Mi no entender!

No entenc com la Penya va jugar ahir el final de l’eliminatòria de Quarts i ja li toca jugar aquest dijous contra el Madrid.

No entenc el tinglado montat entre els àrbitres, la federació i el comitè ‘suprem’ de reclamacions o com es digui.

No entenc la F1, les ordres d’equip, i que sigui un sport.

No entenc perquè el Celta va fitxar a Hristo per salvar al seu equip del descens.

No entenc a Beckham quan diu que Tom Cruise no es perd un partit del Madrid.

No entenc d’on treu els calés el Madrid.

Que no enteneu vosaltres?

Calendari unifiquè?

No pot ser que en el tram més decisiu de la LFP és pari la competició perquè ‘La Roja’ té partits oficials. No ho entenc de veritat.

Suposo que gran part de la culpa és de la pròpia Federació Espanyola i la LFP, que la Lliga sigui de 20 equips i no puguem reestructurar la quantitat d’equips per culpa d’aquella lliga de 22. Però tot i això em costa creure que sigui impossible pactar un calendari que no destrossi un final de competició..

Aquesta parada no afavoreix a ningú, segurament el més perjudicat pot ser el Madrid ja que la seva carrera cap al títol amb no sé quantes victòries consecutives es frena en sec i el més beneficiat pot ser perquè no el Sevilla, l’equip que ha arribat a les tres competicions on estava lluitant pels títols tot i el volum de partits que això suposa. Jo sóc el primer sorprès i el primer a reconèixer el meu error en aquest mateix blog al preveure una davallada física de l’equip de Juande.

Queden dos jornades i la penúltima es presenta decissiva, Barça-Espanyol, Zaragoza-Madrid i Mallorca-Sevilla. Un Mallorca que per cert es pot erigir com a jutge d’aquesta lliga jugant l’última jornada contra el Madrid.

PD: Estic fart de la premsa madrilenya, del president del Getafe i que la gent s’oblidi del Sevilla en la lliuta pel títol.
PD2: Com bé diu el Marca, la web del Zaragoza posa líder al Barça, que curiós.

Primes i primos.

La lliga dels maletins ja fa setmanes que funciona o diuen que funciona. En una lliga tant igualada i amb poques jornades per endavant qualsevol entrebanc del rival sempre és bo i pot decidir la Lliga, per això ja són molts els rumors que parlen de les primers a tercers als rivals del Barça, Madrid i Sevilla.

La meva opinió és que tota prima per guanyar ha de ser benvinguda i mai rebutjada per un equip, perquè normalment un jugador surt sempre a guanyar, això si amb un suplement pot convertir un partit qualsevol en la final de la Champions. En aquest cas no hi ha reprimenda possible, només una i totalment lícita, la de l’aficionat de l’equip primat que veu que els seus jugadors no han corregut en tota la Lliga però quan tenen un extra es foten com a motos. Perquè aleshores passaríem a parlar d’un professional a parlar d’un manta i un carota!

Vaja que això de les primes a tercers per guanyar es com si a mi em paguessin per escriure al blog, algo que es evident que ja fair sense cobrar.

Per altra banda no se’m passa pel cap com un jugador pot ser capaç de vendre la seva reputació en la seva professió per uns calerons. És un fet lamentable i que diu molt poc, ja no com a futbolista, sinó com a persona. Perquè qui diu que aquest jugador que s’ha deixat comprar per tercers un dia no es deixa comprar per un rival directe del seu equip en una final, una eliminatòria, etc. S’ha de ser molt primo per jugar-te el teu futur com a professional i com a persona.

Trepitjada clau

Quan parlem de trepitjades en el món del futbol ens vénen al cap la trepitjada de Hristo a l’àrbitre Urízar, la de Juanito a Matthaus, la de Simeone a Julen Guerrero o fins i tot a Bilardo cridant “Al enemigo pisarlo, pisarlo!!”. Però ahir va haver-hi un altre trepitjada que va marcar si més no el símbol del partit Atlètic-Barça.

Maniche que estava repartint ‘cerita’ al mig del camp es va llançar al terra a lluitar una bola a Edmilson, aquest després de regatejar va trepitjar de manera involuntària a Maniche a l’alçada de ‘l’espinilla’ i el va lesionar.

En aquell moment l’Atlètic es va quedar amb deu homes durant dos o tres minuts, i el més important sense el ferrallat que mantenia tancada la seva àrea. I com aquell gat que aprofita el descuit de l’amo en deixar-se la porta oberta només un moment per escapolir-se el Barça va aconseguir el seu primer gol, i aconseguir així una fissura al mur que en dos minuts es convertiria en una esquerda i al cinc minuts en un enderrocament

En fi, un petit detall, un nefast Pichu (sense oblidar a Eller) i un Barça oportunista van rebentar el partit abans de la mitra part. Tot i que l’Atlètic ho va posar molt fàcil cal recordar que per marcar s’ha de xutar i estar a l’àrea així que senyors del plus, la sort és per qui la busca, ja que ahir semblava que l’Atlètic s’havia fet els gols en pròpia.

Pel que fa al Madrid, segueix amb les remuntades i els ay ay ay, però segueix guanyant. A veure si hi ha sort i el ay ay ay es converteix en un ‘Fabio la cagamos!’.

PD: Notícia d'última hora, Luís García segueix plorant.

L'ombra es fa més llarga

M’ho deia un amic perico en el missatge “Molt fort que 19 anys després torni a passar el mateix”, tot i que el final va ser el mateix ahir en la forma l’Espanyol va ser diferent que a Leverkussen. Un Espanyol que no va perdre la cara el partit en cap moment, fins l’expulsió injusta de Moisés, aleshores va aguantar tot el que el Sevilla li va tirar, gran Gorka, i gol dramàtic del brasiler Jonhatas a l’últim minut de la pròrroga.

Els penals com tothom diu és una loteria però no tant si tens el cap clar I les cames responen. L’Espanyol havia jugat molt de temps amb 10 homes i el cap no el tenia gens clar. Tothom per poc espanyolista que fos tenia en ment aquell moment de fa 19 anys i això pessa, t’entorbeix el cap i apareix la inseguretat. Els penals no són una loteria, són calma i claredat.

L’Espanyol ahir podia esborrar fantasmes del passat i no ho ha fet tot i l’entrega de tot l’equip en una final que van ressuscitar a l’últim moment per morir de manera agònica però amb orgull.

PD: Lamentar l’estafa que van patir centenars de pericos que es van quedar a terra entre ells l’Òscar.

Foto:El periodico

Present i futur

No és casualitat que en el moment més dolç del bàsquet espanyol siguin escollits pel cinquet ideal de l’ACB tres jugadors nacionals com són Navarro, Rudy i Reyes. Segurament és la confirmació d’un estat de gràcia d’una sèrie de jugadors, la majoria d’ells integrants d’aquell fantàstic equip que va aconseguir el Mundial Junior ja farà uns anyets, molt ben complementats per jugadors més veterans i gent jove, que com s’ha vist decideixen en els seus equips ja siguin ACB o NBA.

També dona gust comprovar que hi ha entrenadors com Aíto que no han dubtat en apostar d’una manera ferma i a la vegada prudent en jugadors joves com Ricky Rubio (escollit jugador revelació de la temporada).De totes maneres aquest tipus d'accions van molt escasses en el nostre bàsquet per no dir que són excepcions. Perquè s’ha de ser conscient viure el present de glòria però també pensar en el futur, ja s’ha dit més d’una vegada en aquest blog s’ha de permetre a jugadors joves poder despuntar, no val donar els 5 minuts de rigor i ja està, s’ha de confiar en ells com es feria amb tots els meus respectes amb un N.A.F., i per exemple el de Trias o Marc Gasol.

Perquè el bàsquet estatal és cosa de tots, des de l’entrenador de l’Escola de Bàsquet fins a Joan Plaza. I una vegada es toca la glòria sempre en vols més. No oblidem aquest estiu Eurobasket, on els favorits son els nostres.

Foto: www.sport.es

Pot ser ja és massa tard.

Pot ser ha arribat l’hora de deixar de parlar de futbol i parlar de la preparació física, de la recuperació d’uns jugadors que en la seva gran majoria pot ser s’han dedicat més a viure del passat que afrontar el present. Uns jugadors, on alguns estan cansats pel ritme de partits i altres per la falta d’entrenaments, no rendeixen el que han de rendir o s’espera que rendeixin.

Pot ser ha arribat l’hora de demanar explicacions a una directiva que tot i que pot ser no s’havien molt bé quin camí agafar, s’havien quin no era el correcte, tot i així s’han equivocat. Promeses incomplertes i tics de galactització. Que tindrà la presidència del Barça que et fa sentir tan poderós.

Pot ser ha arribat l’hora d’assumir que hem regalat un any per culpa d’una gent amb falta d’ambició, motivació esportiva i actitud.

Però pot ser que ja sigui massa tard.

PD: Un equip que s’està jugant la Lliga no li poden fotre un gol perquè ningú ha tapat el servei d’una falta ràpida. Falta de concentració que val una Lliga i un cicle.

Impostors!

Em sento enganyat per aquest Barça!
Enganyat perquè el Getafe no ens pot remuntar un 4 a 0.
Enganyat perquè el Barça d’ahir era el que va guanyar la Copa d’Europa, sense Messi!
Enganyat per una sèrie de jugadors que constantment demanen i no ofereixen res a canvi.
Enganyat per una directiva que s’ha venut als jugadors!
Enganyat per una premsa que hauria d’haver picat abans i no fer tant la pilota!
Enganyat per un equip que juga sense il.lusió ni motivació!
Enganyat per una sèrie de jugadors que malauradament tot i conèixer els perills de l’enfermetat s’han galactitzat.

Michel Cag....perdó, Salgado

Quina culpa té el Barça que el ‘senyor’ Calderón, l’home del nus de corbata raro, hagi demanat que la final de la Copa del Rey es disputi al Santiago Bernabéu. Suposo que Michel Salgado, home grimós, no s’ha plantejat mai aquesta pregunta ja que sinó no faria ressó d’una pancarta mostrada pels ‘Ultra Sur’ en el tot partit contra el Sevilla, on demanaven que la final no es jugués al Bernabéu.

Es veu que ara no els sembla bé, que és una provocació que el Barça jugui allà una final. Que li fa por senyor Salgado la victòria del Barça, la volta d’honor al Bernabéu, que l’afició del Barça destrueixi el camp?. Jo ja he viscut en directe una final al Bernabeu on ha passat tot això, excepte la destrucció del camp, i precisament contra l’altre equip, el simpàtic, de Sevilla. Qui provoca el Barça per tenir opcions a al final (a falta del partit d’avui recordem-ho) d’una competició o vostè amb aquestes declaracions.

Si li sembla bé fem una cosa que el Barça es retiri perquè ells al Bernabéu no volen, no és més, no es mereixen jugar perquè és una provocació, ay! O també poden fer callar la boca del seu president alhora de prometre coses perquè ja se sap que no és molt complidor. I sinó, que cony, una clàusula on digui que si el Barça juga la final no deixen el camp i s’ha acabat.

Això si no els va semblar tant malament quan en l’any del Centenari del Madrid ho tenien tot preparat per fotre la encerrona al Depor i guanyar al Bernabeu la final de Copa. Llàstima que els hi van fotre 0 a 3. Com tampoc els sembla malament utilitzar els camps de la Federació Espanyola per entrenar.

En fir que si no estava prou caldejat l’ambient a Madrid, amb els seus drames arbitrals, eufòria col•lectiva per la Lliga i l’anticatalanisme ja i tirem gasolina per si de cas.

A dos punts!

Segurament tots els culés havíem dipositat molta confiança en que el Madrid punxaria en les dues jornades de Lliga que s’han deixat enrera, al camp del Bilbao i a casa contra el Sevilla. Però res més lluny de la realitat, tot el contrari, no ha sortit perjudicar sinó que ha sortit reforçat com mai dels dos partits.

Per contra el Madrid tenia molta confiança en que el Barça punxés a Anoeta, contra un rival necessitat de punts com l’aire que respirem. Però tampoc va ser així. El Barça sense fer un futbol brillant, tot el contrari, va aconseguir aquesta vegada si, no com el dia del Villareal, materialitzar dos de les sis o set ocasions de les que va disposar.

Actualment les dinàmiques dels dos equips són molt diferents. Un Barça estancat, encomanat als nois de la comarca al mig del camp, a Sant Valdés i a la inspiració dels seus cracks en baixa forma i per darrera un Madrid accelerat, d’arribades letals i uns jugadors que s’han cregut tot el que la premsa ha venut. Dos camins que porten a un mateix destí el títol de lliga, que ara si més que mai sembla cosa de dos. Per part meva segueixo pensant que el Barça guanyarà la Lliga, i que si algú ha de perdre un partit ho farà quan menys s’ho esperi, perquè quan més fàcil sembla el partit més complicacions pot portar. Ja se sap rival petit, menys tensió.

Però una cosa està clara, el Madrid pot anar molt fort, accelerat, amb la moral a tope, però ha passat una altra jornada i el Barça ha augmentat l’avantatge sobre el immediat perseguidor. Abans estava a un punt ara a dos. Siguem positius.

PD: Ronaldinho segueix en baixa forma, desastrós però si més no va fer el paper de crack, dos passades de gol, i per fi Eto’o va marcar en 1 contra 1 contra el porter.

En Becks, la Targeta i la mare que els va parir!

Ja està ja tenen el que volien. Qui no plora no mama. Després d’estar no sé quants mesos amb el villarazo per aquí i per allà, que si penals injustos, favors arbitrals al Barça, etc. El Madrid ha aconseguit que un home, que no fa gaire veia els partits des de la grada i ara és el salvador, pogui jugar tot i la cinquena groga mostrada a Sant Mamés. Ja sé que em direu que al Barça també li fan i coses d’aquestes i si correcte, però no trobo bé que es retiri una targeta que és per perdre temps. No es tracta d’una falta que després de veure la repetició per laTv es veu que no és, No!!. Es tracta d’una targeta per perdre temps, aleshores el què estan fent és treure autoritat a l’àrbitre. El què faltava.

Després d’aquest atac de madriditis ja podem felicitar l’Espanyol per la seva final europea a Glasgow. Comentar la lesió de Deco per part de Giuly, qui sap si no ens ha fet un favor aquest francès. Ja que l’estat de Deco és lamentable sembla un zombie al mig del camp. Però ja se sap no sé si es pitjor el remei que la malaltia anomenada Edmilson o pitjor, Motta. En fi que de nou una jornada de nervis, aquesta però més llargueta que l’anterior ja que el Barça juga dissabte i el Madrid-Sevilla diumenge. El partit de diumenge promet ser un drama.

Per altre banda tot i que algunes televisions intentin amagar-ho avui comenta la Final Four de bàsquet amb dos integrants de l’estat, el Tau i l’Unicaja. Sincerament crec que cap dels dos és el favorit però si n’hi ha un aquest és el Tau, per molt que l’amic Scariolo digui que ells han fet més mèrits que ningú per ser a la final. Suposo que es refereix al marcatge de denúncia per lo penal que li van fer a Navarro durant tota l’eliminatòria contra el Barça. Un Barça que per cert ha perdut la tercera plaça de l’ACB a favor del DKV i això no fa que complicar més la presència dels barcelonistes a la Lliga Europea de l’any que bé.

Molt de tema esportiu aquest cap de setmana. Si senyor. No veurem ni la meitat però ens enterarem de tot segur. Ah! No oblideu que diumenge hi ha motos i si després no podeu fer la migdiada no ho dubteu poseu el teledeporte la Copa Amèrica – Louis Vuiton i ja veureu com en un tres i no res dormint.

Bon cap de setmana.

A tocar!

Tot i que a vegades fan molta però molta ràbia, tot i que són uns ploramiques, tot i que són antibarcelonistes, tot i que són el filial del Madrid a Catalunya, avui és el dia dels pericos.

Un dia per enterrar definitivament el fantasma de Leverkusen, d’oblidar a Clemente, un dia per guanyar un partit que permeti somiar amb coronar-se a Glasgow i tornar acabar el què un dia Soler, N’Kono, Golobart, Zuñiga i el propi Valverde van deixar a mitges.

Però compte avui el partit s’ha d’agafar de cara des del primer moment, no val només plantar l’autobús i esperar, perquè aleshores els canons alemans bombardejaran sense parar, tornarà la inseguretat i els fantasmes del passat.

Avui el dia pot ser blanc i blau!

PD: Post dedicat aquests pericos rabiosos com l’Òscar, en Carles, l’Ori, en Dani M. i el propi cunyat.

This is Anfield

No m’agradaria fer-me passat perquè és un tema que s’ha tocat moltes vegades però ahir l’espectacle viscut a Anfield va ser brutal. Un futbol pot ser em vam veure poc, ja que Zenden segueix sense centrar bé, Drogba estava més sol que la una, Esssien jugant de tot i de res, Masscherano destruint tot el què podia, Lampard desaparescut, etc. però de lluita, entrega i el sentiment per uns colors per part de milers de persones va ser descomunal.

Des del ‘You will never walk alone’, passant pel mític cartell del túnel de vestuaris ‘This is Anfield’, el gol ‘Red’, la curiosa àrea tècnica compartida dels entrenadors, el gol anul.lat, el gegant Crouch , Benítez assentat com ‘Toro Sentado’ sobre la gespa i els penals amb un gran Pepe, no va haver-hi un sol moment en que el públic deixés d’animar, encoratjar i fer-li sentir als jugadors que no podien perdre aquell partit.

Ja ho diuen: This is Anfield.