Praga, entre la il•lusió i la realitat

Després que l’equip de futbol assolís la tant desitjada final europea després de 12 anys de travessia pel desert europeu, si exceptuem la Recopa de Ronaldo, avui toca el torn a l’equip de bàsquet.

Els del Palau es presenten a Praga amb menys urgències que fa uns anys quan encara no s’havia guanyat mai el títol de campió d’Europa, amb això vull dir que ens hem d’oblidar de la paraula fracàs si es perd. Recordem que aquest Barça, és un equip pràcticament nou, amb grans carències (un pivot gran i algun altre jugador de complement) i uns aires de irregularitat en el joc que fan molta por. Tot i això estem parlant d’un Barça que s’ha plantat a la Final Four i va co-líder a la lliga ACB i de moment crec que això ja és un èxit.

Crec que el Barça s’ha de plantejar un partit sense pressió (el CSKA té moltes més urgències que el Barça), sense nervis, treballant en defensa com l’hi hem vist fer en alguns partits (Barça-Madrid primer partit del play-off europeu) i en atac que soni la flauta, aleshores el Barça tindrà opcions.

M’agradaria un Navarro anotador, explosiu i sorprenent, complementat per el millor Basile de la selecció italiana. M’agradaria un Kakiouzis, el millor fitxatxe blaugrana aquesta temporada, treballador, intens i rebotejador, complementat pel millor Fucka dels dos últims anys, quan tothom ja el donava per mort. I sobre tot m’agradaria veure un Williams centrat aprofitant les bones ratxes i controlant el partit sense precipitar-se. Tot això complementat per una banqueta que ja ha demostrat aquesta temporada en partits com el de l’Olimpyacos o l’últim de la sèrie contra el Madrid que estan capacitats per rendir al màxim nivell, Trias, De la Fuente, Marconato, Thorton, Grimau, etc. Aquesta és la meva il•lusió.

Però la realitat diu que guanyar una Final Four i més contra rivals com Tau, CSKA I Maccabi s’ha d’estar els 40 minuts concentrats al màxim, cosa que el Barça aquest any poques vegades ha estat capaç de fer. Aquest Barça és capaç del millor i del pitjor, un dia et surt cara i l’altre creu. Personalment espero il•lusionat el començament del partit a veure que passarà perquè crec que sortirà cara.



Fotos:Copa de la Euroleague, Navarro llençant a canasta i l'estadi Sazca Arena, espectacular per fora i per dins.

PD: Aquestes hores el tau ja pert de 21 contra el Maccabi, quina por.

Saragossa ja té el seu Atenes particular

Per la part que em toca sincerament ahir a la nit preferia una victòria manya que no pas una victòria perica. Crec que no vaig molt desencaminat si dic que la sensació que jo tenia en que el Saragossa guanyaria la Copa era bastant compartida per la majoria dels seus socis i seguidors, per això pot ser aquestes llàgrimes d’alguns jugadors o les cares dels milers de persones desplaçades a Madrid. Podem dir que com el Barça el Saragossa ja té el seu Atenes particular (salvant les distàncies).

El Saragossa arribava a Madrid amb el cartell de favorit i no només perquè l’equip aragonès venia d’el.liminar equips com Barça, Madrid i At.Madrid sinó per la seva situació a la lliga. Per un costat un Espanyol més proper que mai del descens i jugant-se la vida a cada jornada i per l’altre un Saragossa que es troba en zona de ningú a la lliga i que amb parell de partits puntuant estarà salvat matemàticament.

Pot ser només és la meva sensació però l’entorn d’eufòria al voltant de l’equip aragonès per part dels seus afeccionats ja es donava per feta la victòria (jo el primer), això si en cap cas els seus jugadors. Per contra l’afeccionat espanyolista venia a la final com sempre a gaudir perquè mai saben quan en tindran un altre, i amb això no vull dir que altres equips arribin més fàcilment o que l’Espanyol no pugui arribar més vegades (en cas el Barça cinc anys de sequera o el Madrid que ja porta tres anys) però hi ha equips amb més historial que altres. En aquests casos la decepció si perds hi és però no es tant forta, en canvi si guanyes és la hòstia i us ho dic amb experiència després de viatjar a dos finals amb diferent resultat. Només cal veure com va ser l’arribada a l’estadi dels jugadors d’un equip i l’altre, un Saragossa seriós amb cara de concentració, tot al contrari d’un Espanyol que venia cridant campions, campions ! dins de l’autocar amb tots els components de l’equip picant de mans. Un altre estil de motivació-concentració i sembla que eficient.

L’Espanyol va fer un partit tàcticament perfecte, com molt bé explica Martí Perarnau al seu blog, esperant a darrera i buscant la contra per velocitat de Luis García i Tamudo amb passades de De la Peña. En definitiva el sistema que havia utilitzat el Saagossa per arribar a la final, amb Ewerthon, Oscar i Milito a la contra. Però aquest Saragossa pateix massa si ha de jugar estàtic i portar el pes del partit , a més a més si el teu rival de cinc xuts a porta en marca quatre i un al minut dos de partit ja pots plegar. En definitiva només em queda felicitar l’Espanyol per la victòria.

Finalment m’agradaria comentar un parell de coses sobre la retransmissió. Jose Àngel de la casa no m’agrada com a comentarista però te un cert rodatge en partits de futbol, cosa que crec que els comentaristes de telecinco no tenen i es va notar molt. Entre varies joies durant la transmissió van deixar anar en plena celebració perica al Santiago Bernabeu ‘recordemos que el espanyol es el segundo equipo del Madrid’. Aquí queda això.

Avui toca Champions i Jogo Bonito

Tot i els últims partits, la falta d’encert cara porteria o l’aparença de relaxació de l’equip blaugrana avui toca Champions.

Alguns com el meu amic Albert des del dia del Benfica s’ha deixat posseir per l’esperit de soci culé, aquell esperit que un dia permet creure que es guanyarà tot i al dia següent degut a un empat o un mal partit els enviaria tots cap a casa. Realment entre tots ens estem muntant una història que va començar glorificant els jugadors al màxim nivell per baixar-los de cop després de tres empats. Un contra el cuer sense els puntals de l’equip i jugant Gabri, un altre fora de casa a quarts de final de la Champions i després de disposar d’infinites ocasions i el tercer contra el Madrid a casa i que ens permet assegurar la lliga definitivament. Si que es cert que al Madrid i al Benfica se’ls va deixar marxar vius, però un està fora de la Lliga i l’altre avui ve al Camp Nou a defensar-se i a patir, però segons el culés avui ay ay ay si marca un gol el Benfica… Personalment crec que avui caurà una bona tempesta sobre ells.

Per altra banda s’està parlant de causa primordial del relaxament blaugrana la seva superioritat sabuda en front del rival, el seu toque-toque, barrets, sotanes, etc. Però sincerament el Barça no juga així des de fa dos dies, o si no, des de quan Ronaldinho fa aquestes coses o Deco s’agrada trepitjant la pilota, no és nou, però ara portem tres empats consecutius i un gol de penal i al culé això l’emprenya i ho entenc, perquè sóc el primer que volia destrossar el Madrid però a la vegada sóc realista i també ho entenc.

Sé que hi ha més factors influents (lesions, mala sort, tàctica,etc) i si que és cert que el Barça ha donat la sensació de jugar a mig gas i accelerar quan ha volgut i guanyar el partit (el partit contra la Real sense anar més lluny) però intentar buscar les floritures i la sobèrvia com a única causa dels últims resultats crec que és un error.

Senyors avui toca Champions i els jugadors ho saben, avui espectacle al Camp Nou.

Perquè el Barça ha fitxat Ed Cota ?

Primer de tot disculpar-me per la falta d’actualització últimament. És cert que tinc un post pendent que suposo que el cap de setmana ja penjaré.

Avui us volia parlar del partit ahir de l’Eurolliga entre Olympiacos – Barça, bé el tema no es concretament el transcurs del partit que ja sigui dit em va semblar surrealista tot plegat, però millor pel Barça i gran victòria, sinó perquè el Barça ha fitxat a Ed Cota?

Sincerament sóc dels que pensa que per fitxar gent de fora has d’assegurar-te molt bé que sigui molt millor que no pas el què tens a casa, vaja la cantera o la joventut que sol haver-hi de manera escassa en totes les banquetes del bàsquet ACB. El que ve de fora ha de ser algú que marqui realment diferències i que aporti alguna cosa que no es pot trobar mirant cap avall en un club amb categories inferiors o filials.



Partint d’aquest raonament és quan em faig la pregunta mencionada, perquè el Barça a fitxat a Ed Cota? Què aporta actualment a l’equip que actualment no pogui aportar Víctor Sada? Sincerament crec que el minuts dels quals va gaudir Víctor Sada a principis de temporada van ser ben aprofitats pel ‘canterà’, aportava defensa i un bon control del partit (sempre sota la meva opinió), segur que te errades i mals dies però qui no els té, o pot ser és que has de dir-te Williams, Scott o algun nom acabat amb ivicj perquè et perdonin els errors i tinguis més oportunitats ¿.

No em faria aquesta pregunta si ahir concretament Ed Cota no m’hagués donat motius. Va haver-hi uns minuts del tercer quart que va estar bastant nefast, tot i que després és cert que va defensar bé, però sincerament creieu que aquesta aportació no la podria haver fet Víctor Sada.

Malauradament en alguns aspectes em de donar la raó a la ABP i comentar que són molts pocs els entrenadors que confien en la gent que puja de la cantera, els casos com per exemple Sergio Rodríguez del Estudiantes són contats i moltes vegades és més per necessitat que no pas per apostar per un jugador.

Si us plau donem corda als nostres jugadors més joves que empenyen bastant fort quan són juniors però no poden seguir la seva sense progressió sinó tenen minuts per jugar, que els hi falta experiència, per aconseguir-la és necessari jugar.

Foto: Ed Cota, diari Sport.

Els valors perduts del bàsquet NBA

En una entrevista realitzada pel Diario As a Phil Jackson, actual entrenador dels Lakers de Kobe-81 i ex-entrenador del Bulls mítics de Jordan, comenta sense voler un tema que es va tractar en últim post sobre els valors del bàsquet.

El periodista li pregunta sobre el fenomen Gasol i la competència internacional que actualment té la NBA, part de la resposta és aquesta:

“...La NHL, la liga profesional de hockey, y la NBA van siguiendo caminos idénticos. Me refiero a la pérdida de los valores ganadores colectivos que animan los verdaderos espíritus de los equipos, y su reemplazo por otros puntos como el marketing o la globalización. No hay espíritu de equipo en la NHL, como tampoco lo hay en la NBA. De ahí que jugadores con la actitud de Gasol obtengan el éxito que está teniendo Pau.

Gasol surge de una escuela, la europea, en la que aún prima la enseñanza de los fundamentos colectivos, y dentro de esos fundamentos, la idea de trabajar con espíritu ganador, pero dentro del equipo: para que el equipo gane. Claramente, en la NBA no salen más jugadores como Gasol por culpa de esa consagración del marketing y la globalización como espíritu vendedor, en perjuicio de los valores ganadores. Los europeos vienen aquí atraídos por los altos contratos, pero aún traen esos valores...”

Queda clar doncs que és una preocupació latent en el món de l’esport, no només en el bàsquet, d’avui en dia la presència de figures mundials que careixen del coneixement de la paraula equip i s’excedeixen en la demostració d’individualitats engrandides per campanyes de màrqueting de grans cases comercials, com bé comenta Phil Jackson en l’entrevista.

Per aquest motiu em va semblar important destacar l’elecció de Prigioni amb 15 assistències com a millor jugador del MVP de la Copa del Rey, perquè les assitències també poden ser espectaculars, perquè com sempre m’han dit de petit en una assitències disfruten 2 dos jugadors. I recordem que segurament el senyor Jackson sap del què parla perquè ell ha viscut les dos situacions, ha estat entrenador d’un gran equip com els Bulls de Jordan, però també de Rodman, Pippen, Grant, etc. i ara és l’entrenador de Kobe Bryant i ... ara no recordo més jugadors? Veieu per on vaig ?



- Entrevista a Phil Jackson

La Copa va ser de garrafa

Primer de tot disculpar-me pel retard d’aquest nou post. Tot i que sembli ja molt llunyà m’agradaria fer un parell de comentaris per acabar amb el tema de la Copa del Rey de bàsquet que va guanyar un fantàstic Tau.

Primer de tot comentar la decepció que em va suposar l’eliminació dels tres equips catalans, Barça, Penya i Girona, si més no els dos últims poden dir que van ser eliminats pels finalistes, però al Barça no hi ha excuses que valguin, el partit no va servir per una altra cosa que confirma la irregularitat d’aquest equip durant el transcurs dels partits. Només cal haver vist els dos últims enfrontaments després de la Copa, contra Olimpia a l’Eurolliga i Caja San Fernando a l’ACB, on el Barça dominava el partit amb claredat de 15 o 20 punts i acaba patint per guanyar en el millor dels casos o pot fins i tot perdre, com va passar el dia de la Copa.

El dissabte les semifinals van donar la sorpresa de l’eliminació del Unicaja, en mans d’un gran Pamesa, i l’eliminació d’un Madrid que ho havia gastat tot la jornada abans per guanyar al Barça.

Sincerament va ser una Copa rara, un pèl deslluïda, si em permeteu dir-ho, per la falta d’emoció, tots els partits es van resoldre per 10 o més punts excepte la final, però sense oblidar que el Tau va resoldre la final de Copa al primer quart amb un parcial de 8 a 29. Un TAU immens, comandats per un Scola insaciable i dirigits per un sensacional Prigioni, escollit en MVP de la final amb una quantitat d’assistències que hagués firmat el mateix John Stockton.

En definitiva el Tau perd jugadors com Macijauskas, però no el seu caràcter guanyador, canvia d’entrenador però no el seu bon joc, és pot ser per això que el Buesa Arena està ple cada setmana per veure el seu equip.

Per acabar m’agradaria fer un incís en el tema del MVP, més que res perquè em sembla una cosa extraordinària i bona pel bàsquet. Segur que la reacció de la gent al saber que Prigioni havia estat designat MVP va ser de sorpresa, com pot ser que un jugador que fes 3 punts fos escollit com el millor del partit? Prigioni es va dedicar a portar el tempo del partit, a ser la veu del entrenador a la pista, però sobre tot va repartir joc entre els seus companys (15 assistències).

Personalment crec que aquesta designació és un gran favor al bàsquet d’escola del nostre país, ja que són milers els nens i nenes que cada matí surten a jugar a una pista de bàsquet amb tota la il•lusió del món i al finalitzar el partit moltes vegades la seva actuació és valorada només per la resposta a la següent pregunta: quants punts has fet?. Al bàsquet guanya qui fa més cistelles, és cert, com els gols al futbol, però algú li ha de passar la pilota al que fa el bàsquet, algú ha de defensar, algú ha de rebotejar, etc. Per això juguen 5 persones tot i que alguns ho oblidin.

Donar el MVP a un jugador que només ha fet 3 punts però va aconseguir que els seus companys en fessin 30 és molt important per viure el bàsquet amb una filosofia,que jo crec que és la correcte, la filosofia d’equip on tothom té un rol, una tasca a realitzar necessària per a l’equip, més enllà de mirar com un company teu fa una cistella darrera l’altra. Sinó pregunteu a Pippen, un ex-Bulls, a veure què en pensa dels 81 punts de Kobe Bryant amb els Lakers.

La segona Copa pot provocar deliri

Primer de tot cal dir que no vaig veure cap dels dos partits de la Copa del Rey íntegrament, però amb les dos segones parts que vaig veure de les dues eliminatòries podem treure varies conclusions, sempre sota el meu punt de vista.

L’Akasvayu com va dir en Raúl López després del partit va ser un voler i no poder, però l’equip gironí va basar el seu joc en accions individuals dels seus jugadors i aquest estil de joc et pot funcionar en moments puntuals però no tot un partit i més si tens davant teu un equip com el Pamesa. A part el Pamesa va disposar de masses segones opcions de tir, ja que dominaven clarament el rebot tant ofensiu com defensiu.

Pel que fa a la segona eliminatòria va durar una part, a la segona només va haver-hi un equip, l’Unicaja, però si que és cert que el Gran Canària va aguantar allà fins que va poder, vaja fins que Garbajosa (31 de valoració ACB) va decidir portar el seu equip cap a la victòria.

Avui més, i no parlem d’un partit qualsevol, un derbi, Barça-Madrid. Un Barça que arriba la Copa com a líder de l’ACB però sense donar confiança de ser un equip regular en el joc, sinó només cal veure la seva actuació a l’Eurolliga. De totes maneres si Navarro i Williams estan bé el Barça estarà bé, sense oblidar aquest gran complement que per mi és Kakiouzis, tot i que en l’últim partit no va estar gaire bé. El Madrid per la seva part arriba immers en una crisis de la qual no acaba de sortir, novè a la lliga regular. Per ells la Copa pot servir de revulsiu, més que una possibilitat sembla més una necessitat.

El segon partit també promet, Tau-Penya. El Tau sembla que després d’un inci de temporada accidentat (degut al més que discutible canvi d’entrenador) ha recuperat la tranquil•litat amb un entrenador de la saga plavi com Perasovic. El seu lloc a la classificació de la lliga regular, segon juntament amb l’Unicaja, no és casualitat quan es té a Scola i un bon equip de complements de primera fila. De la Penya podem destacar la confirmació de la seva tornada al grup dels importants, fent una lliga prou bona i plantant cara a qualsevol equip. El seu pilar sense dubte és el jove Rudy però la direcció de Bennet és clau en aquest equip.

No us perdeu avui tampoc la jornada, promet més emocions que ahir.

Posa'm una Copa

Avui comença un dels millors esdeveniments esportius d’Europa, la Copa del Rey de bàsquet. A algú li pot semblar un comentari desmesurat però la veritat és que aquest format de competició pel què ha optat la Copa genera un gran interès i espectació entre el púbic i els mitjans de comunicació, que falta li fa al bàsquet per recuperar aquell lloc mediàtic que ocupava fa un temps.

Aquest format de competició permet a més a més evitar la saturació del calendari basquetbolístic evitant eliminatòries sense sentit entre equips faltes d’interès i classificant per la competició als 8 millors equips del moment. Sense dubte una gran idea.

I si això us sembla poc, podem parlar de la falta d’un favorit clar per guanyar, tot i que per molts l’Unicaja, l’actual campió, ho és. No és que es desconfiï dels Navarro, Myers, Rudys, etc. simplement l’Unicaja ha estat un dels equips més regulars de moment a l’ACB tot i que la classificació no ho reflecteixi. Per començar a les 18:30 tenim un Pamesa-Akasvayu un gran partit, la oportunitat dels gironins de començar a fer camí per ser un gran. Tot dependrà que el grup de solistes que dirigeix o intenta dirigir (a qui no li seria difícil coordinar tantes estrelles en un únic equip?) Edu Torres segueixin sonant com una orquestra com els últims 4 partits. I a les 21:00 Unicaja – Gran Canària, per rematar la primera jornada de la festa del bàsquet, impacients per veure si el millor quatre d’Europa com diuen en alguns llocs, Jorge Garbajosa, és capaç de repetir MVP. Tot a un únic partit, seguir endavant o anar cap a casa, a vida o mort, una situació que porta als jugadors anar al límit.

Esperem que no ens decebin i es compleixin les espectatives, espectacle, emoció i bon bàsquet.

El principi d'alguna cosa

Moltes vegades he pensat en explicar les coses que em passen, veig, sorprenen o simplement em generen interès o curiositat però la veritat sigui dita, no sóc un bon narrador, ni oral ni escrit.

De totes maneres fent cas omís a aquestes afirmacions em llenço a l’aventura d’aquest món dels blogs. Un món que creix de manera espectacular en quantitat i qualitat, i amb una repercussió i influència cada vegada més important en la nostra societat, tot depèn del teu rànquing de popularitat.

La culpa la tenen alguns dels fantàstics Blogs que existeixen a la xarxa que em fan creure que jo també seré capaç de tenir un blog interessant.