Tot i que a vegades fan molta però molta ràbia, tot i que són uns ploramiques, tot i que són antibarcelonistes, tot i que són el filial del Madrid a Catalunya, avui és el dia dels pericos.
Un dia per enterrar definitivament el fantasma de Leverkusen, d’oblidar a Clemente, un dia per guanyar un partit que permeti somiar amb coronar-se a Glasgow i tornar acabar el què un dia Soler, N’Kono, Golobart, Zuñiga i el propi Valverde van deixar a mitges.
Però compte avui el partit s’ha d’agafar de cara des del primer moment, no val només plantar l’autobús i esperar, perquè aleshores els canons alemans bombardejaran sense parar, tornarà la inseguretat i els fantasmes del passat.
Avui el dia pot ser blanc i blau!
PD: Post dedicat aquests pericos rabiosos com l’Òscar, en Carles, l’Ori, en Dani M. i el propi cunyat.
6 comentaris:
Jo ja ho vaig dir, els berberetxos guanyaran la güefa i no hi haurà Déu que els aguanti. Això sí, l'any que vé a segona...
PS: I que consti que els desitjo el millor.
Doncs jo... jo m'he estat plantejant agafar-me una setmaneta d'exili voluntari en cas que això passés, però al final he pensat que no n'hi hauria per tant... són tan pocs que més que una rua ho celebrarien amb una conga!
Hey pericus (Uri... jejeje), de bon rotllo sempre... ;-P
Podem guanyar o podem perdre (he rumiat molta estona ) però sempre, sempre perico.
dues veritats:
1.- El jugador de futbol és un putu mercenari que quan vol guanyar, GUANYA!!.
2.- Els jugadors pericos tenen DOS COLLONS ven plantats.
Encara recordo aquella imatge de Tamudo marxant a Galsgow plorant pq no volia deixar el seu equip de sempre i cobrar el triple.
Va home va, no ho mitifiquem... plorava perquè no tenia putes ganes d'aprendre a parlar anglès i portar paraigües cada dia...
I'm back!
Visca l'Espanyol, collons!!!
Publica un comentari a l'entrada