El castellà i el Barça

M’han explicat que l’altre dia a l’assemblea de compromissaris del Barça, un soci va sol.licitar que la pròxima vegada la documentació facilitada i l’assemblea en concret es realitzés en castellà perquè no s’havia assabentat de res.



Sense ganes de ser sectari ni res per l’estil respecto l’opinió del soci en concret però no la comparteixo. Aquest tema sincerament no és que en vingui de nou, ja he tingut certes polèmiques amb els meus amics culés de Zaragoza. Per ells que el president del Barça parli el català no els sembla bé. Segons ells es tracta d’una falta de respecte a la resta de la gent que és de fora de Catalunya i és del Barça. El tema de la senyera tampoc els acaba de convèncer però és el què hi ha i el que mostrin ‘Catalunya is not Spain’ els enfonsa (amb aquesta no fa falta ser de fora hi ha opinions per tot).

Jo els intento explicar que ells han decidit fer-se d’un equip de Barcelona i que la llengua que es parla aquí a part de castellà és el català, al igual que si ets fan del Manchester parlaran amb anglès o si ets del Milà parlaran en italià. També intento explicar que en el seu dia el Barça va suposar una via per mostrar la catalanitat de molta gent porten senyeres i altres manifestacions sense rebre l’impacte d’algunes porres o amenaces varies. D’aquí crec jo el lligam que hi ha de Barça amb Catalunya (per molt que puguin dir els Pericos que sé que m’atacaran per aquesta afirmació).

Crec que es tan en el seu dret a opinar però no crec que tinguin raó al queixar-se que el President o treballador d’un club, organisme o administració catalana parli el català.

PD: Perquè ells poden exigir que els parlem en castellà per respecte i a nosaltres el primer que ens fan es canviar-nos el nom (Gerard-Gerardo per exemple) o en lloc de Camp Nou diuen Nou Camp.

La pèrdua d’identitat

No sé vosaltres però jo començo a estar fart del merchandasing futbolístic. No és una cosa que vingui de nou però escoltant les retransmissions d’Onda Cero de l’amic Roger parlant sobre les noves equipacions esportives dels equips i veient ahir la tercera equipació de l’Espanyol ahir m’he tornat a encendre.

Crec que les actuals polítiques de marketing dels equips de futbol està anant massa enllà. Els equips a canvi de fer “més pasta” estan treien al mercat samarretes noves cada any, actualment tres models per any, fins aquí pot arribar a passar el problema ve quan els dissenys d’aquests models fan perdre la identitat, la personalitat, digueu-li com vulgueu d’un equip ja sigui nacional o de selecció.

M’emprenya molt veure un Mundial o una Eurocopa i veure que la samarretes de les seleccions són amb el mateix patró on únicament varien els colors. Igual passa amb la samarreta de la selecció d’Anglaterra i l’equipació del Celta de Vigo. No em puc arribar a creure que multinacionals com Nike, Umbro, Adidas, etc. no tinguin capacitat i dissenyadors suficients perquè no siguin capaços de treure al mercat més d’un disseny!!!. Algú pot pensar que és una qüestió de producció, però crec que no és el cas ja que de totes les samarretes dels equips de futbol segur que més de 3000 en fan per petit que sigui l’equip i aquesta quantitat crec que justifica un disseny nou.

El problema però va més enllà. Els aficionats amb tota la raó del món comencen a estar farts, pot passar que el disseny sigui diferent cada any, com ja hem dit és una qüestió de pasta, però que a sobre et modifiquin els colors del teu equip... Acceptem que els colors de la tercera equipació siguin inventats però si us plau que respectin els altres. L’afició del Saragossa ja va mostrar el seu descontent el passat diumenge perquè ha desaparegut el color blau clar de la samarreta, el jugadors del Bilbao van deixar ben clar fa dos anys que en pensaven de la seva equipació europea. Si més no si modifiquen el disseny i els colors que sigui un model únic no com la segona equipació blaugrana, el famós ‘xaleco’ que formava part també de les equipacions de l’Inter de Milà.

En definitiva jo sóc partidari de mantenir els colors representatius del club en la primera i segona equipació, amb la tercera que facin el què vulguin però veure samarretes com el ‘xaleco’ del Barça (o l’antic pijama beix), el rosa de l’Espanyol (i la tercera és verda!!!), la segona samarreta del Saragossa que semblen treballadors de Telefònica, la negre del Sevilla o les últimes del Deportivo em fa una mica de pena. Amb això no vull dir que no m'agradin com a samarreta en si sinó com a samarreta representativa d'un equip.

Crec que un equip ha de mantenir els seus colors representatius, la seva identitat i personalitat i exigir als dissenyadors de les multinacionals que s’esmerin més per fer uns dissenys on l’aficionat es pugui identificar. Però siguem sincers segurament aquesta rabieta meva quedaria destruïda quan els caps de marketing dels clubs m’ensenyessin les contes i la pasta feta amb les equipacions.

Diferències entre la selecció de bàsquet i de futbol d'Espanya.

Diferències entre la selecció de futbol i la de bàsquet:

- Jugadors determinants.Els jugadors claus del bàsquet són determinants en el seu equip en el sentit que poden decidir partits. Gent com Garbajosa, Navarro, Rudy, etc. Tenen una influència molt important en els seus equips la qual cosa moltes vegades els fa ser decisius cosa que en el futbol els Ronaldinhos, Ronaldos, etc. són els determinants.
- Factor humà. La unió que hi ha en l’equip de bàsquet no té punt de comparació amb la de futbol o això sembla des de fora.
- L’efecte galàctic. Al jugador de futbol se’l veu distant, molt ,llunyà com alguna cosa inaccessible. Al jugador de bàsquet se’l veu proper i com un tio normal, més alt, però normal, sense aires de figura ni prepotència. Per començar no es pentinen abans de sortir al camp.
- Canvi de mentalitat. Els esports muten amb el temps. I el bàsquet espanyol ha sabut adaptar-se a les noves tendències com ningú. Jugadors i entrenadors han evolucionat cap a una mateixa direcció. Al futbol sembla que el canvi no hagi d’arribar mai començant per la federació.
- Pressió mediàtica. No ens enganyem, en els ‘mass media’ esportius d’aquest país el bàsquet passa de puntetes. Això té les seves coses bones i dolentes. Com a bona diríem que et deixen treballar tranquil, com a polenta només cal veure les audiències de la lliga Acb. En el futbol un esternut de Raúl pot donar per 5 portades, 2 reportatges i una entrevista.
- Canvi generacional. La selecció de bàsquet ha acabat amb aquest mundial un procés de renovació començat ja fa un temps. Noms com els de Rudy i Sergio s’han unit als de Navarro, Gasol,Felipe, Calderon, Berni,etc. que ja van començar a despuntar después del mundial junior del 1999 amb la medalla d’or. Al futbol encara apareixen noms com Marchena, Raul, Juanito, etc.
- Un entrenador preparat. Disposar d’un entrenador o grups d’entrenadors que saben com volen jugar i com ho poden posar a la pràctica és molt important. Connectar amb el jugador és molt important. Quan un entrenador és més popular que els jugadors malament anem.

De nou on-line

La veritat és que ja fa 4 setmanes que estic treballant, però degut a motius laborals i la falta de connexió en la meva nova residència han provocat aquest oblid del meu blog (suposo que menys traumàtic que no pas el fet que em produeix que Martí Perarnau encara estigui de vacances i no hagi actualitzat).

En definitiva que hi ha moltes coses de què parlar i molt poc temps però a partir del dilluns tornarem a estar per aquí.