barça juga ara mateix sense la pressió d'aconseguir un títol, la qual cosa el fa encara molt més perillós.

Foto: www.bombanavarro.com

Ens prenen el pèl?

Em sembla molt bé que es tracti possiblement del millor jugador del món, però ho ha de demostrar de manera més freqüent. Possiblement la millor estrella mediàtica esportiva després de la caiguda de Beckham, però els anuncis no guanyen Champions, ni Lligues. Possiblement els ingressos i la popularitat blaugrana estan on estan, en part, per ell, però insisteixo de què ens serveix, jo vull guanyar i aquestes coses no marquen gols.

Però és necessari revisar-li el contracte cada any?. És necessari que el seu germà utilitzi el nom del Milan per posar pressió al Barça?. És necessari viure durant tots aquests anys del passat demanant respecte per Ronie per tot el què ha fet pel Barça? No seria més necessari recordar-li a ell que el Barça és el club que li paga i aquest any la seva relació rendiment-preu no ha estat la millor i la falta de respecte la te ell en demanar de nou una revisió?

A mi m’agrada Ronie i sóc el primer en aplaudir els seus gols, les seves jugades, la seva màgia dins i fora del camp, però ha arribat un moment en que crec que m’estan prenent el pèl. No ha entrenat ni la meitat que ha entrenat Puyol per exemple, està més temps per temes publicitaris que altres coses pot ser més importants com la seva posat a punt després d’una mala pretemporada.

A mi no em fa res pagar una mica més per un pc que em vagi super ràpid, però em fot que aquest mateix pc al cap d’un any em comenci anar lent i que al cap de mig any més em demani més memòria per poder funcionar millor, i després un nou ventilador i tot per aconseguir recuperar (no augmentar que és diferent) una cosa per la qual ja vaig pagar al principi. M’enteneu no?

S'ha de seguir

A dia d’avui podem dir que el producte nacional del bàsquet espanyol gaudeix de bona salut si més no ha sortit de la UVI on va estar ingressat bastant anys. Dic això després que Marc Gasol es converteixi en el segon espanyol de la temporada en aconseguir el MVP de la Jornada, alguns pensareu que només són dos però us convido a fer una altre reflexió.

A diferència dels seus compatriotes del futbol els cracks nacionals de bàsquet decideixen partits, prenen decisions importants en els seus equips són el referent, quan han d’agafar la responsabilitat l’agafen, perquè? Doncs perquè són els cracks i crec que és el principal motiu o la gran diferència entre uns i els altres i per això uns tenen un Mundial i els altres agòniques classificacions i pèssimes fases finals.

Gent com Navarro, Rudy, Felipe Reyes, … decideixen partits. Inclús els homes NBA, Gasol, Calderón i el malauradament lesionat Garbajosa ja són referents en el seus equips. Sobre tot Gasol, al qual els ‘presleys’ de Memphis tenen collons de discutir desprès de fer per vint-i-quatrena vegada dobles figures.

De totes maneres aquest bon moment no pot amagar altres deficiències del nostre bàsquet, com són la preferència sempre per norma d’un estranger a un jugador jove. Tant de temps haguessin tardat en explotar jugadors com Marc Gasol o Jordi Trias si els haguessin donat una oportunitat abans?. Estem d’acord que les oportunitats cadascú se les ha de guanyar però a vegades un dels nostres ha de fer el triple de feina que un ‘forani’ o un NAF, com diria ‘el sheriff’, per aconseguir minuts. Sort que el sempre criticat Aíto ha tingut els collons d’agafar un bon jugador per jove que fos i posare’l a dirigir un equip com la Penya, a veure si altres prenen exemple, perquè no ens enganyem la 'quinta' dels Juniors d’Or un dia es jubilaran, i aleshores què? S’ha de seguir treballant perquè els nanos que vinguin tinguin cada dia més oportunitats, que els entrenadors siguin més valents i que les directives deixin treballar.

En fi que els jugadors nacionals estan en un bon moment, però no ens hem d’oblidar de seguir treballant, i això va per tots, incloses aquestes TV, ràdios, premsa, etc. que només recorden el bàsquet en el moment més fàcil quan es guanya un Mundial i després d’un fracàs futbolístic, però alhora de parlar del bàsquet de la Lliga Regular no interessa comprar els drets dels resums o parlar del tema. Després hi ha les audiències que hi ha ens els partits de dissabte de la 2.

PD: Esperem que la lesió de Garbajosa el permeti arribar a l’Europeu de Madrid en condicions.

Lamentable

Sembla mentida que no hagin après res… les seves paraules de fa una setmana eren paper mullat pura hipocresia. Després s’estranyen que la gent reaccioni violentament. Hi ha ells qui els para els peus?

Si encara no ho heu endevinat estic parlant dels ‘senyors’ del Betis i el Sevilla. Com ja sabeu no fa més de 15 dies van llençar una ampolla a Juande Ramos durant el transcurs del partit de copa contra el Betis, el partit es va suspendre. Aleshores es va posar el crit al cel des dels mitjans de comunicació, que si acabaríem com a Itàlia, que el llançador ha d’anar a presó, etc. semblava que es feria alguna cosa seria per evitar més casos i el•liminar la violència de manera definitiva dels camps de futbol.

Res més lluny de la realitat, sembla ser que els directius i entrenadors del Betis i Sevilla no han après la lliçó, tot i que algun va entonar el mea culpa com en Juande (altres van seguir fent-se el boig com si la cosa no anés amb ell com els presidents del Sevilla o del Betis), ja que dels 33 minuts restants del partit suspès que es van jugar a Getafe no es parla però si que es parla de les rodes de premsa dels entrenadors agredint-se verbalment de nou o inclús ja qui diu que hi ha hagut una agressió de Luis Fernandez amb un Chupa-chups (no és broma) a un directiu sevillista. Simplement vergonyós.

Això no passaria si en el seu dia s’haguessin inhabilitat o sancionat presidents, entrenadors o tot tipus de persona en nòmina dels clubs que incitessin a la violència. Com que tothom veu que això és xauxa un dia entono el mea culpa perquè és el què toca i l’altre torno a buscar la provocació.

Com exemple que ens quedi la sanció de la UEFA a David Navarro i els seus 7 mesos d’inhabilitació en totes les competicions.

Palop

Haig de reconèixer que la meva simpatia pel Sevilla és -7 però ahir volia que passés l’eliminatòria per varis motius, entre els quals estava que així aniran més cansats a la Lliga i això serà bo pel Barça.

Però realment del que us vull parlar és del seu porter, Palop. Un molt bon porter que, com molts en aquest país, ha estat a l'ombra d’un altre gran porter com és Cañizares, i finalment ja ven crescudet ha decidit volar sòl i triomfar. Ahir però va tocar la glòria més enllà del porter convencional.

Corria el minut 93 i el Sevilla perdia 2-1 i estava eliminat de la Copa de la UEFA. Com en moltes altres ocasions en altres equips a la desesperada el porter, Palop, va pujar a rematar. Fins aquí es tracta d’un fet que centenars d’equips han fet en moments de situació límit, de caixa o faixa. La diferència amb ahir és que Palop va marcar amb un gran remat de cap. Espectacular. Bon centre de Àlves i millor remat de Palop.Després a la pròrroga Chevantón va rematar la feina amb el gol que classificava al Sevilla.

Us deixo el gol aquí:

La, La, La, La 'Niña'

Guti ha dit:
“Ganando los doce partidos que restan, el Madrid será campeón”

Aleshores a mi em ve al cap la frase que un dia vaig sentir d’un futbolista , crec que de Carboni, que va dir això crec que responen a una pregunta sobre que hagués passat si s’haguessin donat una sèrie de resultats o alguna cosa així: “ Si mi abuela tuviera cojones seria mi abuelo”. També hi ha altres versions sobre la frase fetes per Lotina que va dir: “Si mi abuela tuviera ruedas seria una bicicleta”.

Amb això l’únic que vull expressar és el meu sentiment sobre la frase pronunciada per Guti després de l’eufòric empat del Madrid al Cam Nou. Crec que com sempre es tracta d’un fet puntual, com el dia que el Madrid va jugar amb tots els jugadors que volia la premsa i va sortit bé. Va ser flor d’un dia, i ja se sap ‘Una flor no hace verano’.

Així que jo amb el Madrid estic tranquil, dubto que guanyi tots els partits, li queden entre d’altres Sevilla, Valencia i Zaragoza. A part el Barça i el Sevilla haurien de perdre dos partits dels 12 com a mínim.

No sé jo si aquestes prediccions de l'eterna promesa es compliran!!

El derbi

Després de veure la jornada lliguera podríem dir que el partit de dissabte de Barça-Madrid s'agraeix encara molt més del que pensàvem al finalitzar el partit, si més no per la meva part. Segur que molts pensareu que si ets culé el que vols és guanyar al Madrid sigui com sigui, i efectivament així és. Però també us dic que en els temps que corren en el futbol val més aprofitar partits així i gaudir-los perquè mai saps quan en podras gaudir un altre.

Estic fart de partits 'metal.lurgics' com diu sempre en Perarnau al seu blog, fart d'equips jugany a la contra, buscant l'empat o forjan muralles impenetrables a camp propi... per un dia vaig gaudir del futbol tot i que el meu equip no guanyés... i com que vaig passar-m'ho bé amb el partit la meva sensació al final no era d'emprenyamenta sinó de dir... collons un partit elèctric. Més igual que tàcticament el partit fos una merda parlant clar i malamen (com diu en Johan avui a la Vanguàrdia), per un dia vam gaudir del futbol, gols, parades, polèmica, el Camp Nou animant!!!!

Així que tot i el resultat per fi un partit divertit.