A dia d’avui podem dir que el producte nacional del bàsquet espanyol gaudeix de bona salut si més no ha sortit de la UVI on va estar ingressat bastant anys. Dic això després que Marc Gasol es converteixi en el segon espanyol de la temporada en aconseguir el MVP de la Jornada, alguns pensareu que només són dos però us convido a fer una altre reflexió.A diferència dels seus compatriotes del futbol els cracks nacionals de bàsquet decideixen partits, prenen decisions importants en els seus equips són el referent, quan han d’agafar la responsabilitat l’agafen, perquè? Doncs perquè són els cracks i crec que és el principal motiu o la gran diferència entre uns i els altres i per això uns tenen un Mundial i els altres agòniques classificacions i pèssimes fases finals.
Gent com Navarro, Rudy, Felipe Reyes, … decideixen partits. Inclús els homes NBA, Gasol, Calderón i el malauradament lesionat Garbajosa ja són referents en el seus equips. Sobre tot Gasol, al qual els ‘presleys’ de Memphis tenen collons de discutir desprès de fer per vint-i-quatrena vegada dobles figures.
De totes maneres aquest bon moment no pot amagar altres deficiències del nostre bàsquet, com són la preferència sempre per norma d’un estranger a un jugador jove. Tant de temps haguessin tardat en explotar jugadors com Marc Gasol o Jordi Trias si els haguessin donat una oportunitat abans?. Estem d’acord que les oportunitats cadascú se les ha de guanyar però a vegades un dels nostres ha de fer el triple de feina que un ‘forani’ o un NAF, com diria ‘el sheriff’, per aconseguir minuts. Sort que el sempre criticat Aíto ha tingut els collons d’agafar un bon jugador per jove que fos i posare’l a dirigir un equip com la Penya, a veure si altres prenen exemple, perquè no ens enganyem la 'quinta' dels Juniors d’Or un dia es jubilaran, i aleshores què? S’ha de seguir treballant perquè els nanos que vinguin tinguin cada dia més oportunitats, que els entrenadors siguin més valents i que les directives deixin treballar.
En fi que els jugadors nacionals estan en un bon moment, però no ens hem d’oblidar de seguir treballant, i això va per tots, incloses aquestes TV, ràdios, premsa, etc. que només recorden el bàsquet en el moment més fàcil quan es guanya un Mundial i després d’un fracàs futbolístic, però alhora de parlar del bàsquet de la Lliga Regular no interessa comprar els drets dels resums o parlar del tema. Després hi ha les audiències que hi ha ens els partits de dissabte de la 2.
PD: Esperem que la lesió de Garbajosa el permeti arribar a l’Europeu de Madrid en condicions.
5 comentaris:
Amén
el bàsquet és un esport menor i per això no té cap repercussió mediàtica, menys temps al bàsquet i més hores televisives als Txungais, això si que és èpica i glòria ... jejejejee
Puji: Homa de bàsquet home de bé.
Edu: Com que no hi entens és el què passa ja ja ja Tu i els teus tiros a tablero.
Fantástic post però no del tot d'acord.
Es evident que el basquet estatal ha progressat, i que comparant-lo amb l'Angolazo no té res a veure. Als inicis de la meva bitacora vaig teoritzar al respecte incidint que el creixement ve lligat en el fet de convertir el basquet en el esport de base a les escoles. La diferencia amb el futbol és molt evident, mentre que el futbol és un esport que es practica principalment als carrers, el basquet és un esport que s'apren a les aules. I molt en especial a les religioses. El bressol del fenómen Unicaja, en aquest cas els maristes, el Vive Menorca amb la Salle, el Jesuitas Indautxu a Bilbao, o l'equip del Centre Parroquial Sant Josep a Badalona, molt arrelat a Catalunya. O bé a escoles laiques com el famós Ramiro de Maeztu i el seu equip Estudiantes. Principal paradigma de l'esport escolar.
A part d'aquest incís, fet diferencial als esports de base europeus s'ha de tenir en compte la evolució social a l'estat, des de la millora económica, el fet que els treballadors poguessin tenir un cap de setmana de dos dies, fet que va provocar que els dissabtes al matí es dediques a acompanyar als nens a fer esport, i afegint la millora alimentaria i sanitaria va provocar que el físic dels jugadors de basquet nacionals sigui molt millor que el de fa precissament deu-quinze anys. Comparem a Jimenez amb Trias per exemple?
De totes maneres, soc partidari de la presencia de jugadors estrangers, si es posesin imposicions de jugadors nacionals lúnic que faria es baixar el nivell competitiu i fer menys asequible la contractació dels jugadors nacionals... No hi hauria millora.
Felicitas pel blog a tu també
Ens llegim
Benvingut Capità Enciam,
és cert el què dius del tema de les escoles, precisament jo que he estudiat a monges i maristes i et puc dir que el bàsquet estava present en els dos.La veritat que podríem fer una llista molt llarga.
Pel què fa al tema dels estrangers no et dic que no n'hi hagi simplement que si venen que millorin el que hi ha de producte nacional. No es tracta d'una qüestió de quantitat sinó de qualitat.
Publica un comentari a l'entrada