Primer de tot disculpar-me pel retard d’aquest nou post. Tot i que sembli ja molt llunyà m’agradaria fer un parell de comentaris per acabar amb el tema de la Copa del Rey de bàsquet que va guanyar un fantàstic Tau.
Primer de tot comentar la decepció que em va suposar l’eliminació dels tres equips catalans, Barça, Penya i Girona, si més no els dos últims poden dir que van ser eliminats pels finalistes, però al Barça no hi ha excuses que valguin, el partit no va servir per una altra cosa que confirma la irregularitat d’aquest equip durant el transcurs dels partits. Només cal haver vist els dos últims enfrontaments després de la Copa, contra Olimpia a l’Eurolliga i Caja San Fernando a l’ACB, on el Barça dominava el partit amb claredat de 15 o 20 punts i acaba patint per guanyar en el millor dels casos o pot fins i tot perdre, com va passar el dia de la Copa.
El dissabte les semifinals van donar la sorpresa de l’eliminació del Unicaja, en mans d’un gran Pamesa, i l’eliminació d’un Madrid que ho havia gastat tot la jornada abans per guanyar al Barça.
Sincerament va ser una Copa rara, un pèl deslluïda, si em permeteu dir-ho, per la falta d’emoció, tots els partits es van resoldre per 10 o més punts excepte la final, però sense oblidar que el Tau va resoldre la final de Copa al primer quart amb un parcial de 8 a 29. Un TAU immens, comandats per un Scola insaciable i dirigits per un sensacional Prigioni, escollit en MVP de la final amb una quantitat d’assistències que hagués firmat el mateix John Stockton.
En definitiva el Tau perd jugadors com Macijauskas, però no el seu caràcter guanyador, canvia d’entrenador però no el seu bon joc, és pot ser per això que el Buesa Arena està ple cada setmana per veure el seu equip.
Per acabar m’agradaria fer un incís en el tema del MVP, més que res perquè em sembla una cosa extraordinària i bona pel bàsquet. Segur que la reacció de la gent al saber que Prigioni havia estat designat MVP va ser de sorpresa, com pot ser que un jugador que fes 3 punts fos escollit com el millor del partit? Prigioni es va dedicar a portar el tempo del partit, a ser la veu del entrenador a la pista, però sobre tot va repartir joc entre els seus companys (15 assistències).
Personalment crec que aquesta designació és un gran favor al bàsquet d’escola del nostre país, ja que són milers els nens i nenes que cada matí surten a jugar a una pista de bàsquet amb tota la il•lusió del món i al finalitzar el partit moltes vegades la seva actuació és valorada només per la resposta a la següent pregunta: quants punts has fet?. Al bàsquet guanya qui fa més cistelles, és cert, com els gols al futbol, però algú li ha de passar la pilota al que fa el bàsquet, algú ha de defensar, algú ha de rebotejar, etc. Per això juguen 5 persones tot i que alguns ho oblidin.
Donar el MVP a un jugador que només ha fet 3 punts però va aconseguir que els seus companys en fessin 30 és molt important per viure el bàsquet amb una filosofia,que jo crec que és la correcte, la filosofia d’equip on tothom té un rol, una tasca a realitzar necessària per a l’equip, més enllà de mirar com un company teu fa una cistella darrera l’altra. Sinó pregunteu a Pippen, un ex-Bulls, a veure què en pensa dels 81 punts de Kobe Bryant amb els Lakers.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Segurament és una mentalitat que cal canviar, fins aquí completament d'acord amb tu. Ara, la majoria d'espectadors segur que no es van adonar durant el partit que l'amic Prigioni hagués fet 15 assistències. És veritat, no tot és fer punts però... ho és tot fer 15 assistències?
Tant en basquet com en futbol es premia l'espectacle (que al cap i a la fi és el que enganxa a la gent), per això hi ha tants pocs defenses que guanyin la Pilota d'Or i tants pocs MVPs a qui es premiï per ser líders en recuperació de pilotes.
K.
L'espectacle és l'espectacle i més val un bon gol de xilena que un tall en defensa, per lo tant, en bàsquet igual dóna més trampera un bon mate que una assistència.
Publica un comentari a l'entrada