Primer Aniversari

El passat 16 de Febrer vaig complir 1 any bloggero. Ja veieu que vaig una mica tard però les meves condicions físiques (casa meva s’ha convertit en el centre de virus més important del territori) no em van permetre celebrar-ho dimecres penjant aquest post, així que ho faig avui.

Simplement m’agradaria agrair-vos les visites diàries, setmanals, mensuals o per error que feu al blog ja que sou el sentit d’escriure, que algú ho llegeixi. I menció especial a la Candela perquè sense saber-ho em va fer un regalet dedicant-me el post el mateix dia

Així llarga vida al blog!

Fred de peus

‘Fred de peus’ és una expressió que li he sentit de tota la vida dir-li a la meva mare, és la manera fina de dir que algú estava envejós d’un altre, sobretot si es tracta de nens petits.

Crec que és la millor manera de definir el què li està passant a Eto’o. El seu comportament de nen petit està causat (crec jo) per varis motius. El primer motiu i més important, ell volia ser el protagonista el diumenge passat, saltar al camp i que la gent es tornés boja (fa molt que l’esperem), però quina mala sort que just el dia que ell ha de ser el centre d’atenció torna Messi, Deco fa un excel.lent partit i Ronnie desperta de la migdiada de tres mesos amb dos grans gols. Això va provocar que a mesura que passaven els minuts el camerunès es posava cada vegada més nerviós fins que es va cansar. El segon motiu, el seu caràcter incorregible.

Eto’o s’ha equivocat. Sincerament crec que és el millor a can Barça, no té la tècnica de Ronnie ni molt menys, però el seu plus d’entrega, agressivitat i olfacte de gol ho compensen amb escreix, i normalment mai desapareix, però quan s’equivoca s’ha de dir. Suposo que en ‘Ricard’ farà desaparèixer la borrasca amb un parell de declaracions pausades tot i que des de Madrid ja s’han espavilat a generar mal rotllo, crisis i xorrades varies, vaja a enviar per pont aeri la merda que els sobra allà com si no tinguessin prous problemes.

Eto’o suposo que rectificarà, sinó és el seu problema, de totes maneres crec que en el vestuari blaugrana ja saben com és i el tema no anirà més enllà.

El Barça campió.

Un Barça desconegut arrasa amb un Madrid sorprès des del primer moment. Ningú esperava sincerament (excepte jo) que el Barça guanyés aquesta Copa setmanes abans del seu inici.

Els que realment si que creien eren els propis jugadors, i més que creure-hi ho veien com una via ràpida per sortir de la mala dinàmica amb la que es van veure immersos des de l’inici de temporada. Un pressupost de 22 milions d’euros, el més alt d’Europa, pesava sobre el club, l’entrenador i sobre tot els jugadors i més els nous que generaven / generen dubtes. La mítica teoria del tapat ha tornat per ajudar al Barça a plantar-se a Màlaga sense cap mena de pressió i emportar-se el títol.


El què està clar que el Barça des del primer minut va ser diferent al de la Lliga ACB. El joc es va basar en la defensa i en la mobilitat del seus homes alts, a falta de pes, i per suposat l’encert dels habituals amb algun que altre actor secundari.

En definitiva la Copa ha servit per consolidar la millora del xaval de Girona, Jordi Trias (MVP), que ha millorat a marxes forçades entre bronca i bronca de Dusko. S’ha vist un Barça sense Navaroodependència, 20 assistències en la semifinal són l’evidència d’un joc d’equip. S’ha vist despertar Basile de la seva depressió basquetbolística. S’ha vist un Lakovic / Ukic intermitents però efectius quan ha estat necessari. S’ha vist a la gent que fa la feina bruta aportar més coses que la seva presència en pista sense cometre errors. En fi ha estat un joc d’equip amb majúscules, inclòs l’entrenador. Esperem que això sigui l’accés a l’autopista que tant ansiosament buscava un Barça que fins ara a circulat per una comarcal.

El Madrid per la seva part es va veure sorprès per aquest Barça i d’acord estaven cansats però que no serveixi d’excusa.

PD: Com a comentari de la premsa puntualitzar que el tracte que fan alguns mitjans de comunicació al bàsquet en aquest país em sembla lamentable, d’acord que pot ser no interessa tant com el futbol però es tractava de la copa del Rey. Alguns diaris ni un comentari en portada, i no dic això perquè hagi guanyat el Barça, ho diria també si hagués guanyat qualsevol altre equip. Tot i que és cert que pel què em van dir per Antena 3 la final només la jugava el Madrid.

Quan l'infern es converteix en glòria

Tota la temporada porta el Barça jugant uns tercers quarts lamentables, tirant pel terra moltes vegades la feina feta als dos primers quarts o altres per acabar-se d’enfonsar.

Però avui l’infern s’ha convertit en glòria, el fatídic tercer quart s’ha convertit en un passeig triomfal del Barça amb un parcial de 11 a 28. Vuit minuts ha estat la Penya sense anotar el seu primer bàsquet en el tercer quart.

El Barça ha trencat el partit d’una manera brutal. El truc intensitat defensiva i claredat i encert en atac. Un Basile que ha sortit per moments de la seva depressió basquebolística ha estat el referent. El conjunt simplement esplèndid.

La Penya però s’ha aixecat de la lona i ha intentat recuperar la feina a marxes forçades amb un parcial de 0 a 9, gràcies sobretot a la defensa zonal plantejada per Aíto, i entrant al partit reduint la diferència a 6 punts. Finalment dos triples de Lakovic i Navarro han matat al partit.

El Barça es planta a la final i opta a un títol, cosa que portaven dos anys sense aconseguir.

Primera Jornada de copa

Com era d'esperar la primera jornada no ens ha decebut en res. La Penya i el Barça s'enfrontaran a semi-finals després de superar els seus rivals de manera ben diferent.

Per a què us feu una idea la Penya s'ha posat per davant en el marcador per primera vegada des de l'inici de la segona part en el minut de la pròrroga i ja se sap, normalment el que força la pròrroga s'emporta el gat a l'aigua. La veritat que els gironins han regalat un partit que guanyaven de 5 a falta d'un minut, però una pilota perduda tontament a falta de pocs segons més un bàsquet de Marcelinho (desaparescut fins els últims dos minuts) han forçat la pròrroga i el desenllaç ja el coneixem.

El Barça per sort també ha estat desconegut. Una gran primera part li ha permès disposar sempre d'una avantatge que ha arribat a ser de 16 punts en algun moment. Sincerament els que seguim el Barça aquesta temporada no ens ha sorprès, el què si que ens ha sorprès ha estat que el tercer quart tot i algunes aproximacions malaguenyes el Barça sempre ha mantingut com a mínim 6 punts d'avantatge i quan més peludes es posaven les coses a l'últim quart un triple de Kakiouzis a tancat el tema. Un Barça mermat per la baixa de Fran Vázquez a l'inici del partit ha sapigut superar-se amb un fantàstic Trias i un determinant Kakiouzis. En general bon treball de grup i una brillant defensa. El Unicaja per la seva part a fet gala de la seva reconeguda irregularitat.

Ja veiue a la copa mai es pot dir que tot està fet i tot és cosa de lògica.
Demà més. De moment una cosa és segura un català estarà a la final.

Torna la Copa, torna el bàsquet.

Molt aviat farà un any que vaig iniciar aquest blog amb el tema que avui parlaré, la Copa del Rey.

La veritat és que ja sabeu què en penso, es tracta de la millor competició / esdeveniment esportiu més ben muntat d’aquest país. Quatre dies de bàsquet i normalment de bon bàsquet, emoció, tensió, etc. Vuit equips i un sol guanyador, set perdedors. Alguns aniran a casa avui mateix, malauradament segur segur un equip català ja que Penya i Akasvayu s’enfronten entre ells, la veritat una llàstima ja que són dos clars aspirants al títol crec jo. Pel què fa al Barça és una caixa de sorpreses, fins fa poc no havia encadenat tres victòries seguides a la lliga ni per error, però fins fa una setmana va aconseguir enllaçar-ne 5. La veritat pot sonar la flauta o no. Sincerament jo crec que el Barça pot arribar lluny en aquesta Copa pel fet que ningú conta amb ells.

En un any en què l'afició del bàsquet ha tornat a créixer gràcies a la fantàstica victòria de la Seleccio Nacional, aquella colla de xavals (que a part de jugadors són amics) que van fer del bàsquet el primer esport d'Espanya per moments, la copa pot servir per acabar de reactivar l'interès d'uns aficionats desancantats durant molts anys.

En definitiva no us explico res de nou. Simplement com a ex-basquetbolista, i fanàtic d’aquest esport em veig amb l’obligació de dir que avui comença un gran espectacle de bàsquet i de producte nacional. No us ho perdeu.

Signes de debilitat

Una jornada més de la Lliga i l’únic beneficiat el València, més foro que mai després de recuperar lesionats i perdre novament a Vicente per 15 dies. Sincerament m’esperava una derrota del Barça en el ‘Reino de Navarra’ però aquesta nova tàctica de seguretat i ordre en defensa d’en Franky sembla que funciona. Si més no per no perdre partits perquè el què és xutar porteria no és el cas. Suposo que és la millor manera de passar aquestes males èpoques sense perdre pistonada a la Lliga. El Madrid per la seva banda segueix fent el què ningú esperava, superar al Barça de Gaspar. No comment.

Però realment el què volia comentar jo avui era la situació del Millor Equip del Món del 2006, el Sevilla. Només han fet falta un parell de mal resultats (derrota a casa contra el Mallorca, empat en el derbi de la Copa i a l’última jornada de Lliga) perquè internament es comencin a tirar xines entre ells, i més concretament entre el Director Tècnic (Monchi) i l’entrenador (Juande Ramos, de cada tres frases dos són per cagar-la). Per consol d’ells no són la primera parella que els passa només cal veure les relacions ‘excel.lents’ que hi ha entre Carboni i Flores, Mijatovic i Capello, etc.


La qüestió és que Juande ha reclamat a Monchi que si és capaç de penjar-se medalles pels fitxatges que surten bons ho faci també pels que surten malament rotllo Chevantón. És aquesta pugna per les medalles una mostra de debilitat del Sevilla? No ho sé però la veritat que un equip que porta en plena forma des del mes d’agost ja us dic jo que el dipòsit de gasolina està en la reserva i més si com es veu en els últims partits els equips ja han pillat la fórmula de parar al Sevilla d’una manera tan fàcil com tallar les ales a Àlves.

Ja veurem que passa però jo no veig el Sevilla un rival per la lliga. El pitjor Madrid és més rival que ells.

Els manyos

Pot ser que la presència del meu pare al camp amb el traïdor del meu germà (Valencià tot ell) era un pressentiment del què passaria. Feia uns tres anys que el meu pare no anava al camp a veure el Saragossa, perquè ell no estava disposat a escoltar tot el que des de la grada barcelonista es deia als seus estimats jugadors. En fi crec que el concepte ‘jugar fora de casa’ no el tenia molt clar. Aquella vegada va ser la última derrota clara del Saragossa al Camp Nou. Des d’aleshores tot han estat complicacions pels blaugranes en els últims anys i és pot ser per això que el meu pare vist que el seu equip últimament feia carrera al Camp Nou va decidir tornar-hi a veure que passava.

Sense dubte va encertar. 0-1, encarrilant l’eliminatòria. La veritat no estic emprenyat, pot ser ja m’havia fet la idea que ens eliminava el Saragossa, ja que el sorteig es va fer quan pitjor jugava el Barça i els manyos tenen un bon equip. La veritat també sigui dita que la primera part prometia una altra cosa en el resultat final però el Saragosa va fer el seu partit, aguantar la primera part com fos, dient-li al Barça ‘estic aquí si t’oblides’ (pilota al pal de pelopinxo i ocasió de Òscar), i buscant la contra a la segona part. Tot i això el gol va arribar de córner (regalat per Màrquez per cert). El Barça li falta punch, hem aconseguit seguretat a darrera (estel·lar Oleguer), moure la pilota un pèl més ràpid, però a dalt no fem por, gens de por.

Foto: Diari Sport
Blogs: Corazón Zaragocista

Tancant temes

No va poder ser. Divendres em vaig plantar davant de la Tele per veure en Carles. Va jugar bé, 12 de valoració, un parell d’entrades després de robar la pilota al mig del camp (un clàssic), 5 assistències i bona direcció. Llàstima que els de la banqueta no van respondre com s’esperava (sempre des del meu parer), excepte Winchester, el Rifle, amb 26 puntets.

En fi, no va haver-hi sort, a més a més el rival era el Cantabria, un molt bon equip, tot i que va perdre la final contra el Lleó. En les seves files trobem gent com Galilea, el mític Galis amb el cabell blanc, un parell de veteranots i el germà de Grimau que no ho fa malament.

Ara queda la lliga, a seguir amb la ratxa i a conservar aquest 4t lloc com a mínim de cara als play-off i qui sap pot ser sona la flauta i hi ha opcions a pujar a ACB. Seria espectacular.

Una cosa segura d'es d'aquest blog rebrà tot el suport del món.

Jo he jugat amb ell

Avui dia 26 de gener es juguen les semifinals de la Copa Príncep de bàsquet i jo estaré a les 21:00 davant de la tele per veure un amic. En Carles Canals juga al Melilla, sincerament després de jugar a Plasencia i Algeciras pensava que no podia jugar més lluny, m’equivocava.

El destí el va portar allà després duna sèrie de circumstàncies que ara no vénen al cas. Com sempre li ha tocat ser l’ombra d’un base de nivell i de passat més o menys gloriós ACB, però ell a força de treball i bon joc s’ha aconseguit fer un lloc en l’equip, com sempre. Un tio tossut i tenaç aquest en Carles.

No sóc objectiu per l’amistat que ens uneix si dic que és el millor base del món je je si més no amb el que jo he jugat. Però una cosa està clara els números estan allà i les seves últimes tres jornades de la LEB han estat molt bones. Fa dos setmanes a Manresa , en el mític Nou Congost, el pavelló del gran Creus, on el públic apreta de debó, va estar immens. Qui ho hagués dit aquell dia que vam anar a veure un CAI-Penya al Príncipe de Astúrias davant de 15.000 persones que uns anys més tard jo seguiria a la grada i ell estaria a la pista davant de 12.000 persones.

En fi, després de veure’l jugar l’altre dia no podia deixar passar l’oportunitat de dedicar-li un post d’aquests esportius. Com amic i jugador s’ho mereix. Com va dir un entrenador de Valldemia ja fa molt de temps “si no ets capaç de fer 4 abdominals a les espatlleres mai podràs arribar al sénior”, es va quedar curt je je je.

Així ens veiem davant de la tele a les 21:00 a Teledeporte, en això que es diu TDT, animant un amic bon jugador i millor persona.