El globus ha petat

‘La Roja’ torna cap a casa, malauradament més aviat del què volien. Pel camí queden portades d’aquelles que després et poden tirar en cara com la del Marca “Vamos a jubilar a Zidane o Nos tienen pánico”, és clar no ha tardat Zidane a recordar-ho. Ni són tan dolents ni son tan bons. El dimarts Espanya va jugar en horitzontal, gens de verticalitat, pel meu gust Raúl molestava més que ajudava al mig del camp i Cesc va perdre aquella espontaneïtat i revolució que donava quan sortia des de la banqueta.

En defensa un suïcidi jugar al fora de joc, però és cert que dir-ho ara és molt fàcil. Dos errors dos gols, el tercer per mi no val, un equip a la desesperada és vulnerable per tots els costats. Falta gol, un rematador, no pas qualitat però si ofici. Realment és una llàstima però sembla que no s’aprèn mai dels errors que es cometen, al final si que creuré que la història d’una samarreta val més que la qualitat dels jugadors. Deuen ser les estrelles, aquelles que brillen i es mouen al ritme de pulsacions a la part esquerra de les samarretes de Brasil (5), Itàlia (3), etc. Espanya no en té cap i pot ser per això no guanya mai.



Per acabar comentar que començo està fart de les declaracions d’Henry al acabar els partits. Ja vaig veure que tenia mal perdre quan va tenir el valor de dir que el Barça va guanyar la Champions amb un gol en fora de joc (sembla ser que oblida una de les jugades claus) i ahir diu que està molest perquè la gent va xiular l’himne francès. Podeu pensar home té raó si xiulen l’himne del seu país, el problema és que fa les declaracions 24 hores després que Gullit (ni tan sols un espanyol) digués que va fer comèdia a la jugada amb Puyol. Visca el FairPlay que prediquen sempre des d’Anglaterra.

Maxi, targetes i injustícies.

Avui acaben els vuitens de final, els quals ens han deixat moltes cosetes. Primer de tot dir-vos que el gol de Maxi em va fer aixecar del sofà la qual cosa té gràcia perquè el partit en si em va deixar enganxat a ell i sense treure ull de la pantalla, vaig gaudir molt. Mèxic pot marxar tranquil•la cap a casa. Per la seva banda els Alemanys ja han presentat candidatura, acreditacions i un manual amb dvd incorporar de com guanyar un Mundial, més encara si la seva parella de davanters ‘polacs’ es compenetra a les mil meravelles i els migcampistes no paren de llençar míssils des de fora l’àrea. Llàstima que Larsson fallés el penal.

El diumenge ja va ser una altra cosa, el tema d’Anglaterra ja comença a ser preocupant, això no arriba al concepte d’equip sort del peu prodigiós del ros més desitjat de les illes britàniques. Per la seva part Equador em va decebre, va decidir deixar de jugar bé en el partit més important i això que van tenir un tir el pal que hagués canviat el signe del partit, no només pel resultat sinó per veure com s’espavila una selecció com l’anglesa quan ha d’anar a l’atac.

Menció especial mereix la batalla campal (16 targetes i 4 expulsats) que va tenir lloc al vespre entre Portugal i Holanda, això si engrescats per un àrbitre que en cap moment va poder controlar el partit amb un criteri desigual depenent del moment i un jugadors que a vegades dubto que siguin professionals (Costinha va fer un mà inútil amb una targeta). Portugal continua però a quin preu, Deco i Costinha sancionats i Ronaldo lesionat. La imatge del partit veure els dos jugadors del Barça, Gio i Deco, asseguts a les portes del vestuari mirant el partit. Sobre Holanda em quedo amb un frase que van dir a la ràdio, Van Basten ha demostrat ser més italià que holandès futbolísticament parlant.

Ahir vam tenir una Itàlia en essència, catenaccio i penal injust a l’últim minut. Pobrets els australians que de ben segur haguessin jugat a futbol Austràlia amb el senyor Cantalejo. Itàlia segueix amb el seu joc de mínims, si desapareix Pirlo, ningú es mou. Suïssa i Ucraïna van oferir un pèssim partit que es va decidir als penals perquè així ho van decidir els Ucraïnesos i ja es va veure perquè, els fabricants de rellotges van fallar els tres primers penals i Ucraïna (amb l’entrenador al vestuari perquè no va voler mirar) va ficar 3 de 4 perquè Sheva encara no s’ha recuperat de la Champions del 2005. És injust que qualsevol d'aquestes dues seleccions estigui a quarts i Mèxic estigui tornant cap a casa, però així és el Mundial, Itàlia va guanyar el d'Espanya al 82 amb tres empats a la primera fase.

Avui més i ja us ho dic desitjaria aixecar-me més vegades del sofà com ho vaig fer el dissabte.

Els Hobbits d'Espanya

Després de la segona victòria de La Roja enfront de Túnez es poden treure varies conclusions.

- Raúl: Jugui bé o malament Villa, Raúl sempre serà el primer canvi de la selecció. Aquesta fixació de la premsa no l’entenc, titulars de “Raúl suplente”, “No juega Raúl”, o les constants imatges de Raúl a la banqueta l’altre dia mentre Espanta perdia. Em sembla bé la presència de Raúl a la selecció per temes d’experiència i per moments puntals però no com a peça clan de partit. Cert que va marcar l’altre dia i estava allà, però va ser un gol d’home d’àrea, on ha de jugar Raúl per ser útil. Realment no sé qui va tenir la brillant idea de posar el 7 blanco fora del seu hàbitat natural però últimament corre molt però genera poc perill. Ni fa aquells ‘Agua anís’. Tot això en detriment del pobre Villa que paga la pressió mediàtica de Madrid.

- Hobbits: Realment el motor d’Espanya. Gent com Xavi, Cesc, Iniesta i Xabi Alonso han fet d’aquest equip un equip amb un estil propi, el de ‘peloteros’. El de tocar i tocar, per fer ballar el rival de costat a costat i en un desajustament la picada mortal. Primer va ser Xavi amb el seu gran partit contra Ucraïna, l’altre dia Xabi Alonso amb una fantàstica actuació complementada per un revolucionari Cesc ‘Bomb’ (com indicava el Mundo Deportivo) i demà qui diu que no serà Iniesta. Ells aporten la creació, el ritme, ho porten tot, incloent la destrucció del joc de l'equip rival.

- L’equip: Jo sincerament no crec cap dubte que l’altre dia sense fer cap canvi Espanya hagués aconseguit remuntar el partit amb dos gols de Villa. Per la senzilla raó del joc ofert a la primera part. Tothom fa el seu paper, la defensa li falta pot ser evitar els desajustaments entre els centrals i els laterals per l’empenta d’anar a l’atac, els mitjos està tot dit, i finalment la davantera, dos davanters en ratxa. Un d’ells ressuscitat del no res, ‘El Niño’ va millorant, ara de cada tres ocasions una va a dins (tot i que el penal el va xutar fatal), i Villa la meva opinió és que genera un malestar constant en la defensa rival i això m’encanta en un davanter, un perill constant. Iker de moment poca feina però no tinc duote que respondrà quan faci falta. Per cert crec que Joaquín va perdre la seva oportunitat l’altre dia.

- Mass Media: Sincerament el què em fa més ràbia d’aquesta selecció, et posen al pedestal o t’enfonsen en 90 minuts, glòria o fracàs. Sort que les declaracions dels jugadors i seleccionador són moderades com ha de ser. El Mundial de veritat comenta a vuitens, això si val més fer-ho amb un coixi de moral que enfonsat en la misèria del joc de França.

Itàlia i França a la corda fluixa.

Jornades de dissabte i diumenge.

Per fi les primeres sorpreses al Mundial, la dura Itàlia (si us plau sanció exemplar per Rossi) va empatar contra els amics del soccer, EEUU, els quals no van marcar ni el seu gol, tot ho va fer Itàlia. Aquest resultat, juntament amb la victòria de Ghana contra la desconeguda República Txeca de Rosicky, fa que el grup E mantingui l’emoció fins l’última jornada. Realment només li faltaria això a Itàlia, després dels escàndols del Calcio, que la selecció quedés eliminada a la fase prèvia (l’opció no és gens descabellada ja que es jugaran el pas a vuitens contra la República Txeca). Per acabar amb la jornada de dissabte comentar varies coses sobre el partit de Portugal. Primer de tot la perillosa entrada que li van fer a Figo a l’alçada de la cara, realment esgarrifosa per partir-li la cara. Segon el fantàstic gol de Deco tot i no fer res durant tot el partit. I si us plau que algú li digui a Cristiano Ronaldo que juga a futbol i no està a bojos del ball amb tants moviments de peus inútils per si sols que no el porten a res, ni dribla, ni centra, ni xuta.



Per altra banda la jornada d’ahir es podria definir com ‘Arde París’. L’equip francès va marcar después de 8 anys de no fer-ho en un Mundial però de poc li va servir. Una trista Corea els va empatar a 10 minuts del final, i es clar una selecció amb una edat mitjana de 30 anys sobre el camp ja no tenia capacitat de reacció al minut 80. Massa a prop del precipici està jugant la selecció de Doménech, on sembla que Zidane no va poder fer-se, pel què es va veure ahir, amb el poder del vestuari. I què dir de Brasil, la galàxia immòbil, massa màgia junta provoca l’anulació de tota la màgia, això i el sistema desastrós utilitzat per Parreira un 4-2-2-2 que no funcionarà mai, però ja se sap sempre queden les individualitats. Ja ho ha dit Hiddink i el meu pare que diu que Brasil és la projecció del Madrid d’aquest any al Mundial, tindrà raó l’home.



Del partit de Japó i Croàcia què dir, em vaig dormir, això ho diu tot.

Gran Argentina

Jornada de divendres.

Grata ‘sorpresa’ la d’Argentina (una de les meves preferides de sempre), després d’un primer partit una mica decepcionant i més després de veure que els primers reserves utilitzats no eren ni Tévez, ni Aimar, ni Messi, es preveia un altre tipus de joc per part de ‘l’albiceleste’.

Però res més lluny de la realitat, Argentina amb un Saviola en bon estat de forma, un Maxi golejador i un joc col•lectiu, vistós i alegre (escàs en aquest mundial) va aconseguir ferir de mort a un rival que va rematar un Messi explosiu amb ganes de jugar, en 16 minuts un gol, una assistència de gol i una revolució. Senzillament fantàstic. Era el complement necessari per aquella selecció sub-20 que Pekerman va fer campiona del món, és normal que ara confii en ells.



Pel que fa a Holanda podríem dir que és l’equip de les dos cares, normalment fa una primera part bastant bona, ofensiva amb joc per les bandes (encara no sé qui és més ‘xupón’ si Robben o Van Persie), però una segona part fràgil, amb dubtes i carència d’idees que el rival intenta aprofitar. Sort que davant tenien una voluntariosa i ambiciosa Costa de Marfil, però com ja es va comentar amb una falta d’experiència excessiva veient que la majoria dels seus jugadors juguen en equips punters europeus (Chelsea, Arsenal, etc.). I no ens hem d’oblidar de l’arbitratge, més que dubtós en alguna jugada, ja que si l’àrbitre no va veure el penal de Gio a Bakala és que té un problema.

Primeres eliminades

Comencen a caure les primeres seleccions eliminades. Polònia la primera, es clar que no és sorpresa si el cuiner de la selecció ha de fer rodes de premsa. Alemanya li va donar el passaport el passat dimecres, a l’últim minut és cert, però cal dir que Alemanya va buscar el gol i encara que els segueixi marcant a l’últim minut, al seu estil, valen igual sigui un Mundial, un Eurocopa o la Champions. Destacar el bon partit de Lham. Per altra banda la grata sorpresa d’Equador va enviar cap a casa a Costa Rica, el joc ràpid i dinàmic dels equatorians els ha portat a vuitens i a partir d’aquí a gaudir del Mundial, encara més si cap.

Per la seva banda Eriksson segueix amb la seva Anglaterra sosa i aburrida la veritat. Aquest dijous fins i tot va posar a Beckham de lateral ! en fi ell sabrà, això si al final l’aposta pel ‘gigante verde Crouch’ li va donar resultat. De totes maneres segueix desaprofitant el fantàstic potencial ofensiu d’homes com Gerrard (fantàstic gol) i de Lampard. L’altre part de grup també està decidida, Paraguay cap a casa, tot i perdre els dos partits per la mínima, però per marcar s’ha de xutar una mica més. El bitllet li va donar Suècia, una selecció que jo particularment em cau simpàtica des del Mundial de 1994 a EEUU pel seu joc, però sembla difícil ara per ara arribar aquells nivells de futbol.

Pel que fa al grup d’Espanya una decepcionant Túnez va empatar contra una sorprenent Aràbia Saudí.

Primeres sensacions

Ha començat el mundial, només que puc dir que l’amic Puji pot estar tranquil, amb un esdeveniment així a mi també em passa, ho reconec, vibro amb un gol de Tunísia o una jugada de Togo més indiferent m’agrada les sensacions que transmet un Mundial. És cert que després a part podem parlar de si el partit ha estat bo, dolent o horrible, però aquest punt que li dóna un mundial fa que un partit infumable estigui bé.

Ahir per fi va debutar ‘La Roja’ i després de veure els partits de la resta de seleccions importants, Argentina, França, Anglaterra, etc. Podem treure varies conclusions: els entrenadors tenen por a perdre i a arriscar-se, les seleccions africanes tenen qualitat però els falta experiència (com a referent Argentina-Costa de Marfil) i Espanya va sorpendre a tothom.

El què més m’emprenya pot ser de tot això és la por a perdre i el conservadurisme dels equips. On estava Messi o Aimar, perquè juga Crouch d’inici amb Anglaterra o perquè es queda el pichichi holandès (33 gols) a casa seva sense poder jugar un Mundial? . La veritat que totes les favorites han realitzat un futbol justet, justet. Anglaterra sort va tenir de Joe Cole, per despertar a més d’un davant del televisor (entre els quals m’incloc). Argentina va ser eficaç però amb molta falta de ‘chispa’ tot i que la banqueta cremava. Italia va sorpendre perquè va jugar menys malament del què s’esperava. Alemanya com portava fent fins ara, coses bones 4 gols i coses dolentes. Brasil massa talent provoca el col•lapse, sembla mentida. I França reserveta i amb data de caducitat. Portugal i Suècia,. pot ser van ser decebedors perquè s’espera una altra cosa d’elles i Holanda va deixar bones sensacions amb un Robben hipermotivat.

Ens queda poc per escollir però la veritat s’ha vist alguna cosa diferent amb Costa de Marfil (juga sense porter), la República Txeca amb un gran Rosicky, Ecuador i ‘La Roja’ amb un joc alegre, la qual sincerament em va sorpendre, no els jugadors, sinó el seleccionador. Perquè siguem sincers Espanya té bons jugadors però ningú encerta o vol ordenar-los o combinar-los com l’afeccionat creu amb més o menys gràcia (serà per les pressions que fan des de Madrid). El què ha canviat d’aquesta selecció respecte altres anys són els jugadors per suposat i la seva mentalitat i actitud. Gent jove, motivada, preparada amb talent, com els JASP d’aquell famós anunci de fa temps. Només cal que segueixin així fent un discurs humil tot i la victòria, seguir treballant i que el seleccionador no canviï d’opinió. Tot el contrari de la premsa, sobre tot de Madrid, que ja es veuen a Berlín, pot ser això és el que a vegades em fa perdre la simpatia pel combinat Espanyol, l’entorn que l’envolta (com passa amb Fernando Alonso? Pot ser).

Avui més partits, com m’agrada el Mundial.

Modificacions

Dsprés d'un període de proves escrivint i veient que més o menys podem anar actualitzant de manera regular he decidit realitzar una petita modificació als meus blogs.

La modificació es realitza pel fet de no barrejar peres amb cols, m'explico, deixaré un blog per parlar d'esports, una de les meves pasions, http://capitawaldo.blogspot.com, i l'altre blog per parlar de coses que passen al món, fets socials, política, una mica de tot a http://newsticies.blogspot.com.

Disculpes

No hi ha res que faci més ràbia que una web desactualitzada, per això abans de seguir amb el pertinents posts m'agradaria disculpar-me per aquesta falta d'actualització que jo sempre reclamo. Perdoneu però per causes de treball, uoc i demés menesters com a paleta i pintor amateur no he pogut actualitzar, i no serà per falta de temes precissament. Hi ha moltes coses a comentar Barça Campió d'Europa de futbol, un Barça desastrós de Bàsquet, un Penya gloriosa de moment, un Referèndum, un mani de la Avt amb un lema que deu ni do, etc.

A partir de demà estaré de nou amb vosaltres (pocs però importants) per donar la meva visió personal de les coses.

Gerard.