Com ja tots sabeu la setmana passada l’equip espanyol de tennis capitanejat per ‘osea’ Emilio Sanchez Vicàrio es va proclamar campió de la Copa Davis. Eren molts els obstacles a superar, jugar a camp contrari (ni més ni menys que a Argentina), sobre pista ràpida i sobre tot sense el número 1, Rafa Nadal. Tot i això els jugadors espanyols van saber superar-se i donar el millor d’ells mateixos per guanyar.
En l’esport són moltes les vegades que es dóna aquesta situació d’adversitat per un equip que acaba superant tot els obstacles i triomfant. És la gràcia dels equips, la unió i la força que dóna a l’esportista individualment el fet d’estar recolzat pels seus companys. Inclús en un esport com el tennis on un està sòl davant de l’adversari (excepte en els dobles) però animat des de la grada pels companys d’equip. Però no només dins el camp es forja un equip, tot l’entorn influeix, només cal veure en aquest cas concret del tennis les disputes internes dels jugadors argentins i el bon rotllo de l’equip espanyol units més encara gràcies a un enemic en comú, el president de la Federació Espanyola de Tennis.
Un fet important que sempre dóna als equips un punt de superació és l’absència del líder, dóna sempre a la resta de companys d’equip un plus de superació personal que fa que rendeixin a un nivell més alt intentant suposo inconscientment tapar el buit deixat pel líder. Recordeu sinó quant l’equip espanyol de bàsquet es va proclamar Campió del Món tot i la falta del referent Pau Gasol.
Són molts els exemples d’equips que han triomfat tot i ser clarament inferiors al rival, tècnicament o tàcticament, per exemple, la selecció grega de futbol, una bona dosis de ‘catenaccio’ però el treball d’un equip al complet al cap i a la fi, o aquell TDK Manresa capitanejats pel fantàstic Chichi Creus campió de la Copa del Rey del 96 davant del F.C.Barcelona.
En fi només volia donar valor el concepte d’equip, que com sempre es diu, ha d’estar per sobre de les individualitats, aprofitant la victòria de l’equip espanyol de Copa Davis
En l’esport són moltes les vegades que es dóna aquesta situació d’adversitat per un equip que acaba superant tot els obstacles i triomfant. És la gràcia dels equips, la unió i la força que dóna a l’esportista individualment el fet d’estar recolzat pels seus companys. Inclús en un esport com el tennis on un està sòl davant de l’adversari (excepte en els dobles) però animat des de la grada pels companys d’equip. Però no només dins el camp es forja un equip, tot l’entorn influeix, només cal veure en aquest cas concret del tennis les disputes internes dels jugadors argentins i el bon rotllo de l’equip espanyol units més encara gràcies a un enemic en comú, el president de la Federació Espanyola de Tennis.
Un fet important que sempre dóna als equips un punt de superació és l’absència del líder, dóna sempre a la resta de companys d’equip un plus de superació personal que fa que rendeixin a un nivell més alt intentant suposo inconscientment tapar el buit deixat pel líder. Recordeu sinó quant l’equip espanyol de bàsquet es va proclamar Campió del Món tot i la falta del referent Pau Gasol.
Són molts els exemples d’equips que han triomfat tot i ser clarament inferiors al rival, tècnicament o tàcticament, per exemple, la selecció grega de futbol, una bona dosis de ‘catenaccio’ però el treball d’un equip al complet al cap i a la fi, o aquell TDK Manresa capitanejats pel fantàstic Chichi Creus campió de la Copa del Rey del 96 davant del F.C.Barcelona.
En fi només volia donar valor el concepte d’equip, que com sempre es diu, ha d’estar per sobre de les individualitats, aprofitant la victòria de l’equip espanyol de Copa Davis
1 comentari:
preberite celoten blog, kar dober
Publica un comentari a l'entrada