Bones Festes!

Encara que sigui l'últim de la blogosfera i molts no veureu aquest missatge fins que torneu a les vostres feines (on tant disfruteu) us desitjo molt bones festes a tothom.

Disfruteu-les al màxim sigueu nadalencs o no, ja que tan si ets nadalenc o no, a qui no li ve de gust de tant en tant ( sense forçar això si) un sopar en familia, aquella sobre taula amb una mica més de vi i de cava, etc. i sincerament a mi com en puji també aquestes festes em toquen una mica.

Això bones festes a tots!

Diumenge al Palau

Em va acompanyar la meva mare, una altra fan de qualsevol esport (excepte del curling).Al principi haig de reconèixer que em feia un pal terrible però a mesura que escoltava el futbol a la ràdio arribant a barna pensava, quina sort.

De totes maneres anar al Palau a un partit de Lliga ACB també són emocions fortes. Però res millor que posar un Navarro a la teva vida. Quin tros de jugador. 32 punts, amb un percentatge de tir bo, MVP de la jornada. I si us dic la veritat estic acostumat a que ho faci sempre bé aquesta temporada o sincerament allò em semblava normal i no em va sorpendre tant, però quan miraves les estadístiques deies, collons!!.

L’última vegada que havia anat al palau havia passat el mateix, una actuació espectacular de ‘La Bomba’. Va ser contra l’Akasvayu de l’Edu Torres i ‘La Bomba’ aquell dia no parava de fer triples des de qualsevol lloc no sé si va fer 7 o 8. Espectacular. Impossible de comparar amb l’amic Basile, el qual ja no em preocupa el seu estat de forma, la seva efectivitat o la seva intensitat, sinó el seu estat anímic. Cada vegada que fallava un bàsquet (van ser uns quants) es feia el Harakiri. Per acabar, dir-vos quatre coses: el públic del Palau anima als jugadors, critica Laporta si és necessari i no vol que li prenguin més el pèl, jo segueixo tenint el bàsquet per les venes encara que no jugui i m’agrada veure un bon número de nanos petits veient bàsquet ja que són el futur d’aquest esport.

En fi el Barça va guanyar, patint, però va guanyar. Si visqués a barna segur que em faria soci del Palau.

La necessitat d'un golejador

No s’ha de ser molt il·luminat per arribar a la conclusió a la que he arribat, un equip per ser algú ha de tenir un tio que endolli. Jugadors que d’una jugada morta enmig del desert treguin petroli.

El què vinc a dir és que hi ha molts equips en aquesta lliga molt ben organitzats, bons jugadors, bons entrenadors, bon joc però noi, no hi ha manera que els seus resultats ho reflecteixin. Exemples com l’Atlético de Madrid, li costa molt fer gols, si té bons jugadors però no golejadors, Torres marca de penal o cada 4 setmanes, que gran que era Vieri. El Deportivo tot i tenir un equip ple de joves de qualitat és un equip equilibrat però a dalt té Arizmendi, d’acord que li tinc mania però és un davanter que fa moltes més faltes que no pas rep. El Villareal està patint la falta de punteria de Forlan (que per fi va marcar la setmana passada). Sense anar més lluny el Nàstic en molts partits ha tingut moltes ocasions però cap d’elles ha anat a dins.

Una solució possible a la falta de golejador és revestir la davantera de jugadors que marquen de tant en tant i la seva suma és com la d’un golejador, com per exemple el Barça, a falta d’Eto’o s’han repartit els gols o l’Espanyol que amb el seu trio atacant en forma (un trio que fa tanta por al camp com al vestuari) està en ratxa i els gols repartits entre els seus davanters.

Altres equips si que tenen la sort de tenir un jugador en ratxa, que marqui, que xuti, que doni la sensació de perill: Diego Milito al Saragossa, Van Nistelroy al Madrid, Kanouté al Sevilla. El Valencia tot i ser un cas especial per les lesions que té, quan Villa marca és un altre.

I pot ser és una cosa evident però aquesta premissa és bàsica en el futbol i més si el teu joc es basa en jugar a la contra i les teves ocasions de gol van de 2 a 3, com a màxim, en cada partit.

Cap de setmana esportiu

Per diferents motius aquest cap de setmana m’he pogut permetre el luxe d’estar pendent de diferents esdeveniments esportius (no només el partit del barça).

Així doncs he decidit comentar-los una miqueta. Tècnicament tot va començar el dissabte al matí amb els Txungais, el meu equip de futbol i també de l’Edu i en Kanu bloggeros ells, amb un bon partit de futbol 7 i a més amb una victòria. Aquest partit que no heu vist confirma varies coses, que el futbol és injust i que a futbol hi pot jugar tothom i a més amb cert criteri.

Deixem-nos d’amateurs i parlem dels professionals:

La bona relació entre el futbol i l’avi de l’Eva em permet entre altres coses veure la Premier, la Bundesliga, el Calcio, Torneig de Clausura i totes les lligues de futbol que es veuen pel Canal +. I ahir va tocar Premier, un partit amb poc cartell Wilgan-Liverpool, ja que els reds només havien marcat 1 gol fora de casa però ves per on, 0-4, i sense fer un gran partit tot el contrari. Destacar sobre tots els jugadors un nom, Gerrard, fantàstic jugador, intens durant tot el partit i capaç de portar sobre les seves espatlles un equip amb la història del Liverpool.

Al vespre el Barça va empatar contra un Levante que sincerament em va decebre una miqueta, m’esperava més. Pel què fa al Barça m’esperava el què vaig veure, un gol solitari fruit d’una genialitat, la veritat és que els jugadors estaven com a mig gas i el terreny de joc no permetia moltes filigranes. De totes maneres res a lamentar pels socis perquè veuen el partit d’ahir com un sacrifici menor per encarar el ‘Gran dimarts’ amb garanties, un Ronaldinho descansat, un bon Deco i cap lesionat.

El diumenge al matí ens hem passat a l’esport de la cistelleta, si home, aquell que juga el espanyol Gasol quan juga bé o el catalán Gasol quan juga malament. El partit era vital pel Winterthur Barça que ha començat el seu sprint a vida o mort per classificar-se per la Copa, davant un sorprenent Caja San Fernando, de veure el fons del pou molt a prop l’any passat a mirar el fons des de bastant lluny. He vist un barça limitat en atac en algunes fases del partit, limitat en idees, molts triples i poques divisions per trencar les 1001 defenses rivals. Tot i això més bons han estat els moments bons que els dolents, i per dolents els tiradors exteriors del C.S.F que avui han fallat bastant. Important victòria que a més ha vingut acompanyada de resultats bons pel Barça.

I ja per últim, després de desestimar el partit del Calcio per avorrit (no sabia quin feien però altres setmanes m’he quedat sobat així que avui no ho he provat) he vist el Saragossa, capaç del millor i el pitjor. Bon joc dels manyos (gran gol) la primera mitja hora, ha partit d’aquí res de res. I ja se sap quan l’equip de casa guanya 1-0 i perdona una jugada de 2-0 la següent significa l’empat i efectivament l’Osasuna a empatat, però no només això sinó que el desconcert manyo era tal que en un córner amb un mal balanç defensiu han marcat el gol de la victòria.

Per acabar felicitar els pericos pel favor que han fet al Barça i pobre Nàstic.

Una bona opció

Primer de tot comentar que estic d’acord amb el post d’en Puji sobre la destitució de Luis César, per mi un error i així ho han afirmat també alguns jugadors. En fi ja està fet.

Després de la decepció que em produeix, tot i no ser del Nàstic, la seva situació he llegit que un possible substitut és Flores, ex perico i ex almeria. En fi dintre de tot no em sembla una mala opció, trobo que és un d’aquells entrenadors dels anomenats realistes (tot el contrari que Lillo), d’aquells que no buscarà anar a 120 per hora amb un sisens sinó que adaptarà el joc al que té i buscarà sense dubte el màxim rendiment dels seus recursos. En definitiva potenciar les virtuts del Nàstic, encara que només sigui una, i intentar disminuir al màxim els defectes.

Així doncs que dintre de la mala decisió de la destitució hi ha una possible bona solució.
Només espero això que no fitxin a Chechu Rojo ni Lillo dos entrenadors que no paren d’enfonsar equips a segona.

Pros i contres de la Pilota d'Or

Podria ser sensacionalista i titular la carrera de Cannavaro com ‘De la Xeringa a la Pilota d’Or’, però m’ha semblat massa dur, el vídeo famós de Cannavaro infiltrant-se ‘alguna’ substància dopant ja ha passat a la història com qui no vol i al final he decidit buscar els pros i els contres d’aquesta nominació tant polèmica per part de la revista francesa France Football.


Si heu llegit haureu vist que hi ha opinions per tot des dels que estan a favor i des dels que estan en contra, vosaltres mateixos.

CONTRES:

Amb el guardó d’aquest any es premia la destrucció del joc davant de la seva creació, perquè tots sabem que Cannavaro no és Beckenbauer treien la pilota. Estem parlant d’un jugador que ha estat el líder d’una defensa de 9 o 10 homes en un quart de camp, tant a prop del porter que només els faltava penjar-se de la porteria. A més a més s’ha demostrat que quan juga lluny del seu porter pateix (repassar els dos passades llargues que es va menjar el dia del Lyon en el primer partit de Champions). Un home que carrega amb la llosa del dopatge sobre seu. Un home que ha format part d’un equip que ha baixat a segona per manipular partits. Un home que ha triomfat en equips que han jugat a la defensiva (Juventus i Selecció d’Itàlia). En definitiva una persona que intenta en tot moment que els altres no juguin a futbol.


PROS:

Cannavaro és un jugador d’aquells anomenats líders en els seus equips (capità de la Juventus i Selecció d’Itàlia), amb ells es va proclamar campió del Scudetto i campió del Món. Un home que forma part del grup de jugadors que els Ronaldinho, Eto’o, Hery, etc. no serien ningú sense ells, perquè són jugadors molt necessaris (com Puyol, Thuram, o Campbell) per guanyar campionats, un equip es construeix des de la porteria, perquè al futbol juguen onze. Un jugador capaç de posar-se a les espatlles un equip i tirar endavant tot i les adversitats. Un home que mai faltarà a l’entrenament per una grip-ressaca. Un home que no cada dia fa la seva feina el millor que pot i amb el màxim sacrifici.

I després de tot això jo penso que en el futbol juguen onze, tot i que la gent el què vol veure és gols, passades d’esperó, sotanes, etc. en el futbol sense els teus companys no ets ningú. És cert que en la memòria es queden els gols i les jugades maques,però per exemple una de les copes d’Europa del Madrid és de l’Iker, tot i que no va marcar. Amb això el què vull dir és que es pot ser el millor jugador del món sense marcar gols, però també us dic que pot ser hi ha hagut injustícies amb jugadors dels anomenats tapats, destructors o d’equip però que han estat tan bons o millors que molts dels guardonats amb la piloteta perquè ara sigui Cannavaro el guardonar quan enrera queden Maldini, Bufón, Koeman, etc.

Fotos: Pilota d'Or i Cannavaro amb Bufón
Articles d'interès: La Copa va ser de garrafa (Prigioni Mvp amb 3 punts)

La copa fa favors

22:13 rebo un missatge que em diu: Patètic avui em venc el carnet!!
Sincerament vaig haver de mirar de qui era el missatge, la meva germana sòcia del Nàstic ara farà un any i mig.

Gràcies aquest missatge vaig recordar que hi havia jornada de Copa del Rey. No ho recordava sincerament deu ser gràcies aquesta Federació d’ineptes que tenim que tot i estar implicats en casos de corrupció segueixen governant el món del futbol espanyol com volen i deixant d’entrenador de la selecció estatal al ‘Sábio de Hortaleza’. En fi són els mateixos que tot i que el calendari està farcit de partits de seleccions, mundialets, paxangues, homenatges, etc. han decidit tornar al sistema de doble partit a la Copa del Rey en lloc de realitzar-ho a partit únic fins a quarts de final com la temporada passada. No veuen que el sistema de partit únic descarrega el calendari i dóna una oportunitat als equips petits de seguir endavant i fer caixa i als equips grans els suposa menys pèrdues de calés i els exigeix més serietat en les seves alineacions? No ho veuen, de veritat?. A part qui collons va tenir la idea de posar un Barça-Badalona a les 10 de la nit un dimecres del més novembre? Qui? Segurament algun il•luminat que va suspendre més d’una assignatura de màrqueting i direcció d’empreses. 12.000 persones al Camp Nou (també gràcies a la directiva per posar aquests preus tan assequibles per una paxanga) i ves a saber quanta gent el va comprar per PPV, 1 o 2?


En fi tornant al cabreig de la meva germana, crec que us una gran notícia per ells que el Nàstic i per què no dir-ho l’Espanyol estiguin eliminats de la copa. El Nàstic perquè necessita estar concentrat 100% per salvar la categoria i la Copa pot arribar a molestar o en aquest cas empitjorar la situació engreixant el número de partits perduts consecutius. En el cas de l’Espanyol perquè no té plantilla per suportar tres competicions. Pot ser si li dius al soci prescindir d’una et diria que la UEFA, ja que tenen un amor especial a la Copa, però ja és massa tard.

En fi dir-li a la meva germana que no vengui el carnet, en tot cas que me’l regali i dir als senyors de la Federació que facin alguna cosa amb aquesta copa que sinó tornarem als anys foscos de desinterès general.

Baixa forma

Només la baixa forma explica el rendiment del Barça actual després d’haver tornat ja als orígens. Són molts els que comenten que el Barça s’està galactitzant, però sincerament crec que estem bastant lluny d’aquella galàxia ‘merengue’ que es va crear en l’imperi de Florentino.

Podem dir que el Barça disposa d’un equip, amb figures, però un equip, cosa que el Madrid no tenia. Això si es preocupant però que els jugadors després d’un any de glòria total s’acomodin i no rendeixin com han de rendir pel sòl fet de tenir un prestigi acumulat. Sincerament espero que ja s’hagin activat les alarmes i que l’amic holandès hagi posat fil a l’agulla i mogui els fils que facin falta per a què això rutlli encara que siguin mesures impopulars.



I que serveixi de lliçó que una bona preparació física és bàsica per un equip de la categoria del Barça, perquè el mal estat de forma es pot pagar molt car, quedar eliminats de la Champions i això costarà més pasta que la que es va obtenir de la gira Americana.

Proverbi tecnològic: ‘Si algo funciona no ho toquis’

Molta gent pot pensar que en Rijkaard és un pasarell, un entrenador inexpert i sense solucions però crec que no. Sincerament com molt bé explica Martí Perarnau en el seu bloc, el míter del Barça treballa amb el sistema prova–error quan a de fer algun canvi o trobar una solució a un problema. D’acord que aquest sistema té els seus riscos, com hem vist en els dos partits del Barça contra Chelsea i Madrid, però la veritat que és una bona manera de trobar la solució i amb ella l’èxit. Va tardar 5 mesos en trobar la solució als problemes del Barça però des d’aleshores 1 Champions i 2 lligues.

Ara ens trobem amb que tothom sap com jugar-li al Barça, pressió a dalt, tapar el mig del camp i que ordeni Puyol o Thuram, etc. però el Barça en lloc de buscar solucions dins el propi sistema, obrir el camp, jugar per les bandes, bona circulació de bola, s’ha dedicat a buscar altres variants, pot ser forçat també per la nefasta situació física i psíquica de peces clau del sistema com Deco, Edmilson o Ronaldhino, però com diu Rijkaard, jo també crec la solució està en els orígens que ell mateix va crear, ja sabeu la teoria dels que treballem en les noves tecnologies ‘Si algo funciona no ho toquis’.

Ho dic però no en el sentit dels jugadors sinó en la manera de jugar, on crec que el Barça últimament està una mica perdut. Si no vols que et pressionin hi ha d’haver circulació ràpida de bola (prou del Ronaldinho enganxat a la banda jugant amb el defensa penjat al coll), si vols circulació necessites mobilitat dels jugadors (els passes en diagonal de Màrquez al primer segon de l’atac són més que predictibles), la mobilitat et permet obrir el camp a les bandes (s’intenta entrar sempre pel centre de la porteria), xutar de fora l’àrea ja que no cal entrar a la porteria amb la pilota al peu, i sobre tot sobre tot pressionar a dalt a la defensa rival, sempre serà més fàcil marcar si robes la pilota a ¾ de camp rival que no en el teu camp.

Això si, tot això ha de venir acompanyat d’una bona preparació física i una predisposició mental que ara per ara no tenen alguns jugadors. Per tant si es vol portar a la pràctica això s’ha de jugar amb la gent preparada, els que no a la banqueta i s’ha acabat, i quan aquests estiguin cansats a mitja temporada ja sortiran uns altres.

Tornant al símil de les noves tecnologies, esperem que el tornar enrere després de l’actualització de la nova versió feta a aquest Barça, no passi com sempre, que els sistemes no tornen a ser el què eren, aleshores la única solució serà un format c.

PD: Molt lloable l'actitud de Rijkaard per entonar part del mea culpa no com altres que busquen excuses en si un jugador rival fa comèdia, expulsions, camps, etc.

Gibraltar, espanyol?

Aprofitant l’actualitat del partit ‘reivindicopolíticesportiu’ m’agradaria comentar una notícia que porta de cul a la Federació Espanyola de Futbol i per això no tenen temps d’acomiadar al ‘Sabio de Hortaleza’ (serà ‘sabio’ perquè tot hi haver guanyat només un títol en la seva carrera és considerat un gran entrenador?).

La notícia en qüestió és: El Tribunal d’Arbitratge Esportiu (TAS), l’organisme màxim a nivell esportiu, admet a la Federació de Futbol de Gibraltar com a membre de la UEFA. En realitat el què fa el TAS és “recomanar” a la UEFA que admeti Gibraltar entre els seus membres. Per la seva banda la UEFA ja ha rebut pressions de la Federació Espanyola de Futbol (a instàncies del Govern de Zapatero) per a què això no succeeixi. De moment no ho han fet al nivell del Govern d’Aznar (ja que Gibraltar no és la primera vegada que presenta sol.licitud), on va dir que retiraria als clubs espanyols i a la mateixa selecció de la UEFA/FIFA, sinó que han presentat un informe de les instal.lacions esportives de Gibraltar ¿?!!! I així endarrerir la decisió fins el Congrés de la UEFA que tindrà lloc a Dusseldorf (gener 2007).



L’altre part implicada la FIFA, en veu del seu president L.Johanson, ha declarat que si Gibraltar és acceptada per la UEFA automàticament serà acceptada per la FIFA. I recorda que amb la decisió del TAS a Espanya només li queda la via política per evitar-ho ja que la via esportiva està tancada, segons ell.

En definitiva si no hi ha sorpreses les pressions d’Espanya segur que tindran el seu efecte, com en el seu dia va patir l’hoquei català a Fresno. La FEF s’empara en que els estatuts de la UEFA diuen que no s’admetrà cap membre que no sigui declarat com estat per les Nacions Unides, però per contra el TAS està per sobre de la UEFA...

Al gener ho sabrem! De mentre nosaltres seguirem jugant partidets entre nosaltres i la roja fen el ridícul.

L'hostessa del Dream Team

Amb la disputa del Mundial de bàsquet aquest estiu recordes moments passats del bàsquet quan veus els EEUU jugar d'aquella manera. Recordes aquell Dream Team (per mi l'únic i l'autèntic) Jordan, Bird, Magic, Pippen, Barkley, Malone, etc. tots figures excepte una persona, no és que fos dolenta però comparada amb els altres estava a anys llum, Christian Laettner. El portador de l'aigua i maletes amb més qualitat de la història del bàsquet.


Doncs aquest home després d'haver jugat per última vegada al 2005 amb Miami, ara té intenció juntament amb un grup de inversors de comprar els Grizzlies i fins i tot s'està plantejant el tornar a jugar.

Així doncs el que en el seu dia podria haver protagonitzat la peli, los blancos también la saben meter 2, pot ser el propietari de Gasol and co. i no només content amb això que inclús podria tornar a jugar. Per cert deu ser dels pocs ex-dream team que encara restarà actiu.

El castellà i el Barça

M’han explicat que l’altre dia a l’assemblea de compromissaris del Barça, un soci va sol.licitar que la pròxima vegada la documentació facilitada i l’assemblea en concret es realitzés en castellà perquè no s’havia assabentat de res.



Sense ganes de ser sectari ni res per l’estil respecto l’opinió del soci en concret però no la comparteixo. Aquest tema sincerament no és que en vingui de nou, ja he tingut certes polèmiques amb els meus amics culés de Zaragoza. Per ells que el president del Barça parli el català no els sembla bé. Segons ells es tracta d’una falta de respecte a la resta de la gent que és de fora de Catalunya i és del Barça. El tema de la senyera tampoc els acaba de convèncer però és el què hi ha i el que mostrin ‘Catalunya is not Spain’ els enfonsa (amb aquesta no fa falta ser de fora hi ha opinions per tot).

Jo els intento explicar que ells han decidit fer-se d’un equip de Barcelona i que la llengua que es parla aquí a part de castellà és el català, al igual que si ets fan del Manchester parlaran amb anglès o si ets del Milà parlaran en italià. També intento explicar que en el seu dia el Barça va suposar una via per mostrar la catalanitat de molta gent porten senyeres i altres manifestacions sense rebre l’impacte d’algunes porres o amenaces varies. D’aquí crec jo el lligam que hi ha de Barça amb Catalunya (per molt que puguin dir els Pericos que sé que m’atacaran per aquesta afirmació).

Crec que es tan en el seu dret a opinar però no crec que tinguin raó al queixar-se que el President o treballador d’un club, organisme o administració catalana parli el català.

PD: Perquè ells poden exigir que els parlem en castellà per respecte i a nosaltres el primer que ens fan es canviar-nos el nom (Gerard-Gerardo per exemple) o en lloc de Camp Nou diuen Nou Camp.

La pèrdua d’identitat

No sé vosaltres però jo començo a estar fart del merchandasing futbolístic. No és una cosa que vingui de nou però escoltant les retransmissions d’Onda Cero de l’amic Roger parlant sobre les noves equipacions esportives dels equips i veient ahir la tercera equipació de l’Espanyol ahir m’he tornat a encendre.

Crec que les actuals polítiques de marketing dels equips de futbol està anant massa enllà. Els equips a canvi de fer “més pasta” estan treien al mercat samarretes noves cada any, actualment tres models per any, fins aquí pot arribar a passar el problema ve quan els dissenys d’aquests models fan perdre la identitat, la personalitat, digueu-li com vulgueu d’un equip ja sigui nacional o de selecció.

M’emprenya molt veure un Mundial o una Eurocopa i veure que la samarretes de les seleccions són amb el mateix patró on únicament varien els colors. Igual passa amb la samarreta de la selecció d’Anglaterra i l’equipació del Celta de Vigo. No em puc arribar a creure que multinacionals com Nike, Umbro, Adidas, etc. no tinguin capacitat i dissenyadors suficients perquè no siguin capaços de treure al mercat més d’un disseny!!!. Algú pot pensar que és una qüestió de producció, però crec que no és el cas ja que de totes les samarretes dels equips de futbol segur que més de 3000 en fan per petit que sigui l’equip i aquesta quantitat crec que justifica un disseny nou.

El problema però va més enllà. Els aficionats amb tota la raó del món comencen a estar farts, pot passar que el disseny sigui diferent cada any, com ja hem dit és una qüestió de pasta, però que a sobre et modifiquin els colors del teu equip... Acceptem que els colors de la tercera equipació siguin inventats però si us plau que respectin els altres. L’afició del Saragossa ja va mostrar el seu descontent el passat diumenge perquè ha desaparegut el color blau clar de la samarreta, el jugadors del Bilbao van deixar ben clar fa dos anys que en pensaven de la seva equipació europea. Si més no si modifiquen el disseny i els colors que sigui un model únic no com la segona equipació blaugrana, el famós ‘xaleco’ que formava part també de les equipacions de l’Inter de Milà.

En definitiva jo sóc partidari de mantenir els colors representatius del club en la primera i segona equipació, amb la tercera que facin el què vulguin però veure samarretes com el ‘xaleco’ del Barça (o l’antic pijama beix), el rosa de l’Espanyol (i la tercera és verda!!!), la segona samarreta del Saragossa que semblen treballadors de Telefònica, la negre del Sevilla o les últimes del Deportivo em fa una mica de pena. Amb això no vull dir que no m'agradin com a samarreta en si sinó com a samarreta representativa d'un equip.

Crec que un equip ha de mantenir els seus colors representatius, la seva identitat i personalitat i exigir als dissenyadors de les multinacionals que s’esmerin més per fer uns dissenys on l’aficionat es pugui identificar. Però siguem sincers segurament aquesta rabieta meva quedaria destruïda quan els caps de marketing dels clubs m’ensenyessin les contes i la pasta feta amb les equipacions.

Diferències entre la selecció de bàsquet i de futbol d'Espanya.

Diferències entre la selecció de futbol i la de bàsquet:

- Jugadors determinants.Els jugadors claus del bàsquet són determinants en el seu equip en el sentit que poden decidir partits. Gent com Garbajosa, Navarro, Rudy, etc. Tenen una influència molt important en els seus equips la qual cosa moltes vegades els fa ser decisius cosa que en el futbol els Ronaldinhos, Ronaldos, etc. són els determinants.
- Factor humà. La unió que hi ha en l’equip de bàsquet no té punt de comparació amb la de futbol o això sembla des de fora.
- L’efecte galàctic. Al jugador de futbol se’l veu distant, molt ,llunyà com alguna cosa inaccessible. Al jugador de bàsquet se’l veu proper i com un tio normal, més alt, però normal, sense aires de figura ni prepotència. Per començar no es pentinen abans de sortir al camp.
- Canvi de mentalitat. Els esports muten amb el temps. I el bàsquet espanyol ha sabut adaptar-se a les noves tendències com ningú. Jugadors i entrenadors han evolucionat cap a una mateixa direcció. Al futbol sembla que el canvi no hagi d’arribar mai començant per la federació.
- Pressió mediàtica. No ens enganyem, en els ‘mass media’ esportius d’aquest país el bàsquet passa de puntetes. Això té les seves coses bones i dolentes. Com a bona diríem que et deixen treballar tranquil, com a polenta només cal veure les audiències de la lliga Acb. En el futbol un esternut de Raúl pot donar per 5 portades, 2 reportatges i una entrevista.
- Canvi generacional. La selecció de bàsquet ha acabat amb aquest mundial un procés de renovació començat ja fa un temps. Noms com els de Rudy i Sergio s’han unit als de Navarro, Gasol,Felipe, Calderon, Berni,etc. que ja van començar a despuntar después del mundial junior del 1999 amb la medalla d’or. Al futbol encara apareixen noms com Marchena, Raul, Juanito, etc.
- Un entrenador preparat. Disposar d’un entrenador o grups d’entrenadors que saben com volen jugar i com ho poden posar a la pràctica és molt important. Connectar amb el jugador és molt important. Quan un entrenador és més popular que els jugadors malament anem.

De nou on-line

La veritat és que ja fa 4 setmanes que estic treballant, però degut a motius laborals i la falta de connexió en la meva nova residència han provocat aquest oblid del meu blog (suposo que menys traumàtic que no pas el fet que em produeix que Martí Perarnau encara estigui de vacances i no hagi actualitzat).

En definitiva que hi ha moltes coses de què parlar i molt poc temps però a partir del dilluns tornarem a estar per aquí.

Les vacances

Com molts de vosaltres esteu fent o fareu, jo estic de vacances. Això no hauria de ser excusa per no actualitzar tot el contrari en el meu cas, més temps per fer-ho. Però el problema es que m'estic mudant de casa aleshores no tinc internet amb la freqüència que m'agradaria així que aniré actualitzant per poc que pogui. Disculpeu les molèsties.

Bones vacances.

La culpa és de Materazzi

Perquè sembla que la culpa sigui de Materazzi? Per què ha hagut de donar explicacions mentre l’altre ni tan sols va recollir la medalla del subcampionat? Perquè sembla més greu les paraules que suposadament ha dit Materazzi que no pas un cop de cap , una agressió?

Des de diferents mitjans ens han intentat justificar l’agressió de Zizou, que si les paraules van ser molt fortes, és que el van provocar, és molt temperamental, etc. Si us plau va agredir un contrari amb premeditació!!

Ara em vindran a explicar que tots els jugadors de futbol mai han trencat un plat, que no han fet teatre en algun moment, que no han exagerat entrades, insultat o que no es diuen coses per provocar de l’estil “Me tiro a tu mujer”, “Eres un viejo”, etc. Ara m’explicaran que Zizou va reaccionar contra una agressió verbal! Perquè fa 8 anys que li va fer el jugador de l’Aràbia Saudita per agredir-lo? O que va li van dir quan el van sancionar 4 partits a la Champions? En aquest noi no paren de dir-li coses “molt fortes” es veu. Amb això intento explicar que per molt dur que sigui el què et diguin no pots reaccionar així ni en un partit normal i molt menys a la final de la copa del món. No té justificació!! Sinó algú va justificar Cantona quan va fer de karate kid contra el públic ?, algú va justificar el jugador de la NBA que va pujar a la grada a pegar un espectador? No !!!

En una competició esportiva (o no) des de ben petits tothom intenta jugar les seves armes psicològiques i que digui el contrari menteix. Tots parlen en el camp, des de Deco, Javi Navarro, De la Peña fins al propi Iniesta. Des del més totxo al més tècnic. Tots els que hem practicat esport hem intentat en algun moment descentrar al rival amb comentaris i expressions que realment no pensem però que ens poden servir per sortir guanyadors del nostre enfrontament que és el què més volem en aquell moment. Podeu pensar que no és una tècnica molt lloable, cert, però si bastant efectiva, i us diré més, per arribar a les alçades fa falta tenir una mica de puteria/picardia com vulgueu dir-li perquè sinó se t’acaben menjant.

Un gran jugador és aquell que en moments de màxima tensió és capaç de mantenir la calma. Sinó pregunteu-li a Jordan quantes vegades li han dit coses de la seva mare i com ha respòs ell. Possiblement amb un triple doble o més de 30 punts.

PD: Recordeu que torno a fer actualitzacions a Newsticies.blogspot.com .

La força del grup

En aquests tres dies he pogut llegir bastant en diaris i blogs d’altre gent tot el referent al Mundial i he arribat a la conclusió (com tothom) que ha guanyat el grup. I no només per Itàlia, sinó també per França i per Alemanya, tres equips, on tothom tenia un rol assignat.

La selecció italiana no s’ha vist afectada per l’escàndol que rodejava els equips dels seus integrants (recordem que la selecció francesa també tenia jugadors afectats), tot el contrari sembla ser que ha servit de motivació, com és això? En el famós Moggigate no només es posa en entredit la manera de guanyar de certs equips sinó que afecta directament als seus jugadors, que vol dia que els partits estaven amanyats, que Luca Toni no marcava gols perquè era bo sinó perquè els altres es deixaven? Cannavaro no és un mur infranquejable sinó que li perdonaven les targetes ? Pirlo feia bones passades però la meitat en fora de joc no xiulats? I així podríem fer un repàs amb tots els jugadors. És normal que s’hagin sobre motivat per demostrar que són bons en el què fan i no necessiten l’ajuda de ningú per demostrar-ho. L’orgull i l’honor ha donat la força necessària a un grup de jugadors que estic segur que no s’esperaven arribar a Itàlia tant tard i amb tots els honors.



Per l’altre banda és d’agrair la sinceritat de la qual ha fet gala la ‘Bèstia’ Gattuso, primer per demanar que no s’insultés al futbol al comparar el seu joc amb el de Ronaldinho i segon per dir que encara que Itàlia guanyés el Mundial (com ha passat) no tenia per a què haver-hi una amnistia, són coses diferents.

En definitiva una Itàlia que no contava per ningú, que ens va sorpendre a tots en semifinals, ha guanyat el Mundial al seu estil. Ja poden tornar a cridar allò de Forza Italia sense necessitat de ser un votant de dretes!

D’un calcio desmuntat emergeix una gran Itàlia

Ahir vaig gaudir molt amb el el tros de partit que vaig veure (segona part i pròrroga) de Alemanya-Itàlia. Simplement impressionant, si fins ara l’únic que m’havia fet aixecar del sofà era Maxi Rodríguez ahir va ser Itàlia en el seu conjunt. Jo que portava renegant dels italians des del primer dia i elogiant els alemanys, ahir s’em va girar el cervell. Eren els alemanys els que pegaven (sobretot Ballack que hauria merescut més d’una arjeta però ja se sap equip amfitrió) i els italians en busca de la victòria (no vol dir que els alemanys no ho fessin) llençats a l’atac (Pirlo, Del Piero, Gilardino i Totti sobre el camp) com mai havia vist a Itàlia. Em van sorpendre !!!

No sé perquè però a mesura que avançava el temps a la segona part el partit s’anava posant molt bé per Itàlia, que tot i que Totti molestava més que ajudava. Per altra banda Klose estava cansat i tot i que Podolski ho provava allà estava Cannavaro per dir-li Chitón! Sinó apareixia la manopla de Buffon!

Fantàstica la pròrroga d’Itàlia que va començar amb dos tirs al pal i va acabar amb una sola aparició de Pirlo (tranquil•litat a la frontal per escollir el millor passada) i la rosca de Grosso. La traca va ser la lliçó de com es fa una contra amb gol final de Del Piero (molt millor que Raúl).



Com deia el Marca això és competir. Visca el futbol (pensava que no diria mai això parlant d’Itàlia).

El globus ha petat

‘La Roja’ torna cap a casa, malauradament més aviat del què volien. Pel camí queden portades d’aquelles que després et poden tirar en cara com la del Marca “Vamos a jubilar a Zidane o Nos tienen pánico”, és clar no ha tardat Zidane a recordar-ho. Ni són tan dolents ni son tan bons. El dimarts Espanya va jugar en horitzontal, gens de verticalitat, pel meu gust Raúl molestava més que ajudava al mig del camp i Cesc va perdre aquella espontaneïtat i revolució que donava quan sortia des de la banqueta.

En defensa un suïcidi jugar al fora de joc, però és cert que dir-ho ara és molt fàcil. Dos errors dos gols, el tercer per mi no val, un equip a la desesperada és vulnerable per tots els costats. Falta gol, un rematador, no pas qualitat però si ofici. Realment és una llàstima però sembla que no s’aprèn mai dels errors que es cometen, al final si que creuré que la història d’una samarreta val més que la qualitat dels jugadors. Deuen ser les estrelles, aquelles que brillen i es mouen al ritme de pulsacions a la part esquerra de les samarretes de Brasil (5), Itàlia (3), etc. Espanya no en té cap i pot ser per això no guanya mai.



Per acabar comentar que començo està fart de les declaracions d’Henry al acabar els partits. Ja vaig veure que tenia mal perdre quan va tenir el valor de dir que el Barça va guanyar la Champions amb un gol en fora de joc (sembla ser que oblida una de les jugades claus) i ahir diu que està molest perquè la gent va xiular l’himne francès. Podeu pensar home té raó si xiulen l’himne del seu país, el problema és que fa les declaracions 24 hores després que Gullit (ni tan sols un espanyol) digués que va fer comèdia a la jugada amb Puyol. Visca el FairPlay que prediquen sempre des d’Anglaterra.

Maxi, targetes i injustícies.

Avui acaben els vuitens de final, els quals ens han deixat moltes cosetes. Primer de tot dir-vos que el gol de Maxi em va fer aixecar del sofà la qual cosa té gràcia perquè el partit en si em va deixar enganxat a ell i sense treure ull de la pantalla, vaig gaudir molt. Mèxic pot marxar tranquil•la cap a casa. Per la seva banda els Alemanys ja han presentat candidatura, acreditacions i un manual amb dvd incorporar de com guanyar un Mundial, més encara si la seva parella de davanters ‘polacs’ es compenetra a les mil meravelles i els migcampistes no paren de llençar míssils des de fora l’àrea. Llàstima que Larsson fallés el penal.

El diumenge ja va ser una altra cosa, el tema d’Anglaterra ja comença a ser preocupant, això no arriba al concepte d’equip sort del peu prodigiós del ros més desitjat de les illes britàniques. Per la seva part Equador em va decebre, va decidir deixar de jugar bé en el partit més important i això que van tenir un tir el pal que hagués canviat el signe del partit, no només pel resultat sinó per veure com s’espavila una selecció com l’anglesa quan ha d’anar a l’atac.

Menció especial mereix la batalla campal (16 targetes i 4 expulsats) que va tenir lloc al vespre entre Portugal i Holanda, això si engrescats per un àrbitre que en cap moment va poder controlar el partit amb un criteri desigual depenent del moment i un jugadors que a vegades dubto que siguin professionals (Costinha va fer un mà inútil amb una targeta). Portugal continua però a quin preu, Deco i Costinha sancionats i Ronaldo lesionat. La imatge del partit veure els dos jugadors del Barça, Gio i Deco, asseguts a les portes del vestuari mirant el partit. Sobre Holanda em quedo amb un frase que van dir a la ràdio, Van Basten ha demostrat ser més italià que holandès futbolísticament parlant.

Ahir vam tenir una Itàlia en essència, catenaccio i penal injust a l’últim minut. Pobrets els australians que de ben segur haguessin jugat a futbol Austràlia amb el senyor Cantalejo. Itàlia segueix amb el seu joc de mínims, si desapareix Pirlo, ningú es mou. Suïssa i Ucraïna van oferir un pèssim partit que es va decidir als penals perquè així ho van decidir els Ucraïnesos i ja es va veure perquè, els fabricants de rellotges van fallar els tres primers penals i Ucraïna (amb l’entrenador al vestuari perquè no va voler mirar) va ficar 3 de 4 perquè Sheva encara no s’ha recuperat de la Champions del 2005. És injust que qualsevol d'aquestes dues seleccions estigui a quarts i Mèxic estigui tornant cap a casa, però així és el Mundial, Itàlia va guanyar el d'Espanya al 82 amb tres empats a la primera fase.

Avui més i ja us ho dic desitjaria aixecar-me més vegades del sofà com ho vaig fer el dissabte.

Els Hobbits d'Espanya

Després de la segona victòria de La Roja enfront de Túnez es poden treure varies conclusions.

- Raúl: Jugui bé o malament Villa, Raúl sempre serà el primer canvi de la selecció. Aquesta fixació de la premsa no l’entenc, titulars de “Raúl suplente”, “No juega Raúl”, o les constants imatges de Raúl a la banqueta l’altre dia mentre Espanta perdia. Em sembla bé la presència de Raúl a la selecció per temes d’experiència i per moments puntals però no com a peça clan de partit. Cert que va marcar l’altre dia i estava allà, però va ser un gol d’home d’àrea, on ha de jugar Raúl per ser útil. Realment no sé qui va tenir la brillant idea de posar el 7 blanco fora del seu hàbitat natural però últimament corre molt però genera poc perill. Ni fa aquells ‘Agua anís’. Tot això en detriment del pobre Villa que paga la pressió mediàtica de Madrid.

- Hobbits: Realment el motor d’Espanya. Gent com Xavi, Cesc, Iniesta i Xabi Alonso han fet d’aquest equip un equip amb un estil propi, el de ‘peloteros’. El de tocar i tocar, per fer ballar el rival de costat a costat i en un desajustament la picada mortal. Primer va ser Xavi amb el seu gran partit contra Ucraïna, l’altre dia Xabi Alonso amb una fantàstica actuació complementada per un revolucionari Cesc ‘Bomb’ (com indicava el Mundo Deportivo) i demà qui diu que no serà Iniesta. Ells aporten la creació, el ritme, ho porten tot, incloent la destrucció del joc de l'equip rival.

- L’equip: Jo sincerament no crec cap dubte que l’altre dia sense fer cap canvi Espanya hagués aconseguit remuntar el partit amb dos gols de Villa. Per la senzilla raó del joc ofert a la primera part. Tothom fa el seu paper, la defensa li falta pot ser evitar els desajustaments entre els centrals i els laterals per l’empenta d’anar a l’atac, els mitjos està tot dit, i finalment la davantera, dos davanters en ratxa. Un d’ells ressuscitat del no res, ‘El Niño’ va millorant, ara de cada tres ocasions una va a dins (tot i que el penal el va xutar fatal), i Villa la meva opinió és que genera un malestar constant en la defensa rival i això m’encanta en un davanter, un perill constant. Iker de moment poca feina però no tinc duote que respondrà quan faci falta. Per cert crec que Joaquín va perdre la seva oportunitat l’altre dia.

- Mass Media: Sincerament el què em fa més ràbia d’aquesta selecció, et posen al pedestal o t’enfonsen en 90 minuts, glòria o fracàs. Sort que les declaracions dels jugadors i seleccionador són moderades com ha de ser. El Mundial de veritat comenta a vuitens, això si val més fer-ho amb un coixi de moral que enfonsat en la misèria del joc de França.

Itàlia i França a la corda fluixa.

Jornades de dissabte i diumenge.

Per fi les primeres sorpreses al Mundial, la dura Itàlia (si us plau sanció exemplar per Rossi) va empatar contra els amics del soccer, EEUU, els quals no van marcar ni el seu gol, tot ho va fer Itàlia. Aquest resultat, juntament amb la victòria de Ghana contra la desconeguda República Txeca de Rosicky, fa que el grup E mantingui l’emoció fins l’última jornada. Realment només li faltaria això a Itàlia, després dels escàndols del Calcio, que la selecció quedés eliminada a la fase prèvia (l’opció no és gens descabellada ja que es jugaran el pas a vuitens contra la República Txeca). Per acabar amb la jornada de dissabte comentar varies coses sobre el partit de Portugal. Primer de tot la perillosa entrada que li van fer a Figo a l’alçada de la cara, realment esgarrifosa per partir-li la cara. Segon el fantàstic gol de Deco tot i no fer res durant tot el partit. I si us plau que algú li digui a Cristiano Ronaldo que juga a futbol i no està a bojos del ball amb tants moviments de peus inútils per si sols que no el porten a res, ni dribla, ni centra, ni xuta.



Per altra banda la jornada d’ahir es podria definir com ‘Arde París’. L’equip francès va marcar después de 8 anys de no fer-ho en un Mundial però de poc li va servir. Una trista Corea els va empatar a 10 minuts del final, i es clar una selecció amb una edat mitjana de 30 anys sobre el camp ja no tenia capacitat de reacció al minut 80. Massa a prop del precipici està jugant la selecció de Doménech, on sembla que Zidane no va poder fer-se, pel què es va veure ahir, amb el poder del vestuari. I què dir de Brasil, la galàxia immòbil, massa màgia junta provoca l’anulació de tota la màgia, això i el sistema desastrós utilitzat per Parreira un 4-2-2-2 que no funcionarà mai, però ja se sap sempre queden les individualitats. Ja ho ha dit Hiddink i el meu pare que diu que Brasil és la projecció del Madrid d’aquest any al Mundial, tindrà raó l’home.



Del partit de Japó i Croàcia què dir, em vaig dormir, això ho diu tot.

Gran Argentina

Jornada de divendres.

Grata ‘sorpresa’ la d’Argentina (una de les meves preferides de sempre), després d’un primer partit una mica decepcionant i més després de veure que els primers reserves utilitzats no eren ni Tévez, ni Aimar, ni Messi, es preveia un altre tipus de joc per part de ‘l’albiceleste’.

Però res més lluny de la realitat, Argentina amb un Saviola en bon estat de forma, un Maxi golejador i un joc col•lectiu, vistós i alegre (escàs en aquest mundial) va aconseguir ferir de mort a un rival que va rematar un Messi explosiu amb ganes de jugar, en 16 minuts un gol, una assistència de gol i una revolució. Senzillament fantàstic. Era el complement necessari per aquella selecció sub-20 que Pekerman va fer campiona del món, és normal que ara confii en ells.



Pel que fa a Holanda podríem dir que és l’equip de les dos cares, normalment fa una primera part bastant bona, ofensiva amb joc per les bandes (encara no sé qui és més ‘xupón’ si Robben o Van Persie), però una segona part fràgil, amb dubtes i carència d’idees que el rival intenta aprofitar. Sort que davant tenien una voluntariosa i ambiciosa Costa de Marfil, però com ja es va comentar amb una falta d’experiència excessiva veient que la majoria dels seus jugadors juguen en equips punters europeus (Chelsea, Arsenal, etc.). I no ens hem d’oblidar de l’arbitratge, més que dubtós en alguna jugada, ja que si l’àrbitre no va veure el penal de Gio a Bakala és que té un problema.

Primeres eliminades

Comencen a caure les primeres seleccions eliminades. Polònia la primera, es clar que no és sorpresa si el cuiner de la selecció ha de fer rodes de premsa. Alemanya li va donar el passaport el passat dimecres, a l’últim minut és cert, però cal dir que Alemanya va buscar el gol i encara que els segueixi marcant a l’últim minut, al seu estil, valen igual sigui un Mundial, un Eurocopa o la Champions. Destacar el bon partit de Lham. Per altra banda la grata sorpresa d’Equador va enviar cap a casa a Costa Rica, el joc ràpid i dinàmic dels equatorians els ha portat a vuitens i a partir d’aquí a gaudir del Mundial, encara més si cap.

Per la seva banda Eriksson segueix amb la seva Anglaterra sosa i aburrida la veritat. Aquest dijous fins i tot va posar a Beckham de lateral ! en fi ell sabrà, això si al final l’aposta pel ‘gigante verde Crouch’ li va donar resultat. De totes maneres segueix desaprofitant el fantàstic potencial ofensiu d’homes com Gerrard (fantàstic gol) i de Lampard. L’altre part de grup també està decidida, Paraguay cap a casa, tot i perdre els dos partits per la mínima, però per marcar s’ha de xutar una mica més. El bitllet li va donar Suècia, una selecció que jo particularment em cau simpàtica des del Mundial de 1994 a EEUU pel seu joc, però sembla difícil ara per ara arribar aquells nivells de futbol.

Pel que fa al grup d’Espanya una decepcionant Túnez va empatar contra una sorprenent Aràbia Saudí.

Primeres sensacions

Ha començat el mundial, només que puc dir que l’amic Puji pot estar tranquil, amb un esdeveniment així a mi també em passa, ho reconec, vibro amb un gol de Tunísia o una jugada de Togo més indiferent m’agrada les sensacions que transmet un Mundial. És cert que després a part podem parlar de si el partit ha estat bo, dolent o horrible, però aquest punt que li dóna un mundial fa que un partit infumable estigui bé.

Ahir per fi va debutar ‘La Roja’ i després de veure els partits de la resta de seleccions importants, Argentina, França, Anglaterra, etc. Podem treure varies conclusions: els entrenadors tenen por a perdre i a arriscar-se, les seleccions africanes tenen qualitat però els falta experiència (com a referent Argentina-Costa de Marfil) i Espanya va sorpendre a tothom.

El què més m’emprenya pot ser de tot això és la por a perdre i el conservadurisme dels equips. On estava Messi o Aimar, perquè juga Crouch d’inici amb Anglaterra o perquè es queda el pichichi holandès (33 gols) a casa seva sense poder jugar un Mundial? . La veritat que totes les favorites han realitzat un futbol justet, justet. Anglaterra sort va tenir de Joe Cole, per despertar a més d’un davant del televisor (entre els quals m’incloc). Argentina va ser eficaç però amb molta falta de ‘chispa’ tot i que la banqueta cremava. Italia va sorpendre perquè va jugar menys malament del què s’esperava. Alemanya com portava fent fins ara, coses bones 4 gols i coses dolentes. Brasil massa talent provoca el col•lapse, sembla mentida. I França reserveta i amb data de caducitat. Portugal i Suècia,. pot ser van ser decebedors perquè s’espera una altra cosa d’elles i Holanda va deixar bones sensacions amb un Robben hipermotivat.

Ens queda poc per escollir però la veritat s’ha vist alguna cosa diferent amb Costa de Marfil (juga sense porter), la República Txeca amb un gran Rosicky, Ecuador i ‘La Roja’ amb un joc alegre, la qual sincerament em va sorpendre, no els jugadors, sinó el seleccionador. Perquè siguem sincers Espanya té bons jugadors però ningú encerta o vol ordenar-los o combinar-los com l’afeccionat creu amb més o menys gràcia (serà per les pressions que fan des de Madrid). El què ha canviat d’aquesta selecció respecte altres anys són els jugadors per suposat i la seva mentalitat i actitud. Gent jove, motivada, preparada amb talent, com els JASP d’aquell famós anunci de fa temps. Només cal que segueixin així fent un discurs humil tot i la victòria, seguir treballant i que el seleccionador no canviï d’opinió. Tot el contrari de la premsa, sobre tot de Madrid, que ja es veuen a Berlín, pot ser això és el que a vegades em fa perdre la simpatia pel combinat Espanyol, l’entorn que l’envolta (com passa amb Fernando Alonso? Pot ser).

Avui més partits, com m’agrada el Mundial.

Modificacions

Dsprés d'un període de proves escrivint i veient que més o menys podem anar actualitzant de manera regular he decidit realitzar una petita modificació als meus blogs.

La modificació es realitza pel fet de no barrejar peres amb cols, m'explico, deixaré un blog per parlar d'esports, una de les meves pasions, http://capitawaldo.blogspot.com, i l'altre blog per parlar de coses que passen al món, fets socials, política, una mica de tot a http://newsticies.blogspot.com.

Disculpes

No hi ha res que faci més ràbia que una web desactualitzada, per això abans de seguir amb el pertinents posts m'agradaria disculpar-me per aquesta falta d'actualització que jo sempre reclamo. Perdoneu però per causes de treball, uoc i demés menesters com a paleta i pintor amateur no he pogut actualitzar, i no serà per falta de temes precissament. Hi ha moltes coses a comentar Barça Campió d'Europa de futbol, un Barça desastrós de Bàsquet, un Penya gloriosa de moment, un Referèndum, un mani de la Avt amb un lema que deu ni do, etc.

A partir de demà estaré de nou amb vosaltres (pocs però importants) per donar la meva visió personal de les coses.

Gerard.

La Champions, per fi.

Després de la setmana que ens han donat els nostres polítics (vaja al que malauradament ens estan acostumant) ja estem a 17 de maig. I sort han tingut els polítics que el futbol els ha salvat una mica el paperot, els periquitos pendents del descens, el culés pendents de la Champions i el Nàstic pendent de pujar.

Però el que us deia, ja estem a 17 de maig, concretament falten només 3 hores pel partit esperat durant 12 anys, des d’aquell minut 111 quan Koeman va marcar de falta. Recordo perfectament on estava, a casa d’un culé veient (més aviat patint) el partit, un culé que tot i els intents també s’ha quedat sense anar a París.

No espero un partit espectacular, és una final, i per norma serà més tensió que joc, més càlculs que no pas sorpreses…un error pot ser fatal!! Espero guanyar i no pas per què anem sobrats o hi hagi eufòria, crec en aquest equip i en l’once inicial que posarà el míster, només un petit sentiment de decepció perquè tot i els mèrits de Iniesta m’agradaria veure Xavi sobre el camp. Espero veure un Ronaldinho amb ganes, un Eto’o participatiu sense pensar en el gol, un Giuly ràpid com sempre, un Deco imperial, un Iniesta calculador i precís, un Edmilson omnipresent, un Màrquez imponent, un Oleguer segur , un Gio recuperador i treballador i un Valdés providencial.

Em fan por només dos coses l’elegància feta futbolista i la joventut descarada rival.

Estic nerviós perquè arribi l’hora i veure que passa!

Guanya l'equip perd el jugador solitari

M’agradaria recordar un post que vaig penjar al principi d’aquest Blog on parlava dels 81 punts de Kobe i l’elecció de Prigioni com a millor jugador de la Copa del Rey 2006 només fent dos punts.

Només m’agradaria comentar que els Lakers ja estan eliminats de les sèries finals per un equip en tota regla com són els Suns. L’home dels 81 punts s’ha quedat sense la possibilitat de tenir l’anell, en canvi el Mvp de la temporada Steve Nash i la seva ‘troupe’ segueixen endavant i en el primer partit contra els Clippers victòria. Com es això? Perquè són un equip i sinó aquí us deixo un paràgraf del Marca que ho demostra:

“Una vez más, el eje central de la máquina fue Steve Nash, ganador por segundo año consecutivo del premio de Jugador Más Valioso (MVP), que con 31 puntos y 12 asistencias, encabezó la lista de seis jugadores que anotaron diez o más puntos para los Suns. Los Suns fueron una máquina de hacer puntos gracias a que Raja Bell aportó 22 puntos, Shawn Marion consiguió 20 tantos y 15 rebotes, Boris Diaw aportó 19 tantos y el brasileño logró 17.”



81 punts poden ser molt espectaculars, pot ser a la gent no li agraden els jugadors que defensen o reboteixen, o simplement dirigeixen de meravella un equip, però aquests són els mateixos afeccionats que ara ploren l’eliminació del seu ‘equip’.

Guanya l’equip perd el jugador solitari. I sinó fem un cop d’ull a les figuretes del futbol.

Per a què no es digui deixo un article també del Marca on parla del contrari, la majestuositat de Kobe. Però jo em pregunto el bàsquet no és alguna cosa més que fer punts? Kobe

A la primera cap a casa

És cert que vaig dir que si el Barça no guanyava o arribava a la final d’aquesta Final Four no podria ser considerat un fracàs, però si que és cert que veient el partit de divendres em vaig emportar una decepció (és el risc que correm els optimistes). Tot i que el divendres estava més emprenyat que no pas decebut. Emprenyat amb una tripleta arbitral, amb un finlandés al cap davant, que va fer tot el possible per a què els problemes del Barça es veiessin agreujats per unes decisions descompensades a banda i banda de camp i portar camí de la final un CSKA que portava tres anys de derrotes en les semifinals de la Euroleague. Tot i això no m’agradaria culpar als àrbitres de la derrota del Barça en la seva totalitat, ja que el seu arbitratge va ser igual durant tot el partit, però si que van tenir bona part de culpa, però la irregularitat mostrada pels blaugranes durant tota la temporada va fer acte de presència a mitjans del tercer quart. Aquesta irregularitat (segurament per la falta d’encert d’alguns jugadors clau com Navarro o Basile) i el moment clau de la tècnica a Fucka van portar al Barça a un pou sense fons.

El Barça marxava i el CSKA s’acostava aquesta va ser la tònica habitual del partit, un Barça dominant durant bona part del partit i un CSKA més adormit que despert. El joc no va ser ni molt menys brillant, només cal veure que l’home més destacat del partit i present en tots els moments claus va ser Gregor Fucka. Pocs punts per no dir cap però un desgast en defensa impressionant, intimidador amb 5 taps, però poc efectiu en atac. Williams tampoc va estar malament, dirigint prou bé l’equip però poc ajudat per aquesta línia exterior, formada per Navarro i Basile, que hauria d’haver estat més letal.

Ja ho comentàvem el Barça necessitava els seus efectius al 100% per guanyar el partit, quan així va ser l’equip va poder superar la defensa rival, molt dura tot i que l’acte no ho reflectís així amb la meitat de faltes que el Barça, i un arbitratge tan silenciós com dubtós. Quan el Barça va baixar el nivell el partit es va acabar. La tècnica de Fucka va ser tan important com immerescuda, la protesta ni molt menys airada d’una falta va suposar la recuperació de 6 punts sobre 9 del CSKA i la força mental del Barça es va venir a baix degut a la preocupació excessiva sobre un arbitratge nefast. Aleshores va aparèixer Papaloukas, MVP de la final i el qual els diaris de Madrid ja s’han espavilat a col•locar a l’equip de Maljkovic per a l’any que ve, un base alt amb unes grans qualitats tècniques i amb un caràcter capaç d’arrossegar tot un equip cap a un Final Four i guanyar-la contra tot un Maccabi.

El somni europeu s’ha acabat per l’equip de bàsquet, com es va acabar en el seu dia el de la Copa del Rei, aquella vegada el Barça també va arribar a guanyar de 10. Queda la lliga, però ja veig a venir que serà un patir constant amb aquest Barça capaç del millor i el pitjor, però la veritat si el Madrid sense jugar a res va guanyar l’any passat (o el Tau va regalar una lliga) aquest any pot guanyar qualsevol.

Praga, entre la il•lusió i la realitat

Després que l’equip de futbol assolís la tant desitjada final europea després de 12 anys de travessia pel desert europeu, si exceptuem la Recopa de Ronaldo, avui toca el torn a l’equip de bàsquet.

Els del Palau es presenten a Praga amb menys urgències que fa uns anys quan encara no s’havia guanyat mai el títol de campió d’Europa, amb això vull dir que ens hem d’oblidar de la paraula fracàs si es perd. Recordem que aquest Barça, és un equip pràcticament nou, amb grans carències (un pivot gran i algun altre jugador de complement) i uns aires de irregularitat en el joc que fan molta por. Tot i això estem parlant d’un Barça que s’ha plantat a la Final Four i va co-líder a la lliga ACB i de moment crec que això ja és un èxit.

Crec que el Barça s’ha de plantejar un partit sense pressió (el CSKA té moltes més urgències que el Barça), sense nervis, treballant en defensa com l’hi hem vist fer en alguns partits (Barça-Madrid primer partit del play-off europeu) i en atac que soni la flauta, aleshores el Barça tindrà opcions.

M’agradaria un Navarro anotador, explosiu i sorprenent, complementat per el millor Basile de la selecció italiana. M’agradaria un Kakiouzis, el millor fitxatxe blaugrana aquesta temporada, treballador, intens i rebotejador, complementat pel millor Fucka dels dos últims anys, quan tothom ja el donava per mort. I sobre tot m’agradaria veure un Williams centrat aprofitant les bones ratxes i controlant el partit sense precipitar-se. Tot això complementat per una banqueta que ja ha demostrat aquesta temporada en partits com el de l’Olimpyacos o l’últim de la sèrie contra el Madrid que estan capacitats per rendir al màxim nivell, Trias, De la Fuente, Marconato, Thorton, Grimau, etc. Aquesta és la meva il•lusió.

Però la realitat diu que guanyar una Final Four i més contra rivals com Tau, CSKA I Maccabi s’ha d’estar els 40 minuts concentrats al màxim, cosa que el Barça aquest any poques vegades ha estat capaç de fer. Aquest Barça és capaç del millor i del pitjor, un dia et surt cara i l’altre creu. Personalment espero il•lusionat el començament del partit a veure que passarà perquè crec que sortirà cara.



Fotos:Copa de la Euroleague, Navarro llençant a canasta i l'estadi Sazca Arena, espectacular per fora i per dins.

PD: Aquestes hores el tau ja pert de 21 contra el Maccabi, quina por.

Saragossa ja té el seu Atenes particular

Per la part que em toca sincerament ahir a la nit preferia una victòria manya que no pas una victòria perica. Crec que no vaig molt desencaminat si dic que la sensació que jo tenia en que el Saragossa guanyaria la Copa era bastant compartida per la majoria dels seus socis i seguidors, per això pot ser aquestes llàgrimes d’alguns jugadors o les cares dels milers de persones desplaçades a Madrid. Podem dir que com el Barça el Saragossa ja té el seu Atenes particular (salvant les distàncies).

El Saragossa arribava a Madrid amb el cartell de favorit i no només perquè l’equip aragonès venia d’el.liminar equips com Barça, Madrid i At.Madrid sinó per la seva situació a la lliga. Per un costat un Espanyol més proper que mai del descens i jugant-se la vida a cada jornada i per l’altre un Saragossa que es troba en zona de ningú a la lliga i que amb parell de partits puntuant estarà salvat matemàticament.

Pot ser només és la meva sensació però l’entorn d’eufòria al voltant de l’equip aragonès per part dels seus afeccionats ja es donava per feta la victòria (jo el primer), això si en cap cas els seus jugadors. Per contra l’afeccionat espanyolista venia a la final com sempre a gaudir perquè mai saben quan en tindran un altre, i amb això no vull dir que altres equips arribin més fàcilment o que l’Espanyol no pugui arribar més vegades (en cas el Barça cinc anys de sequera o el Madrid que ja porta tres anys) però hi ha equips amb més historial que altres. En aquests casos la decepció si perds hi és però no es tant forta, en canvi si guanyes és la hòstia i us ho dic amb experiència després de viatjar a dos finals amb diferent resultat. Només cal veure com va ser l’arribada a l’estadi dels jugadors d’un equip i l’altre, un Saragossa seriós amb cara de concentració, tot al contrari d’un Espanyol que venia cridant campions, campions ! dins de l’autocar amb tots els components de l’equip picant de mans. Un altre estil de motivació-concentració i sembla que eficient.

L’Espanyol va fer un partit tàcticament perfecte, com molt bé explica Martí Perarnau al seu blog, esperant a darrera i buscant la contra per velocitat de Luis García i Tamudo amb passades de De la Peña. En definitiva el sistema que havia utilitzat el Saagossa per arribar a la final, amb Ewerthon, Oscar i Milito a la contra. Però aquest Saragossa pateix massa si ha de jugar estàtic i portar el pes del partit , a més a més si el teu rival de cinc xuts a porta en marca quatre i un al minut dos de partit ja pots plegar. En definitiva només em queda felicitar l’Espanyol per la victòria.

Finalment m’agradaria comentar un parell de coses sobre la retransmissió. Jose Àngel de la casa no m’agrada com a comentarista però te un cert rodatge en partits de futbol, cosa que crec que els comentaristes de telecinco no tenen i es va notar molt. Entre varies joies durant la transmissió van deixar anar en plena celebració perica al Santiago Bernabeu ‘recordemos que el espanyol es el segundo equipo del Madrid’. Aquí queda això.

Avui toca Champions i Jogo Bonito

Tot i els últims partits, la falta d’encert cara porteria o l’aparença de relaxació de l’equip blaugrana avui toca Champions.

Alguns com el meu amic Albert des del dia del Benfica s’ha deixat posseir per l’esperit de soci culé, aquell esperit que un dia permet creure que es guanyarà tot i al dia següent degut a un empat o un mal partit els enviaria tots cap a casa. Realment entre tots ens estem muntant una història que va començar glorificant els jugadors al màxim nivell per baixar-los de cop després de tres empats. Un contra el cuer sense els puntals de l’equip i jugant Gabri, un altre fora de casa a quarts de final de la Champions i després de disposar d’infinites ocasions i el tercer contra el Madrid a casa i que ens permet assegurar la lliga definitivament. Si que es cert que al Madrid i al Benfica se’ls va deixar marxar vius, però un està fora de la Lliga i l’altre avui ve al Camp Nou a defensar-se i a patir, però segons el culés avui ay ay ay si marca un gol el Benfica… Personalment crec que avui caurà una bona tempesta sobre ells.

Per altra banda s’està parlant de causa primordial del relaxament blaugrana la seva superioritat sabuda en front del rival, el seu toque-toque, barrets, sotanes, etc. Però sincerament el Barça no juga així des de fa dos dies, o si no, des de quan Ronaldinho fa aquestes coses o Deco s’agrada trepitjant la pilota, no és nou, però ara portem tres empats consecutius i un gol de penal i al culé això l’emprenya i ho entenc, perquè sóc el primer que volia destrossar el Madrid però a la vegada sóc realista i també ho entenc.

Sé que hi ha més factors influents (lesions, mala sort, tàctica,etc) i si que és cert que el Barça ha donat la sensació de jugar a mig gas i accelerar quan ha volgut i guanyar el partit (el partit contra la Real sense anar més lluny) però intentar buscar les floritures i la sobèrvia com a única causa dels últims resultats crec que és un error.

Senyors avui toca Champions i els jugadors ho saben, avui espectacle al Camp Nou.

Perquè el Barça ha fitxat Ed Cota ?

Primer de tot disculpar-me per la falta d’actualització últimament. És cert que tinc un post pendent que suposo que el cap de setmana ja penjaré.

Avui us volia parlar del partit ahir de l’Eurolliga entre Olympiacos – Barça, bé el tema no es concretament el transcurs del partit que ja sigui dit em va semblar surrealista tot plegat, però millor pel Barça i gran victòria, sinó perquè el Barça ha fitxat a Ed Cota?

Sincerament sóc dels que pensa que per fitxar gent de fora has d’assegurar-te molt bé que sigui molt millor que no pas el què tens a casa, vaja la cantera o la joventut que sol haver-hi de manera escassa en totes les banquetes del bàsquet ACB. El que ve de fora ha de ser algú que marqui realment diferències i que aporti alguna cosa que no es pot trobar mirant cap avall en un club amb categories inferiors o filials.



Partint d’aquest raonament és quan em faig la pregunta mencionada, perquè el Barça a fitxat a Ed Cota? Què aporta actualment a l’equip que actualment no pogui aportar Víctor Sada? Sincerament crec que el minuts dels quals va gaudir Víctor Sada a principis de temporada van ser ben aprofitats pel ‘canterà’, aportava defensa i un bon control del partit (sempre sota la meva opinió), segur que te errades i mals dies però qui no els té, o pot ser és que has de dir-te Williams, Scott o algun nom acabat amb ivicj perquè et perdonin els errors i tinguis més oportunitats ¿.

No em faria aquesta pregunta si ahir concretament Ed Cota no m’hagués donat motius. Va haver-hi uns minuts del tercer quart que va estar bastant nefast, tot i que després és cert que va defensar bé, però sincerament creieu que aquesta aportació no la podria haver fet Víctor Sada.

Malauradament en alguns aspectes em de donar la raó a la ABP i comentar que són molts pocs els entrenadors que confien en la gent que puja de la cantera, els casos com per exemple Sergio Rodríguez del Estudiantes són contats i moltes vegades és més per necessitat que no pas per apostar per un jugador.

Si us plau donem corda als nostres jugadors més joves que empenyen bastant fort quan són juniors però no poden seguir la seva sense progressió sinó tenen minuts per jugar, que els hi falta experiència, per aconseguir-la és necessari jugar.

Foto: Ed Cota, diari Sport.

Els valors perduts del bàsquet NBA

En una entrevista realitzada pel Diario As a Phil Jackson, actual entrenador dels Lakers de Kobe-81 i ex-entrenador del Bulls mítics de Jordan, comenta sense voler un tema que es va tractar en últim post sobre els valors del bàsquet.

El periodista li pregunta sobre el fenomen Gasol i la competència internacional que actualment té la NBA, part de la resposta és aquesta:

“...La NHL, la liga profesional de hockey, y la NBA van siguiendo caminos idénticos. Me refiero a la pérdida de los valores ganadores colectivos que animan los verdaderos espíritus de los equipos, y su reemplazo por otros puntos como el marketing o la globalización. No hay espíritu de equipo en la NHL, como tampoco lo hay en la NBA. De ahí que jugadores con la actitud de Gasol obtengan el éxito que está teniendo Pau.

Gasol surge de una escuela, la europea, en la que aún prima la enseñanza de los fundamentos colectivos, y dentro de esos fundamentos, la idea de trabajar con espíritu ganador, pero dentro del equipo: para que el equipo gane. Claramente, en la NBA no salen más jugadores como Gasol por culpa de esa consagración del marketing y la globalización como espíritu vendedor, en perjuicio de los valores ganadores. Los europeos vienen aquí atraídos por los altos contratos, pero aún traen esos valores...”

Queda clar doncs que és una preocupació latent en el món de l’esport, no només en el bàsquet, d’avui en dia la presència de figures mundials que careixen del coneixement de la paraula equip i s’excedeixen en la demostració d’individualitats engrandides per campanyes de màrqueting de grans cases comercials, com bé comenta Phil Jackson en l’entrevista.

Per aquest motiu em va semblar important destacar l’elecció de Prigioni amb 15 assistències com a millor jugador del MVP de la Copa del Rey, perquè les assitències també poden ser espectaculars, perquè com sempre m’han dit de petit en una assitències disfruten 2 dos jugadors. I recordem que segurament el senyor Jackson sap del què parla perquè ell ha viscut les dos situacions, ha estat entrenador d’un gran equip com els Bulls de Jordan, però també de Rodman, Pippen, Grant, etc. i ara és l’entrenador de Kobe Bryant i ... ara no recordo més jugadors? Veieu per on vaig ?



- Entrevista a Phil Jackson

La Copa va ser de garrafa

Primer de tot disculpar-me pel retard d’aquest nou post. Tot i que sembli ja molt llunyà m’agradaria fer un parell de comentaris per acabar amb el tema de la Copa del Rey de bàsquet que va guanyar un fantàstic Tau.

Primer de tot comentar la decepció que em va suposar l’eliminació dels tres equips catalans, Barça, Penya i Girona, si més no els dos últims poden dir que van ser eliminats pels finalistes, però al Barça no hi ha excuses que valguin, el partit no va servir per una altra cosa que confirma la irregularitat d’aquest equip durant el transcurs dels partits. Només cal haver vist els dos últims enfrontaments després de la Copa, contra Olimpia a l’Eurolliga i Caja San Fernando a l’ACB, on el Barça dominava el partit amb claredat de 15 o 20 punts i acaba patint per guanyar en el millor dels casos o pot fins i tot perdre, com va passar el dia de la Copa.

El dissabte les semifinals van donar la sorpresa de l’eliminació del Unicaja, en mans d’un gran Pamesa, i l’eliminació d’un Madrid que ho havia gastat tot la jornada abans per guanyar al Barça.

Sincerament va ser una Copa rara, un pèl deslluïda, si em permeteu dir-ho, per la falta d’emoció, tots els partits es van resoldre per 10 o més punts excepte la final, però sense oblidar que el Tau va resoldre la final de Copa al primer quart amb un parcial de 8 a 29. Un TAU immens, comandats per un Scola insaciable i dirigits per un sensacional Prigioni, escollit en MVP de la final amb una quantitat d’assistències que hagués firmat el mateix John Stockton.

En definitiva el Tau perd jugadors com Macijauskas, però no el seu caràcter guanyador, canvia d’entrenador però no el seu bon joc, és pot ser per això que el Buesa Arena està ple cada setmana per veure el seu equip.

Per acabar m’agradaria fer un incís en el tema del MVP, més que res perquè em sembla una cosa extraordinària i bona pel bàsquet. Segur que la reacció de la gent al saber que Prigioni havia estat designat MVP va ser de sorpresa, com pot ser que un jugador que fes 3 punts fos escollit com el millor del partit? Prigioni es va dedicar a portar el tempo del partit, a ser la veu del entrenador a la pista, però sobre tot va repartir joc entre els seus companys (15 assistències).

Personalment crec que aquesta designació és un gran favor al bàsquet d’escola del nostre país, ja que són milers els nens i nenes que cada matí surten a jugar a una pista de bàsquet amb tota la il•lusió del món i al finalitzar el partit moltes vegades la seva actuació és valorada només per la resposta a la següent pregunta: quants punts has fet?. Al bàsquet guanya qui fa més cistelles, és cert, com els gols al futbol, però algú li ha de passar la pilota al que fa el bàsquet, algú ha de defensar, algú ha de rebotejar, etc. Per això juguen 5 persones tot i que alguns ho oblidin.

Donar el MVP a un jugador que només ha fet 3 punts però va aconseguir que els seus companys en fessin 30 és molt important per viure el bàsquet amb una filosofia,que jo crec que és la correcte, la filosofia d’equip on tothom té un rol, una tasca a realitzar necessària per a l’equip, més enllà de mirar com un company teu fa una cistella darrera l’altra. Sinó pregunteu a Pippen, un ex-Bulls, a veure què en pensa dels 81 punts de Kobe Bryant amb els Lakers.

La segona Copa pot provocar deliri

Primer de tot cal dir que no vaig veure cap dels dos partits de la Copa del Rey íntegrament, però amb les dos segones parts que vaig veure de les dues eliminatòries podem treure varies conclusions, sempre sota el meu punt de vista.

L’Akasvayu com va dir en Raúl López després del partit va ser un voler i no poder, però l’equip gironí va basar el seu joc en accions individuals dels seus jugadors i aquest estil de joc et pot funcionar en moments puntuals però no tot un partit i més si tens davant teu un equip com el Pamesa. A part el Pamesa va disposar de masses segones opcions de tir, ja que dominaven clarament el rebot tant ofensiu com defensiu.

Pel que fa a la segona eliminatòria va durar una part, a la segona només va haver-hi un equip, l’Unicaja, però si que és cert que el Gran Canària va aguantar allà fins que va poder, vaja fins que Garbajosa (31 de valoració ACB) va decidir portar el seu equip cap a la victòria.

Avui més, i no parlem d’un partit qualsevol, un derbi, Barça-Madrid. Un Barça que arriba la Copa com a líder de l’ACB però sense donar confiança de ser un equip regular en el joc, sinó només cal veure la seva actuació a l’Eurolliga. De totes maneres si Navarro i Williams estan bé el Barça estarà bé, sense oblidar aquest gran complement que per mi és Kakiouzis, tot i que en l’últim partit no va estar gaire bé. El Madrid per la seva part arriba immers en una crisis de la qual no acaba de sortir, novè a la lliga regular. Per ells la Copa pot servir de revulsiu, més que una possibilitat sembla més una necessitat.

El segon partit també promet, Tau-Penya. El Tau sembla que després d’un inci de temporada accidentat (degut al més que discutible canvi d’entrenador) ha recuperat la tranquil•litat amb un entrenador de la saga plavi com Perasovic. El seu lloc a la classificació de la lliga regular, segon juntament amb l’Unicaja, no és casualitat quan es té a Scola i un bon equip de complements de primera fila. De la Penya podem destacar la confirmació de la seva tornada al grup dels importants, fent una lliga prou bona i plantant cara a qualsevol equip. El seu pilar sense dubte és el jove Rudy però la direcció de Bennet és clau en aquest equip.

No us perdeu avui tampoc la jornada, promet més emocions que ahir.

Posa'm una Copa

Avui comença un dels millors esdeveniments esportius d’Europa, la Copa del Rey de bàsquet. A algú li pot semblar un comentari desmesurat però la veritat és que aquest format de competició pel què ha optat la Copa genera un gran interès i espectació entre el púbic i els mitjans de comunicació, que falta li fa al bàsquet per recuperar aquell lloc mediàtic que ocupava fa un temps.

Aquest format de competició permet a més a més evitar la saturació del calendari basquetbolístic evitant eliminatòries sense sentit entre equips faltes d’interès i classificant per la competició als 8 millors equips del moment. Sense dubte una gran idea.

I si això us sembla poc, podem parlar de la falta d’un favorit clar per guanyar, tot i que per molts l’Unicaja, l’actual campió, ho és. No és que es desconfiï dels Navarro, Myers, Rudys, etc. simplement l’Unicaja ha estat un dels equips més regulars de moment a l’ACB tot i que la classificació no ho reflecteixi. Per començar a les 18:30 tenim un Pamesa-Akasvayu un gran partit, la oportunitat dels gironins de començar a fer camí per ser un gran. Tot dependrà que el grup de solistes que dirigeix o intenta dirigir (a qui no li seria difícil coordinar tantes estrelles en un únic equip?) Edu Torres segueixin sonant com una orquestra com els últims 4 partits. I a les 21:00 Unicaja – Gran Canària, per rematar la primera jornada de la festa del bàsquet, impacients per veure si el millor quatre d’Europa com diuen en alguns llocs, Jorge Garbajosa, és capaç de repetir MVP. Tot a un únic partit, seguir endavant o anar cap a casa, a vida o mort, una situació que porta als jugadors anar al límit.

Esperem que no ens decebin i es compleixin les espectatives, espectacle, emoció i bon bàsquet.

El principi d'alguna cosa

Moltes vegades he pensat en explicar les coses que em passen, veig, sorprenen o simplement em generen interès o curiositat però la veritat sigui dita, no sóc un bon narrador, ni oral ni escrit.

De totes maneres fent cas omís a aquestes afirmacions em llenço a l’aventura d’aquest món dels blogs. Un món que creix de manera espectacular en quantitat i qualitat, i amb una repercussió i influència cada vegada més important en la nostra societat, tot depèn del teu rànquing de popularitat.

La culpa la tenen alguns dels fantàstics Blogs que existeixen a la xarxa que em fan creure que jo també seré capaç de tenir un blog interessant.