Fachampions League

He llegit una notícia avui a la Vanguardia que m’ha deixat perplex, ‘consells’ de com retransmetre un partit de Champions. Aquest document d’unes 150 pàgines no només aconsella com ha de ser la realització de tal esdeveniment esportiu sinó que posa normes bastant estrictes per fer-ho, la finalitat emetre per la televisió simplement les coses ‘bones’ d’un partit de futbol, i ‘treure/censurar’ les imatges no interessants, com ara no poder repetir més d’una vegada una entrada dura, no seguir un jugador expulsat més enllà del terreny de joc, no enfocar en cas d’incidents a la grada, prohibit tallar la retransmissió o informar a l’espectador en cas d’un fet urgent en el món o el país, etc. però això no és tot, pels comentaristes també hi ha la seva ració de ‘censura’ ja que no poden criticar l’arbitratge, han d’enaltir les qualitats d’aquest esport tan ‘noble’ que és el futbol i un sense fi de coses que ja no recordo, això si per a què no se n’oblidin és possible que tinguin algun treballador de la gestora dels drets, l’empresa suïssa Team, que els recordarà que el què han de fer.Al final els demanaran que siguin imparcials al retransmetre un partit. Per cert que en cas de no complir aquesta normativa és possible que el contracte firmat per la cadena en qüestió es vegi afectat!!

En definitiva estic flipant bastant amb aquest ‘codi ètic’ marcat ja que com tots sabem que el futbol és el què és per tot el què l’envolta, les coses bones però també les dolentes, i que discutir de l’àrbitre o de si el rival això o lo altre forma part del joc, aquestes tonteries l’únic que fan es amagar una realitat. Sóc partidari del fair-play i de totes aquestes mandangues però no ens passem, ja no m’agrada el fet que els dos equips en un partit sortint a la vegada…on està la rivalitat? Recordem que això és una competició, uns guanyen i uns perden, uns estaran contents i els altres emprenyats. Així és l’esport de competició.

PD: Al final farem com els nord-americans i donarem les coses amb un delay d'un minutet per si de cas.

Article

Fins aquí.

No ha pogut ser. El Madrid va fer un partit esplèndid, per fi va demostrar ser superior el Barça, amb un gran joc d’equip i un pilar que està en una etapa molt però que molt bona de la seva carrera com és Felipe Reyes, un jugador que segurament és odiat per gran part de les aficions rivals, però segurament totes posarien diners sobre la taula per portar-lo al seu equip.

El Barça entra doncs en un moment de reflexió, mirar enrere i veure què és el què a fallat, no és que sigui una temporada desastrosa tot i que perdre la Lliga a casa contra el Madrid així ho sembli. Segurament té molt de pes no haver estat present a la Final Four, però s’ha quedat campió de copa i arribat a la final de l’Acb. El problema del Barça ha estat la irregularitat palpable setmana rere setmana, els aficionats no han sabut mai quin Barça es trobarien, el Barça seriós, concentrat i de defensa dura o el Barça del desconcert, males decisions i errades de minis. A part l’inici de temporada va fer molt de desgast anímic a l’equip i això s’ha notat.

Per endavant queda la reconstrucció de l’equip amb el més que possible adéu de Rodrigo (esperem que no sigui per la porta del darrera com passa masses vegades pel meu gust al Palau), les renovacions de Trias i Roger, etc. Pel que fa als discutits de l’any com Lackovic i Kasun, jo me’ls quedaria, ha passat només un any i l’adaptació a l’equip ha estat dura pel joc i el cost del seus fitxatges, però crec en una segona oportunitat. Un altre jugador al qual em quedava és Kakiouzis, el grec tot i la seva irregularitat ha tingut un rendiment bastant bo, a part de ser un jugador polivalent, i perquè no, amb la marxa de Rodrigo podria jugar de tres. I per últim recomanar el fitxatge de Pepe Sánchez, gran base que queda lliure, suposo que els seus moviments dependran de qui ocupi la banqueta del Carpena.

PD: Recomano fer una ullada al palmarès durant 10 anys de Rodrigo al Barça.
PD2: Sorprenents declaracions del president del Manresa 'exigint' ajuda econòmica.

Match ball

El Barça avui per guanyar ha de ser rigorós, ha d’estar concentrat tot el partit i fer les coses tal com diu Ivanovic. Sacrifici en defensa i en atac, joc d’equip i no guerres particulars. Que Marconato no es carregui de faltes i que algú acompanyi a Navarro en l’anotació i per suposat no perdre 16 pilotes.

És igual que Reyes faci 20, 25 o 30 punts la qüestió és que la resta de l’equip no faci la feina restant. Aconseguir que Raúl no pugui dirigir, que Hervelle ni Moison agafin rebots ofensius, que Bullock es posi nerviós , etc.

Només que es llimin una mica, una porció de cada un d’aquests detalls el Barça guanyarà el partit. Perquè el Barça només pot anar a molt més, la meva opinió és que el Madrid ja ha anat bastant al límit. Esperem que no sigui massa tard.

PD: Desitjo un arbitratge com el de Madrid, però sabent que avui el Barça és el local.

Oportunitats perdudes.

El Madrid es posa amb un 2-0 a favor en l’eliminatòria de la sèrie final dels Play-off pel títol de l’Acb. Si Dusko abans d’ahir apel•lava a la fe, avui només amb la fe no fem.

El play-off es trasllada al Palau amb la sensació d’haver perdut un parell d’oportunitats per emportar-se si més no un dels partits de Vistalegre (amb un ambient espectacular). Però és clar un equip no pot guanyar un partit amb més de 16 pilotes perdudes (una trentena entre els dos partits) i una quantitat molt semblant de rebots ofensius capturats pel rival. El Barça ha fet les coses bé a Sitges i per això ha perdut els partits perquè duren 40 minuts.

La sensació d’oportunitat perduda ve precisament donada per aquestes dades negatives, ja que tot i així el Barça ha tingut opció a guanyar els dos partits. Però el Barça no es pot permetre dos jugades com les protagonitzades en l’últim minut de partit. Una per posar-se al capdavant en el marcador que acaba amb un tir de Navarro de 5 metres i l’altre defensiva, permetent al ‘comediant i manipulador’ i a la vegada fantàstic Reyes anotar amb tanta facilitat.

El Barça és massa irregular i només amb la concentració (que sembla ser que només li demanava la sèrie contra el Tau) i la ‘practicitat’ en el seu bàsquet el poden tornar a convertir en aspirant al títol.

No pateixo pel Palau, perquè tot i que no hi caben 14.000 persones, ser que estarà present com sempre en les grans ocasions. Però si em preocupa el cop moral que pot suposar tornar de Madrid amb un 2-0 en contra.

Dusko té fe, els jugadors tenen fe, jo tinc fe, tu tens fe?

PD: Si fos Pepu Hernandez,seleccionador nacional, comencaria a pensar que faig amb Raúl López.

70 minuts

Durant 70 minuts el Barça era va ser campió de la Lliga 06/07, 70 minuts per salvar una temporada de galactitzacions, poc comprimís i poca professionalitat, des del president fins a l’últim estament del club.

Una Lliga on el campió ha patit una de les crisis més escandaloses de la seva història, unes eleccions pitjors que el famós recompte de Califòrnia, un president bocamoll, un vestuari amb pudor alcohol, un ‘guapo’ a la grada que ha resultat ser peça clan i un heroi repudiat ahir fins el minut 35 de la segona part, un equip que fins ahir va ser xiulat per la seva afició. Aquest és el campió d’aquesta Lliga, però segurament ha estat l’únic que ha demostrat que tenia ganes de guanyar-la.

En paper mullat queda el 1 a 5 del Barça, massa tard, inútils les lamentacions del partit contra l’Espanyol i del Betis, la Lliga no es va perdre ahir, com va dir el president el Barça no ha perdut la Lliga, no ha aprofitat les 1001 oportunitats que ha tingut.

Pel què fa al partit en concret, la jornada de transistors a Tarragona va ser complerta, per part meva els fronts oberts eren molts. El Barça en directe per un costat, el Madrid a la orella i al cor (les taquicàrdies produïdes per Manolo Lama van ser constants), i perquè no desitjós que el Zaragoza jugués la UEFA (aspiro un dia anar amb el meu pare a una final manya). Entre l’afició tarragonesa et podies trobar de tot, els que són només del Nàstic, els que són del Nàstic però també del Barça i els que més tard sortirien els del Nàstic i merengues que també n’hi havia (poquets però hi eren).


El partit va anar molt bé fins que els imbècils van voler, i quan parlo d’imbècils parlo dels Boixos Nois, “tranquils” quan el Barça era campió, degenerats quan el Madrid va marcar. Realment et preguntes com és que aquesta gent entra als camps i és més com collons aconsegueixen les entrades, ahir la resposta era que els havien deixat accedir sense entrada, segons la seguretat del Nàstic “per evitar problemes”, doncs mira més aviat els van crear. Trista la imatge, de la nacional repartint a qui més capullo i després fent un passadís de seguretat per deixar sortit del meollo afeccionats dels Barça amb nens petits. Molt trist la veritat.


Tot va venir perquè els tarragonins farts dels Boixos van celebrar el gol del Madrid, en part entenc l’actitud de la gent del Nàstic, vas perdent 1 a 5 estàs a segona i a sobre et venen a vacil•lar a casa teva. En fi que la Lliga va dir adéu amb un ambient caldejat (pels de sempre) a Tarragona, inclús els dos últims gols van passar desapercebuts.

Molta feina hauran de fer aquest estiu al Barça per tornar l’equip a la primera línea mundial i seguir amb el cercle virtuós.

PD: Demà ja parlarem del bàsquet i com el Barça va regalar la victòria al Madrid.

Fotos: Meves.

The final countdown

Diumenge estaré allà, a les 21:00 de la nit, el lloc la grada del Nou Estadi de Tarragona, amb l’optimisme que sempre em caracteritza i fins que l’àrbitre no marqui el final del partit creuré que podem guanyar una lliga, una lliga que per cert el Barça es mereix tant o més que els altres. Aquesta idea la vaig reforçar l’altre dia llegint la contra del Mundo Deportivo d’en Xavier Bosch on preguntava això, perquè el Barça no es mereix aquesta lliga? Oi tant que si.

En fi, espero tornar a casa escoltant per la ràdio la celebració d’una altra lliga blaugrana encara que sigui només per a què en Calderón i tots els fanàtics madridistes que porten celebrant la lliga fa 15 dies es mengin les seves paraules i actes.

Diumenge a les 23:00 la resposta.

'Vitorazo'

Tot o res així és com va plantejar el partit ahir el Barça. Sabía que l’eliminació suposava alguna cosa més, suposava anar a la Uleb, un fracàs. Els de Dusko van tornar ser l’equip del tercer partit, seriosos en defensa i inspirats en atac amb molta més coherència que l’últim partit al palau.

Un Navarro estel•lar va aguantar l’equip els 23 minuts que va estar en pista, fins la seva el•liminació, va ser aleshores quan el Barça gaudia de la seva màxima diferència que lluny d’enfonsar-se, l’eli•liminació de Navarro va servir per posar més en tensió els seus companys. El mateix cas que l’el•liminació de Scola al Palau en el quart partit. Dos triples seguits de Roger i Jaka van portar al Barça a un peu i mig de la final.

Aleshores Basile, impressionant tot el partit, va acabar la feina que havia començat Navarro. Inclús Kasun va tenir el seu paper després que Fran només sortis a la pista a fer faltes, va fer les faltes per Marconato, i que bé que va anar, perquè aquest italià tant ‘tosco’ s’està convertint en una peça clau dels de Dusko aquest Play-off. El Tau no va saber reaccionar tot i un parcial de 0-7 l’equip va tirar la tovallola i el públic va acabar cantant : “Boza vete ya”.

De l’altre semifinal només vaig veure 3 minuts, suficients per veure com els àrbitres evitaven que la Penya pogués guanyar el partit, no feia falta. Un tir lliure anul.lat per no sé què i una falta antiesportiva més que rigorosa. Llàstima de veritat la Penya ha donat un plus a la Lliga aquesta temporada i es mereixia la final.

Per acabar pronostico un 3 a 1 favorable al Barça en la final. Aquí queda dit.

PD: He posat una foto antiga de Basile perquè ahir va ser el que havia estat.

Aplaudiments per un gran.

No ho ha enunciat de manera oficial però segurament l’altre dia va ser l’últim partit del gran Dejan Bodiroga. Jugador de dos metres d’alçada amb una tècnica espectacular i mentalitat guanyadora, tot el què es pot esperar d’un basquetbolista jugoslau. Allà on anava donava aquell plus de qualitat que necessita un equip per fer un pas endavant. Amb una manera de jugar bastant peculiar, una mecànica de tir poc estètica, un ritme de diesel, etc. Dejan aconseguia dins la pista fer el què volia, marcar el ritme de partit, anotar, assistir, fer més bons els seus companys d’equip.

No fa falta parlar del seu palmarès tant a nivell de club com a nivell individual, és espectacular. Jugadors com ell és igual on estiguin Barça, Madrid, Phanatinaikos, tots els aficionats el volen al seu equip.

El bàsquet li deu molt a Dejan.

PD1: Aquesta informació molt més ben explicada a El Capità Enciam

PD2: Perquè haig d’escollir entre veure l’eliminatòria del Barça o la de la Penya? Jo sóc del Barça però a mi m’agrada el bàsquet i no entenc perquè fan els dos partits a la mateixa hora. Estic indignat.

Si hi ha vida hi ha esperança

Cap de setmana esportiu d’allò més intens. Tot i els meus compromisos socials que van fer que el dissabte no pogués veure ni el futbol ni el bàsquet tenia informadors de primera mà que això…m’informaven.

Pel que fa al futbol només puc dir que el Barça si perd la Lliga ho farà a consciència i sabent que no són aquests últims partits el que ho ha provocat. Els últims partits només és un reflexa de les ‘dinàmiques’ adquirides pels tres equips en el la segona volta de la Lliga. El Sevilla sembla que li té por a la consecució d’un títol que sembla ser que se li resisteix, això si amb dos penals no xiulats a favor claríssims. El Madrid treu punts de sota les pedres i aixeca partits impossibles perquè s’ho creu i va cap amunt, en canvi el Barça va cap a baix, incapaç de mantenir un marcador a favor. La lliga es decideix diumenge i sincerament fins que l’àrbitre no piti no es podrà dir res, perquè coses més rares s’han vist en el futbol.

En el tema bàsquet ‘una de cal y una de arena’ que diria aquell, Barça i Penya van guanyar els seus primers partits a casa col•locant-se a una victòria de la gran final. Però finalment van perdre la seva avantatge el dissabte i diumenge respectivament. La Penya per dos punts, no puc dir res més, no vaig veure el partit. El Barça per la seva part va viure a estonetes quan els triples ho van permetre i quan van fer el més difícil,posar-se davant després que Dusko busqués la pressió del Palau amb la tècnica, l’equip es va quedar en blanc i l’equip vitorià no ho va desaprofitar. Ens espera uns últims partits a mort. Sincerament aquestes series m’estan enganxant com anys enrera, bàsquet del bo, passions, disgustos i alegries. Què més és pot demanar?

I en temes poliesportius?, només dir que el meu ‘poc amor’ cap a Jorge Lorenzo cada vegada és més gran, no l’aguanto, inclús l’Alonsito és una sant al seu costat. Per cert que Dani Pedrosa comença a ser un quiero i no puedo darrera de Rossi i Stoner aquesta vegada. L’únic estel•lar de veritat, Rafa Nadal, tot i que ser del Madrid un bon tio, capaç de renunciar la seva presència a la caravana per celebrar el títol que li va oferir Calderón.

PD: El Barça ha fet el tonto a la Lliga, però segueixo pensant que a Madrid la seva desmesura mediàtica el portarà a no celebrar el títol.

Tonteries

Discutir a un jugador català de la selecció (segur que si no fos català o basc això no es discutiria) perquè porta les mitgetes doblades d’una manera o una altra em sembla ridícul i d’una tocada de pilotes impressionant. Però si a sobre afegim que des de Madrid estan més pendents que si Xavi ha forçat la targeta per no jugar el següent partit de selecció (pel bé de la pròpia selecció) o si Luis Aragonés donarà descans a Iniesta y Puyol em sembla ja no ridícul sinó lamentable. No sé si el què volen es desviar l’atenció pel mal joc ofert per l’equip o desestabilitzar als jugadors del Barça de qualsevol manera, sense importar com, el perquè, ni quan, ja que això des de Madrid es porta molt últimament.

Això només fa que reforçar la meva cada vegada més augmentada indiferència vers la selecció estatal de futbol. Ja sabeu, perquè ho he explicat en altres ocasions que en temes esportius no tinc res en contra de la selecció estatal tot i que sóc pro-seleccions catalanes, i que tinc gran afinitat amb la selecció estatal d’un esport que ha envoltat la meva vida durant 20 anys com és el bàsquet, però amb el futbol no puc. Aquest centralisme, patriotisme barat i valors garrulencs de la fúria, etc. que envolta la selecció espanyola de futbol em fa marcar una distància vers ella cada vegada més gran fins arribar a no sé on.

Ja vaig buscar una vegada les diferencies entre els dos esports grans d’aquest país, i els fets només fan que reafirmar-ho. El futbol nacional d’Espanya ens el venen des d’uns principis rancis, antiquats i lluny de la realitat, per contra els altres esports ens el venen com realment són esports, des de la modernitat i la realitat, tot i que és cert que no podem baixar la guàrdia ja que la mascota per l’Europeu de Bàsquet és un Toro. És que mai aprendrem!?

Per cert si no en teníem proa amb les discussions de les mitgetes, compte que ara al il.lumintat del COE se li acut fer una lletra per l’himne, argumentant que els altres països els esportistes canten amb orgull i que els postres no poden. No serà que els altres països tenen alguna cosa explicar amb el himne, alguna causa més o menys justa per la qual han lluitat, o per la llibertat (com és el cas de l’himne escocès o gal.lès). En fi una temeritat.

PD: La polèmica serà després veure qui no canta l’himne qui ni es posa la mà el pit, que per cert d’aquestes coses en sabia molt en Raúl, quan sonava l’himne mirava al cel emocionat.