Praga, entre la il•lusió i la realitat

Després que l’equip de futbol assolís la tant desitjada final europea després de 12 anys de travessia pel desert europeu, si exceptuem la Recopa de Ronaldo, avui toca el torn a l’equip de bàsquet.

Els del Palau es presenten a Praga amb menys urgències que fa uns anys quan encara no s’havia guanyat mai el títol de campió d’Europa, amb això vull dir que ens hem d’oblidar de la paraula fracàs si es perd. Recordem que aquest Barça, és un equip pràcticament nou, amb grans carències (un pivot gran i algun altre jugador de complement) i uns aires de irregularitat en el joc que fan molta por. Tot i això estem parlant d’un Barça que s’ha plantat a la Final Four i va co-líder a la lliga ACB i de moment crec que això ja és un èxit.

Crec que el Barça s’ha de plantejar un partit sense pressió (el CSKA té moltes més urgències que el Barça), sense nervis, treballant en defensa com l’hi hem vist fer en alguns partits (Barça-Madrid primer partit del play-off europeu) i en atac que soni la flauta, aleshores el Barça tindrà opcions.

M’agradaria un Navarro anotador, explosiu i sorprenent, complementat per el millor Basile de la selecció italiana. M’agradaria un Kakiouzis, el millor fitxatxe blaugrana aquesta temporada, treballador, intens i rebotejador, complementat pel millor Fucka dels dos últims anys, quan tothom ja el donava per mort. I sobre tot m’agradaria veure un Williams centrat aprofitant les bones ratxes i controlant el partit sense precipitar-se. Tot això complementat per una banqueta que ja ha demostrat aquesta temporada en partits com el de l’Olimpyacos o l’últim de la sèrie contra el Madrid que estan capacitats per rendir al màxim nivell, Trias, De la Fuente, Marconato, Thorton, Grimau, etc. Aquesta és la meva il•lusió.

Però la realitat diu que guanyar una Final Four i més contra rivals com Tau, CSKA I Maccabi s’ha d’estar els 40 minuts concentrats al màxim, cosa que el Barça aquest any poques vegades ha estat capaç de fer. Aquest Barça és capaç del millor i del pitjor, un dia et surt cara i l’altre creu. Personalment espero il•lusionat el començament del partit a veure que passarà perquè crec que sortirà cara.



Fotos:Copa de la Euroleague, Navarro llençant a canasta i l'estadi Sazca Arena, espectacular per fora i per dins.

PD: Aquestes hores el tau ja pert de 21 contra el Maccabi, quina por.

Saragossa ja té el seu Atenes particular

Per la part que em toca sincerament ahir a la nit preferia una victòria manya que no pas una victòria perica. Crec que no vaig molt desencaminat si dic que la sensació que jo tenia en que el Saragossa guanyaria la Copa era bastant compartida per la majoria dels seus socis i seguidors, per això pot ser aquestes llàgrimes d’alguns jugadors o les cares dels milers de persones desplaçades a Madrid. Podem dir que com el Barça el Saragossa ja té el seu Atenes particular (salvant les distàncies).

El Saragossa arribava a Madrid amb el cartell de favorit i no només perquè l’equip aragonès venia d’el.liminar equips com Barça, Madrid i At.Madrid sinó per la seva situació a la lliga. Per un costat un Espanyol més proper que mai del descens i jugant-se la vida a cada jornada i per l’altre un Saragossa que es troba en zona de ningú a la lliga i que amb parell de partits puntuant estarà salvat matemàticament.

Pot ser només és la meva sensació però l’entorn d’eufòria al voltant de l’equip aragonès per part dels seus afeccionats ja es donava per feta la victòria (jo el primer), això si en cap cas els seus jugadors. Per contra l’afeccionat espanyolista venia a la final com sempre a gaudir perquè mai saben quan en tindran un altre, i amb això no vull dir que altres equips arribin més fàcilment o que l’Espanyol no pugui arribar més vegades (en cas el Barça cinc anys de sequera o el Madrid que ja porta tres anys) però hi ha equips amb més historial que altres. En aquests casos la decepció si perds hi és però no es tant forta, en canvi si guanyes és la hòstia i us ho dic amb experiència després de viatjar a dos finals amb diferent resultat. Només cal veure com va ser l’arribada a l’estadi dels jugadors d’un equip i l’altre, un Saragossa seriós amb cara de concentració, tot al contrari d’un Espanyol que venia cridant campions, campions ! dins de l’autocar amb tots els components de l’equip picant de mans. Un altre estil de motivació-concentració i sembla que eficient.

L’Espanyol va fer un partit tàcticament perfecte, com molt bé explica Martí Perarnau al seu blog, esperant a darrera i buscant la contra per velocitat de Luis García i Tamudo amb passades de De la Peña. En definitiva el sistema que havia utilitzat el Saagossa per arribar a la final, amb Ewerthon, Oscar i Milito a la contra. Però aquest Saragossa pateix massa si ha de jugar estàtic i portar el pes del partit , a més a més si el teu rival de cinc xuts a porta en marca quatre i un al minut dos de partit ja pots plegar. En definitiva només em queda felicitar l’Espanyol per la victòria.

Finalment m’agradaria comentar un parell de coses sobre la retransmissió. Jose Àngel de la casa no m’agrada com a comentarista però te un cert rodatge en partits de futbol, cosa que crec que els comentaristes de telecinco no tenen i es va notar molt. Entre varies joies durant la transmissió van deixar anar en plena celebració perica al Santiago Bernabeu ‘recordemos que el espanyol es el segundo equipo del Madrid’. Aquí queda això.

Avui toca Champions i Jogo Bonito

Tot i els últims partits, la falta d’encert cara porteria o l’aparença de relaxació de l’equip blaugrana avui toca Champions.

Alguns com el meu amic Albert des del dia del Benfica s’ha deixat posseir per l’esperit de soci culé, aquell esperit que un dia permet creure que es guanyarà tot i al dia següent degut a un empat o un mal partit els enviaria tots cap a casa. Realment entre tots ens estem muntant una història que va començar glorificant els jugadors al màxim nivell per baixar-los de cop després de tres empats. Un contra el cuer sense els puntals de l’equip i jugant Gabri, un altre fora de casa a quarts de final de la Champions i després de disposar d’infinites ocasions i el tercer contra el Madrid a casa i que ens permet assegurar la lliga definitivament. Si que es cert que al Madrid i al Benfica se’ls va deixar marxar vius, però un està fora de la Lliga i l’altre avui ve al Camp Nou a defensar-se i a patir, però segons el culés avui ay ay ay si marca un gol el Benfica… Personalment crec que avui caurà una bona tempesta sobre ells.

Per altra banda s’està parlant de causa primordial del relaxament blaugrana la seva superioritat sabuda en front del rival, el seu toque-toque, barrets, sotanes, etc. Però sincerament el Barça no juga així des de fa dos dies, o si no, des de quan Ronaldinho fa aquestes coses o Deco s’agrada trepitjant la pilota, no és nou, però ara portem tres empats consecutius i un gol de penal i al culé això l’emprenya i ho entenc, perquè sóc el primer que volia destrossar el Madrid però a la vegada sóc realista i també ho entenc.

Sé que hi ha més factors influents (lesions, mala sort, tàctica,etc) i si que és cert que el Barça ha donat la sensació de jugar a mig gas i accelerar quan ha volgut i guanyar el partit (el partit contra la Real sense anar més lluny) però intentar buscar les floritures i la sobèrvia com a única causa dels últims resultats crec que és un error.

Senyors avui toca Champions i els jugadors ho saben, avui espectacle al Camp Nou.